Vergonya

VERGONYA, i no pas perquè uns tarats llancin quatre bengales enceses al damunt d’una pobre gent. Què es pot esperar d’un tarat?

VERGONYA d’una policia pròpia, comandada per un incompetent Joan Saura “àlies capità enciam”. Em nego a acceptar que aquell centenar d’agents que vigilaven la colleta de fills de papà que llançaven les bengales deixessin d’actuar per iniciativa pròpia. Suposo que hi havia instruccions des de dalt, com així ha de ser, prohibint l’actuació per alguna collonada que fa de mal explicar. Saura! Menys càmeres als quarters, menys verdura i més eficàcia, cony!

VERGONYA, i no tant perquè quatre analfabets que juguen a futbol identifiquin l’afició del Barça amb el grapat de cabrons que els aplaudien. I si entre aquella massa tancada a la gossera hi havia bona gent, que no ho dubto, que posin denúncies a qui calgui, perquè és inadmissible que pagant una entrada i comportant-se correctament rebin un tracte de delinqüents.

Per Déu!, que també sóc d’això que abans en dèiem “més que un club” i que actualment és una gran merda. Davant de fets tan denigrants, propis de feixistes de la pitjor mena, el resultat és el que menys m’importa. Molt bé, Puyal!, per la teva independència denunciant els fets dels bàrbars i l’actitud de gran part dels jugadors. Molt bé, Puyol!, per estar a l’alçada d’un capità admirat. Molt bé, Pep! (i mira que t’he criticat per llepa).

VERGONYA, i ara ja me’ls ha acabat senyor Laporta. VERGONYA d’un president xulo, prepotent, fastigós... ninot antinuñista de quatre mediocres burgesets (els de la calça i la corbata de llacet)... Ecs! VERGONYA d’un esclau de Cruyff que no té el senderi de demanar als jugadors, quan sortien del camp, una actitud adequada a la situació tan vergonyant per la que havíem passat molts barcelonistes de cor (però a què va al vestidor després dels partits el nostre JAN? A xuclar-li la polla al negre?... no ho entenc).

MOLTA VERGONYA pel fet que el president del Barça no condemni taxativament els aplaudiments de molts dels nostres jugadors el dia següent a TV3, això és el que tocava i no pas la verborrea xusquera que li va endossar al llepa d’en Xavier Torres. VERGONYA ABSOLUTA... i pensar que aquest modèlic personatge ara fa uns quants anys era el convidat en la inauguració de la Universitat Catalana d’Estiu... Quin ridícul, quina pena.

vladimir

Vi

Per celebrar l’amistat.
Per calmar la set del moment. I la futura.
Per fer més confortable la solitud, la foscor, la nit.
Pel seu bon gust. I la bellesa dels colors.
Per l’aroma i el cos.

I sí! pels nassets vermells que tant m’agraden... i tot allò que no he sabut dir.

Xin!

vladimir

Per sempre duri

No creguis que no us envejo una mica, els enamorats teniu sort; sou feliços, esteu junts, us feu petons...

«Tonto, vell, trist» tens raó. No em facis cas, un cuquet m’ha rosegat el cor quan us he vist passejar sota la pluja embolicats dins el mateix abric, riallers, tendres, cap al tard.

vladimir

Hores per "avorrir-se"

Una carta d’un professor de Sant Pol de Mar, en Lluís Civit, que ahir vaig trobar per casa i em ve molt de gust editar al blog:

Mira, nuestros hijos no necesitan más horas de escuela. Al contrario. Mejor sería recuperar una vida familiar que se les niega, disponer de espacio privado (¿cómo van a leer si no les damos las condiciones?) y tiempo libre para desarrollarse, para dirigir su propia vida, incluso para aburrirse (sin aburrimiento no surge la creatividad). Cuando llegan al instituto no saben organizarse el tiempo de estudio porque todas las horas de su vida las hemos ocupado con jornadas que empiezan en el servei d’acollida de las ocho y terminan después de la última extraescolar, a punto ya para meterlos en la cama. No. La calidad en la educación no está en la extensión del horario lectivo.

Los niños de los países que sacan mejores resultados en el estudio Pisa no tienen tantas horas de escuela. Muchos van a comer a casa y ya no vuelven, pero en el hogar se les apoya y se les exige. Me gustaría que mis hijas fueran a la escuela sólo por la mañana. Así tendrían las tardes para desarrollar sus inquietudes personales, y tiempo para disfrutar de la vida familiar, eso que parece en vías de extinción.

Sense cap mena de dubte, aquest professor posa el dit a la llaga. Jo també crec que d’entre els molts motius del “fracàs” en l’educació, el més important de tots és la mala qualitat educativa que els “papas” donen als seus fills.

vladimir

Llibres de text

Cada setembre, coincidint amb la tornada a l’escola, em ve a la memòria quan era nen, anys on la il·lusió d’estrenar llibres per al nou curs escolar era una de les poques coses extraordinàries de les que gaudia. Recordo perfectament com els folrava amb els pares perquè no es fessin malbé, recordo com els fullejava i em neguitejava només de pensar en les noves coses que hauria d’aprendre.

A casa érem molts germans, i tot i no haver passat mai gana, els pares no anaven sobrats. Eren anys difícils, finals dels 70, i els nens de famílies de classe mitjana no teníem gaire més regals que els que ens portaven els Reis i, potser, els de l’aniversari o el sant. I amb tot, mai vaig sentir els pares queixar-se del cost d’aquells llibres que recomanava el mestre o la senyoreta.

Ara, en un temps on els nens viuen en la superabundància, se m’inflamen els collons cada vegada que sento els papes i les mames queixar-se com lloques del cost dels llibres. Llibres de text que seran els únics llibres que tindran en propietat molts d’aquests vailets. I se m’inflamen els collons perquè el perfil d’aquests pares sempre sol ser el mateix, papes i mames hipotecats per un 4 x 4 de luxe, vacances a les Bananes o vés a saber quin estrany amant. Nous rics amb un sentit molt particular del ridícul, pels quals 150 o 200 euros en llibres de text no es poden pagar.

vladimir

El iaio i la negra

Tot just el va veure a la barra que es va enamorar d’aquell vell tan net i planxat, encara prou atractiu i ben adinerat. Ella tenia uns vint-i-cinc anys i es feia dir xocolata; ell vuitanta llargs.

Per voluntat de l’avi que era de missa, es van casar en secret al poc temps de conèixer-se. Tot i l’amor, que n’hi va haver, per a la negra era una manera ràpida d’obtenir diners i pel vell, la darrera oportunitat d’estar amb una Venus del Nil. La darrera florida de l’amor, el darrer somni, per aquell bon home no tenia preu.

No jutjo, tot estava clar des del principi, tots dos sabien bé on anaven. Ella posava la seva bellesa i una mica de comèdia, i el vell els diners i quatre gotes de iogurt. Tots dos sabien que la cosa duraria poc “mi amor le va a ayudar a morir sin dolor”. I exactament així va ser, amb quatre cops de cul plens de passió el vell va acabar la corda i va fer cucut.

Em diuen que els fills de l’ancià han omplert de pestes la dona que els ha ventilat l’herència del pare. No em puc estar de pensar que potser hagués calgut bon pany i clau a la residència on van abandonar el iaio.

vladimir

Verset i dedicatòria

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor
per vos sovint trempo
i n’omplo un bon pot.

Dedicat a tots el amics nacionalistes, en l’atzucac de la seva Diada que també és meva per imperatiu legal. I que per molts anys ho puguem celebrar TOTS junts.

Bona Diada

vladimir

Berta i la calor

M’explica la Berta, l’ovella més llegida de Ginestarre, que el sol és una cosa esplèndida. Que fregir-s’hi durant tot el dia li dona força i ànim, que les suors són sals hidratants i que el fred no és propi de l’espècie humana. La Berta em recorda que precisament vam néixer a l’escalf del sol, en un indret càlid de l’Àfrica, i que la Bíblia també ho diu: “ A veure, quin clima hi havia al Paradís? Hi regnava una calor d’amor encès. Adam i Eva anaven despullats tot el dia i no sentien fred ni tan sols a l’ombra d’un arbre. Vale! Vale! potser eren més peluts que un ós; però tampoc és probable sinó, quan Déu els va castigar, no s’haurien vist les vergonyes”.

Al principi, la reflexió de la Berta em sembla una animalada. Però després, rumiant, rumiant, i just en el moment en que la branca de fonoll em cau dels llavis, trobo que potser té més raó que una santa.

vladimir

"Post" vacances

Les vaig començar de nit i direcció muntanya. Molta tranquil·litat, passejades, riu i boscos. Com sempre, al restaurant Els Puis em guarden una sorpresa, un excel·lent palpís de cabrit amb bolets. La resta de dies entre Esterri de Cardós i Esterri d’Aneu llegint Moby Dick i respirant aire insípid (i sa).

Un avió m’arrenca amb violència de la fresca dels Pirineus, i el mateix dia m’estimba dins la xafogor i claror immensa d’un llogarret africà. Llum pertot. Constantment m’he de fregar els ulls. El nou paisatge se m’ofereix amb la inexperiència d’una amant jove i plena de desig. Contrast. Olors exòtiques de cossos calents, negres com la regalèssia, de peix posat a assecar, de cloïsses, de tetilla gallega (no, tetilla no deu ser, diguem vainilla rància).

De tornada, l’ombra de la figuera del jardí de casa i el rajolí de la font. Passejades a pet d’ona i quatre nedades fins la boia. La Sal del Varador, amb l’ocellet i alguns amics retrobats... Ah! silvie, quina tarda més bonica, suau és la dolçor persistent del Fra Angelico als llavis.

I avui sant tornem-hi. La puta feina se m’obre de cames i em xucla com un pop en zel. “Calma, a poc a poc, que tot just estem començant”. Res, ni cas, tot braó... i primeres patacades a la taula, i primers “collons”... i primeres hòsties al company nou, un culturetes amb cara de mico... Agh!!!

vladimir

Riure

La vida és plena de tants moments diferents... que quan ens arriba el moment de riure, així, de cop i volta, com un esternut, no ens hi hem de resistir. Tant se val que no hi hagi motiu, a vegades no calen els motius. I si ens prenen per sonats, ja s’ho faran.

http://es.youtube.com/watch?v=c1dkTrNH92Y

vladimir

Dibuixets de la Montse Adell

Riu

Quan s’està molt trist, deprimit, cal trobar forces d’on sigui per reaccionar, ràpid; sinó, no hi ha res a fer, estàs perdut.

Mira, et proposo de riure una estona. Plorar, es pot plorar sol, fins i tot diria que és bo plorar sol; però riure, no: per riure millor dos, o tres, tota una colla per a contagiar-se. Riem, va, tots dos junts a la una, a las dues i...

http://es.youtube.com/watch?v=c1dkTrNH92Y

vladimir

Dibuix de Susanna Campillo

Santera 2008

Del dietari d’un bon amic, un text que em ve de perles per resoldre el meme que m’ha passa en Ramon Bassas. La meva Santera, enguany, la Mariona Galindo: per la seva ajuda en el 4 de 9 de la diada castellera de Santes.

Estimada mariona,
vam caure però no vam perdre. Ho havíem aconseguit, junts com sempre, i el pom de dalt era amb tu vela bonica, flama de vida inapagable.

Dos anys de ferida oberta, hi ha victòries massa salades. Però de bell nou, avui, el primer diumenge de Santes tornem a ser a plaça per aixecar-te. I amb els ulls tancats sentim la identitat més autèntica tot fent pinya per celebrar-te: 4 de 9 descarregat amb tota la força de la terra i la gràcia del cel, amb la suor del poble i el teu somriure bonic, anell d’una plaça que torna a ser puny.

Estimada mariona,
vas caure però no vam perdre. El destí sol ser impotent quan tants sentiments volen trobar-se. Avui hem fet història, que no és passat sinó present ple de vida. Va per tu, "princesa dels dosos", xin-xin! i gràcies per ser-hi.

http://es.youtube.com/watch?v=RteVAiS393I&feature=related

vladimir

Farewell

La Doctora Marols m'ha donat l'alta.
Han estat dos anys intensos, de divan, d'indagacions.

Ara vull surfejar una mica, per sobre les pàgines blaves esquitxades d'escuma i d'imatges.

Ella m'ha dit que li han encarregat un llibre per al qual requerirà el poc temps lliure de què disposa, així que m'ha demanat que també l'acomiadi. M'ho ha dit amb el seu somriure d'ulls, el posat inalterable.

Jo tinc l'alta i faig saltirons, agafo la màquina de retratar, el barret de palla i m'embarco a les quimbambes, que fa temps que ho desitjo, que ja no tinc por, que la Dra. Marols m'ha ajudat a superar el mareig.

Vladimir, continua surant a les onades, on pots fer-ho fàcil, espero que per molt temps.

Marxo, Vladi, no insisteixis.
Et deixo el mar.


Lu

El conte del pobre ocellet

Vet aquí un ocell a la recerca del forat més dolç. Oh, vida! pobre ocellet. Caput.

La clau és comptar amb un bon contrapès per no haver de renunciar ni a la dolçor del forat ni a la perdurabilitat vital. Glòria!

vladimir

En mirada tendre

"Inexplicable, però la vaca més bonica se’m va apropar amb un ramet de farigola als llavis. No era una vaca precisament impetuosa, però el meu posat de bou concentrat la va posar com una loca."

Viure tranquil és difícil per al bou mirada tendre.

vladimir

Estiueig

Sempre he enyorat ser de la classe social "temps lliure".

I us dic per què voldria tenir-ne, de temps, aquestes vacances: no pas per omplir-lo de més coses, sinó per buidar-me completament.

Llegeixo als blocs que alguns marxen a Corea, després al Kilimanjaro i tot seguit a Cadaqués; altres, faran un trèquing pel Karakòrum i n'hi ha que recorreran en bici la costa Dàlmata o atacaran l'Aconcagua per la seva cara sud. Els menys agosarats, repartiran les vacances entre Menorca i la Vall d'Aran, amb força excursions i esports d'aventura.

I jo només desitjo jaure i dedicar-me a contemplar.

Com a molt, ser la digna model d'una Berthe Morisot més inspirada per les formes de la llum que pel gest ben estudiat d'una aprenent de badoca.

Lu

Immersió II

De tant en tant, la Dra. Marols ens deixa veure l'interior de les sessions. Fa poc més d'un any, vam publicar-ne un tast.

Quins somnis es repeteixen?
Conservar l'equilibri damunt de l'aigua; itineraris misteriosos...

Què pot dir de vostè que fa un any no sabia?
Que he tingut una gran capacitat d'autoengany. Encara...

Què l'incomoda?

Que em jutgin lleugerament. Que creïn mites de les meves petites idiosincràsies.

Què ha deixat d'incomodar-li?

No ser el centre d'atenció.

Què no suporta?
La tanorèxia.

(la doctora somriu)

Què no suporta, a part de la tanorèxia?
Dels homes, el bloqueig emocional. Quan no saben respondre, quan es tanquen en banda. De les dones, la capacitat il·limitada de fer el que sigui per agradar: de seguir les modes més infames, de no cultivar el seu propi desig de vida.

No es deixa res?
La necessitat de domini. Intento descobrir fórmules per combatre-la sense usar la lògica del domini.

Quina descoberta ha fet darrerament?

Que en una conversa, si algú m'afronta amb bel·ligerància, puc callar per evitar el conflicte i no sentir-me vapulejada. Ja no ho visc com a submissió. Hi ha un acord tàcit a ignorar aquests que necessiten imposar la seva paraula. Creuen que els escolten, però estan isolats. Això m'ha costat molt, d'entendre. Necessitava combatre. Ara sé que cauen sols.

Algun canvi recent?
En sortir de la caverna, hi ha coses que no resisteixen el nou enfocament. Hi ha relacions que es desintegren amb la llum.

Cap a on es dirigeix?

Cap a on, no ho puc dir amb exactitud, però sí puc dir com: a peu, al meu ritme.
Ja no faig dit, m'he endut uns quants ensurts...

Entrevistes amb la Dra. Marols
Il·lustració de Xavier Salomó

"De profundis"

L’altre dia, amb motiu de la presentació del número 50 de la revista Valors (http://compagina.powweb.com/valors/), en Pujolet ens feia una reflexió sobre la crisis dels grans valors en el nostre país. El que fa uns anys eren “valors sòlids” sembla ser que ara tendien a estovar-se i a fer-se “valors líquids”. Sobre aquest tema volia fer quatre ratlles. Impossible.

La pèrdua de la batalla de l’aire condicionat ha coincidit amb l’evaporació dels meus pensaments més brillants en la calda de musclo passat que fa tan modern i ecologista el despatx. Perquè sí, entenc que cal estalviar energia i vetllar per la capa d’ozó, però això va associat a dutxar-se més sovint i fer anar el vano no només de cintura cap amunt. Per Déu.

Ni assegut a la tassa de la cagadora, lloc de sagrada intimitat on normalment surt el més autèntic de la meva persona he aconseguit el mínim grau de concentració necessària per a fer fluir res d’interès. “Valors sòlids”, “valors líquids”, “valors gasosos”... i jo que sé. En el reducte atòmic només em passa pel cap una qüestió important: quina és la millor ubicació on hauria de penjar el rotllo de paper de water.

vladimir

Horari d'estiu

Estimats clients,

a partir del 15 de juliol, l'horari de les sessions serà el següent:

Dilluns i dimecres de 15:30 a 20:30
dimarts i dijous de 16 a 21
Divendres de 9:30 a 14

Qualsevol urgència, us atendré al mòbil, com sempre.

Benvolguda Lu,

Als darrers minuts de l'última sessió em va fer una pregunta que va quedar a l'aire, i que m'agradaria contestar-li ara.

Ens hem d'ocupar o no dels problemes dels altres?

En vostè és acusat l'automatisme messiànic. És un automatisme, sí, vostè no es demana racionalment pels costos i beneficis de les seves "bones accions". Ni tan sols en valora la necessitat i els resultats. Senzillament actua empesa per una programació que li diu "sigues bona nena".

Vostè ara ja sap que sovint, sota l'executable, hi ha ira, malestar, necessitats pròpies insatisfetes i, sobretot, ineficàcia.

Quan li dic "tingui cura de vostè" em mira amb aquell posat excèptic, arrufa el nas i les celles, es rebel·la. Ja sé que pensa que aquesta és una afirmació egoista. No ho és. O en tot cas, reformulem què és l'egoisme. Potser, ben entès, no és tan demoníac com ens han fet creure.

Faci la prova. Miri de satisfer les seves necessitats durant un temps. No parlo d'anar de compres i cremar la visa, ni de lliurar-se a l'hedonisme edulcorat dels balnearis urbans. Parlo de les seves profundes necessitats. Què vol vostè?, què li cal?, ja s'ho permet?

Un cop tot allò que necessita de debò estigui satisfet, la ira i el malestar s'esvairan i vostè serà molt més positiva en les seves relacions amb els altres sense haver de fer res d'especial, per pura osmosi.

Espero haver contestat la seva pregunta.

Dra. Marols

Ales

M'identifico amb aquesta imatge, no tant amb la Keira (que n'és, de maca) sinó amb l'Austen (que n'escrivia, de bé). De petita, em sentia reclosa en un món massa correcte, normatiu en excés.

Seure sota el cirerer, a les escales del jardí, llegint qualsevol cosa que trobés mínimament evasiva, desdibuixava la meva realitat fins al punt que em va costar molt de temps i llargues sessions amb la Dra. Marols tornar-la a bastir.

Un dels efectes de, anomenem-la així, la fugida exhaustiva va ser l'addicció a les alçàries. Sentia que arrossegava unes enormes ales internes, com aquell pobre albatros de qui se'n fomia el personal.

Vaig començar a sospitar de la insostenibilitat d'aquella forma de vida —que m'abocà a un irremissible atzucac— gràcies a l'oximoron: jo sempre volia estar allà. Mirava lluny i em deia: "allà". Però si per ventura aconseguia arribar allà, aleshores tornava a mirar lluny i em deia: "allà".

Al final vaig provar de fer el salt i va ser el dia que es va trencar el mirall i vaig alliberar-me. A l'altra banda, lluïa un sol vespral i algú a qui no coneixia va reconèixer-me.

Ara, com Hermes, compto amb unes petites ales als turmells. I amb ell, comparteixo també l'anhel viatger de les paraules.

Lu