Gols letals

Avís: aquest post pot ferir la sensibilitat d'alguns lectors.
A Vladimir no ens fem responsables de les aportacions dels col·laboradors esporàdics.



No ho he pogut evitar. Ni ho volia. Sé que aquesta vella escrupolosa de la Jeckyll s'horroritzarà i tindrà motius per seguir anant a sessions psicoanalítiques, perquè aquell divan és l'únic lloc on gosa admetre el lligam que la uneix amb mi.

Però no vull estalviar-li a la moralista, estreta i rígida Dra. Jeckyll la notícia dels meus crims. Sense més dil·lació diré que, aprofitant la solitud dels carrers, he sortit a airejar el rau-rau que mai no m'abandona, coberta amb una capa verda que mig es confonia amb la massa arbòria del Parc dels Til·lers. No hi havia ningú. Tots seguien el partit a les tavernes mentre buidaven gerres i gerres de cervesa. A fora, la llum del vespre dibuixava veladures en un cel destenyit i l'aire serpentejava com un corriol, després d'un dia calorós. La bellesa del moment encara feia més sagnant el contrast amb aquell desert humà.

Tot d'una s'ha sentit una cridòria eixordadora acompanyada de sons similars a la parla que no acabaven de reixir. El món podia acabar-se perquè la pilota havia travessat la porteria... La sang em bullia i aquella veu més forta que cap raó em deia: fes-ho.

M'he amagat rere uns contenidors esperant que el partit acabés i se'm presentés una oportunitat. No ha fet falta esperar-la gaire estona. Dos humanoides han emergit d'un portal articulant alguna cosa semblant al llenguatge humà: "tio, jjjaa, sssseaaa, quekabron, pppptaaa, ffjjjjjo, qqffort, ssstttia", en un to de veu prou alt perquè, és clar, se sentien amos de la selva. Ah, quina repulsió em provocaven! Txac, txac, fora.

No he sentit cap remordiment, car allò que arrossegaven no es podia dir vida. Sé que el que faig està malament segons les normes socials, però no m'afecta. Segueixo els dictàmens de l'instint.

La frígida de la Jeckyll diu a les seves reunions d'intel·lectuals que els canvis són lents, que cal col·laborar en la transformació de la societat, que està emergint una nova consciència i blablablà.

Però en el fons sap que hi ha algú que fa el que ella voldria fer si no fos que està lligada per una educació repressora.

Apa, respectable doctora, ja pot anar a una altra sessió de teràpia. Al seu Londres hi ha un parell d'energúmens menys. No faci veure que ho lamenta, a mi no em pot enganyar. Tants com vostè fan fer la feina bruta... I demà posi's elegant, pentini's, els guants ben nets, el vestit emmidonat... Només recordi's de fer netejar la capa abans de sortir de casa. Sé que ho farà.

Mrs. Jaid

Nit de sant Joan

Ancestral. Transmès de generació en generació durant segles, viu com el foc vermell dels millors llavis (aquesta nit, qui sap si meus). Simbòlic com la foguera que cremarà la barca del vell pescador en un petita plaça que estimo, càlida nostàlgia.

La nit més curta de l’any, la més romàntica. Nit de pràctiques i creences màgiques, de cremar calces estimades i guardar-se’n les cendres a la butxaca (sempre foradada). Nit de salts de cabró damunt les flames. Nit de suor, desig, música i aigua de rosada. Vi i licors, risses i llàgrimes, sorra i cossos en pilotes desinflades.

Follets i fades, bruixes i bocs a petardades. Superstició a la vena calenta i salada. Herbes, cacauets, petició de tantes coses amagades.

Sí, sí, també cebetes i xinus, barrenus i bengales, abelles, granotes i dinosaures per la canalla. I coca, molta coca de pinyons, llardons i fruita confitada. I un coet ben gran i bonic entre les cames que se’ns endugui cel enllà i ens faci esclatar com la rialla.

Bona revetlla, família. Xin-xin!

vladimir

PS: la cançó que tant m'agrada: http://es.youtube.com/watch?v=n7BUtnQO-n0

Acabada!

He acabat. Sí, ja està. Els darrers metres no sé si els he fet jo o m'ha dut el meu alter ego a coll i be. He viscut aquests dies finals com una zombie.

He acabat la tesina.

Un any de cursos de doctorat rematat amb un intens treball per fer l'article del Quixot i l'economia. Tot seguit, un altre any de recerca, de treball de camp, de teoria, de gratar-te els axons a veure si pareixes alguna cosa original o almenys una mica fina. Dies, dies. Endarrerir la feina, acumular-ne. Sacrificar caps de setmana, vespres. Insomni, neguit, el camí abruptament fa pujada i es fa fosc. I si ho deixo?, total, qui ho notarà... Anèmia mental.

Però en els últims metres... unes quantes mirades de suport, alè dels que t'estimen de veritat i que són més dels que pensaves, i potser no tots els que et pensaves, i sí alguns que no et pensaves.

Això sí, anar a córrer una mica pels boscos de fades amb les fades, sinó, ni de conya. I gràcies també al ioga, i a la quínoa, i al XS, i a la lluna amb majúscules, al perdedoret, a la mestra bufaruda, a l'Oracle de Delfos CG, al dire incombustible, a aquell senyor que tant li costa dir-me "que bé, filla", però que em porta els macarrons, al gat divertit, a la veïna perruquera, a l'impressor rus, al Senyor dels Bits, al coach que em mostra els bidons tòxics, a la dona que mai no l'encerta amb els regals excepte amb el que em va fer un Nadal llunyà, a les editores/ors del Casal de xocolata, a tot d'ulls que sorgeixen en la fosca, dels troncs dels arbres, dels nenúfars, en l'aire que respires i que fan amb tu el tram final.

Un super gràcies ple a vessar de cava fresc.

Ja està, companys, ja deixaré de dir que estic liada amb la tesina.

Sí!!!!!! SSSSÍÍÍÍÍÍ!!!!!!!!!!!!!

O és un somni?
(Em pessigo la cuixa.)


Epíleg: com aixafar la guitarra i acabar-me de rematar amb alevosia. Imagino que ve el meu dire i diu:

--I ara, a per la tesi!








Lu amb el cos jacent i l'ànima flotant.

(Iuhu!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)

Jo, miembra

Hi havia de dir la meva, scusa.

L'Espanya carpetovetònica està nerviosíssima i ho demostra la quantitat de fulles (de bits) que ha generat el lapsus d'Aído.

Jo, la veritat, els entenc:

Primer, els casquen una Ministra de Defensa (i embarassada).
Segon, creen un Ministeri d'Igualtat.
Tercer, es troben que una Ministra jove fa un ús excessiu del llenguatge no sexista.
Quart, la familia se desmiembra.
Cinquè, la penya surt dels armaris diversos.
Sisè, el Losantos a pagar.

Estan molt neguitejats i necessiten desfogar-se. Ho comprenc. El seu és un model de societat que ja ha caducat i del qual veiem desfilar les fileres del cotxe-escombra, rabiüts per no poder mantenir gaire més els seus privilegis basats en el por mis cojones o perquè és així, per natura, per la ciència, per... eh, no sé, mira, perquè déu m'ho ha dit, a mi, que sóc el seu elegit, i tu, tu no ets jo, tu fes el que et toca fer, que per això has vingut al món, per servir-me a mi i als que són com jo, que som els guais.

Mireu, no es tracta de la RAE (que, que voleu que us digui: una institució on només hi ha un migrat 6% de dones, no em suscita cap confiança quant a les decisions que pren respecte al que cal i el que no cal considerar normatiu); no es tracta dels lapus linguae (el Clos en feia a cabassos i màxim rèiem); no es tracta del encara no estrenat i ja famós telèfon ni d'un Ministeri que abans de néixer ja tenia detractors... Es tracta de resistència al canvi, de cangueli, de caverna.

Però la gent està sortint d'aquesta caverna. I tot i que no hem d’engrescar-nos gaire (la majoria ha sortit d’una per entrar en una altra: la dels DIR i la Dermoestètica –ara toca depilar-se el perineu- la dels concessionaris, la pantalla i els viatges exòtics), s’està sortint d’aquella foscúria. Alguns per convicció i amb ganes, altres empesos i a contracor, passen de creure en els gurús de les representacions. I, clar, aquests gurús i els seus acòlits han de ploriquejar una mica, fer el burleta, en fi, què els queda, sinó?

Els que no hem tingut mai gaire privilegis, ens costa de posar-nos en la pell d'unes cúpules que senten com els trontolla el suport del faristol. La visió hegemònica del món s'està difuminant. I això comporta reaccions viscerals.

Encara hi haurà molts bits de ceguesa irada, de posts sorneguers, de ridículs intents de tirar per terra la feina dificultosa de les dones i d'un govern que no vaig votar, però que té el meu suport en alguns àmbits.

Ara toca veure'ls extingir-se, ja han caducat i no ho saben.
O sí ho saben. Per això borden d'aquesta manera.


Lu, miembra de ple dret

Romeu i Julieta

Assajaven Romeu i Julieta, ella setze i ell dinou, massa joves. Era la seva primera obra important i se la van creure. Dia sí, dia també, aquelles paraules es van convertir en les seves paraules; el públic vibrava veient-los actuar... I junts van experimentar l’adrenalina de l’èxit, el teatre, l’amor sense xarxa...

Quan s’arriba a dalt de cop i volta cal mantenir la sang ben freda, però a ells els cremava. I un dia, sense més, van adonar-se que amb el pas del temps les coses només podien anar cap avall. L’èxit perfecte, l’amor perfecte, l’orgasme perfecte... I així van decidir morir junts en el seu esplendor, ben abraçats com diuen que moren els amants perfectes, per sempre eterns.

La moto va volar més enllà del precipici com un coet de Les Santes. Els cosso de Romeu i Julieta es van trencar contra les roques. La mar es va tenyir de vermell salat i era bonica, autèntica, salvatge.

Ah! però res és perfecte, Déu sempre espia i enveja els que volen imitar-lo. Julieta va sobreviure com per art d’un miracle. En la seva cadira de rodes, es pregunta perquè.

vladimir

Metabloc

Porto tres setmanes que no aixeco cap de la tesina sobre els blocs. I tot un any d'anar-hi donant tombs: bibliografia, treball de camp, reunions amb el meu director (has de centrar més el tema; lliga bé el marc teòric; l'estat de la qüestió és collonut, mira de mantenir aquest nivell; això queda una mica deslligat; que bona, aquesta interpretació, és teva?, sinó, cita-la; no, no,és meva...).

El cos ha quedat desfasat davant la tecnologia o bé s’ha vist transformat per les màquines. El cyborg és la nostra ontologia (Haraway, 1991), és la unió entre organisme i tecnologia, entre cultura i natura i entre realitat social i ciència ficció. Aleshores, quan entrem en l'espai virtual, on el cos s'atura, el que pren el relleu és la identitat, que es basa o se situa en un jo fins ara inexistent. Al ciberespai, les faccions es transformen en bits, deixem de ser visibles per ser perceptibles.

Jo ara faria una tombarella a qualsevol pam de gespa.
O un pastís de xocolata negra, i li n'empastifaria els llavis al Vladi, que s'emprenyaria com un mico. Sí, s'alçaria esperitat, renyant-me, per la proximitat del cos "Lu, que sóc un home", diria indignat per la meva insolència.

Com venim demostrant, els blocs estan contribuint al creixement progressiu de l’esfera pública. Un cop més, parlem de democratització, de major diversitat i d’àgora electrònica. A tot això, ens demanem si efectivament, els blocs constitueixen una nova forma de periodisme. (...) Quin és el lloc de la blocosfera en la dinàmica del camp informatiu?

Jo ara faria pam-i-pipa al llibre The rise of the blogosphere.
El meu regne per un massatge cervical!

El “nick”, pseudònim amb què una persona accedeix a la xarxa quan crea un bloc o entra en ell, és una mena de doble seu. Algú que parla i s'expressa en el medi electrònic i que, com les imatges oníriques de les pintures de Magritte, no és aquella persona. En realitat, no és una persona la que escriu un post o qui el comenta. És una identitat, un ésser percebut. Aquestes transformacions psicològiques passen de l'esfera de l'individual a la social, generant nous tipus de relació intra i interpersonals. Tal com explica MacLuhan, “'l'extensió d'un sol òrgan dels sentits, altera la manera com pensem, com ens comportem. Quan aquests paràmetres canvien, l'home canvia” (McLuhan, 1988). Així, doncs, en un context tecnològic recolzat per una iconització de la persona a través de la publicitat omnipresent, cada cop sembla més plausible el fet de reinventar-se un mateix.

Per cert, Vladi, ja tinc títol:

Vladimir ha dit... Identitat, xarxes socials i ciberperdiodisme en els blocs. Una construcció de la intersubjectivitat dins la nova Internet

No només t'he obert un bloc sinó que t'immortalitzo en la meva tesina... després diràs que...

Lu

No em miris així

No hi ha res que pugui atabalar-me tant que la teva mirada no sigui capaç d'esvair.

Em dono permís un moment per deixar de ser una esclava de les meves ànsies i et miro fer el trapezista per l'ametller, a punt de vinclar-se; pujar fins la branca del capdamunt del cirerer.

Ets el rei dels registres! De dolç i falaguer a perdut qui sap on; manyac, esquerp, esverat, zzzzziuuuu, vist i no vist.

Em relaxes.

Ara ja puc tornar al neguit de les obligacions que m'autoimposo i que em roben tants diumenges.

Mirar-te, i mai sé si et trobaré amb les pupil·les com un esglai o com un eclipsi, em retorna l'equilibri entre vida i ambició.

Lu

De copes al Molly's

La pluja, la pluja, la puta pluja. Entro al Molly’s a fer una copa, a vegades m’ajuda a relaxar-me, que voleu que us digui.

En una tauleta rodona una parella parla del congrés d’ERC. El tiu sembla un frare i ella és Déu amb mamelles, guapa de veritat. Mengen cacauets i beuen unes pintes. Em distreu escoltar-los i mirar la pluja, perdre el temps.

El xaval de la barra, el millor barman de la ciutat, deixa caure dos glaçons al meu whisky, quin so més bonic. Em diu amb accent d’Irlanda: “company, he tingut molts amics i una vida intensa, però mai he tingut un amic com aquest (m’ensenya l’ampolla mig buida). No m’ha fallat mai, ni quan me l’he hagut de ruixar: es diu Jameson. Et convido, guaita com raja”.

La parella segueixen discutint... A ella no li sembla bé que la senyera que han posat a la Plaça Santa Anna sigui tan petita, diu que desmereix. En culpa els botiflers de l’Ajuntament i s’excita de bona manera, els mugrons se li han posat com olives. El tiu, el frare, preocupat amb el cony de bandera, ni cas dels pitons que l'apunten.

No ho entenc: miro, escolto, bec i callo. Aggghhh! quin fàstic la política quan ens allunya de la Vida, paraula de rus i irlandès borratxos.

vladimir

Parla'm de la teva vida

No deurien ser més de les set. Corria com una bèstia. No sé si algú em perseguia, només havia sentit una mena de soroll... m'acolloneix notar algú al meu darrere. Em va entrenar un quillo del barri quan va passar allò. Em va dir: defiéndete. Li vaig enfonsar els dos dits a la caròtida. Va tossir. Ahora ya sabes. Però vaig preferir aprendre a córrer. Panteixar d'aquella manera que tota tu ets fibra, rauxa.
--Atura't, no hi ha perill.
És clar que no. Quina paranoia!

Jo crec que eren quarts de deu, sol ponent d'estiu, al balcó. Ell feia dits per a la gravació de l'endemà, al Pipa. Havíem fet un quatre mans, versió cervesa, del You go to my head, i ara divagava entre el meu horitzó i les seves semicorxeres. No funcionarà. Però que bé que sona...

Em sembla que eren les quatre i ja feia estona que volava. No havia resultat tan difícil. Agafar impuls, batre els braços, surar. Mirar-s'ho amb perspectiva. Què fàcil, maltractar. Té, medalla. Ui, si no et queda lloc al pit... Vaja carrerón.

Les onze. No farem el cim! No em queda oxigen! Lipolímia. Merde! Pensava que estava ben entrenada, buààà. Acceptem-ho, no sóc una heroïna. Buààà. Joder, nena, estem a quatre mil vuit-cents metres. Em pots dir, em vols fer el favor de dir... és igual, no ho pots evitar, és el problema de tenir les cames llargues. I els que et seguim, asfixiant-nos vius, que maco. Sort que em fas riure. Sort d'aquest punt pocasolta. T'ho perdono perquè no hi toques del tot, cometa meva.

La una i deu al rellotge de la sala. Morena, nascuda amb lluna minvant una mica abans d'hora. Ja amb presses, és clar. Vinga, vinga, que hi ha feina. I això per què?, i allò?, papi, què és prostituir-se?, Xavi, on neix el Volga?, c'est quoi, l'amour? Me'n vaig a l'Aconcagua. Jazz, poesia, drets humans. Te diluyes. No entens que no dono abast? Més, més, tot.
Fundido en negro.

No en tinc ni punyetera, de l'hora que era. Vaig obrir els ulls. Estava viva o era una nova reencarnació. Com sigui, ara hi ha un sistema d'alarma que salta just abans que... (hohoho!!)
Val, encara vaig massa de pressa.
--I encara tens com una por difusa... com la teva cua.


Halley

Heràclit digital o Els bits flueixen

Jo, que mai vaig ser nerd -ho va deixar clar en Bill McHenry l'any 97 en una jam session al pis del Ben- ara resulta que m'estic tornant geek, i és en bona part culpa de n'Elrohir.

Sí, la senyoreta que fins l'any 2000 no va tenir ordinador, fins al 2005 no va tenir mòbil, que se'n fomia de l'astròloga que li va dir que amb Urà a la casa I seria una tecnòloga de nassos, ara resulta que aquesta senyoreta està sindicada a tot, que podcasteja, que s'ha fet el seu propi programa de comptabilitat, que fa la tesina sobre els blocs i que maqueja el Firefox.

Ep, però el que li va és la cosa software, eh, les maquinetes re de re. Perquè el plaer prové de no relliscar pel sistema. O també perquè quan va penjar l'hàbit de pianista, els dits es tornaven bojos per teclejar i els ulls per decodificar símbols estranys, com el legato, el staccato, la clau de do o el doble sostingut.

Ara que quan l'Elro es posa en marxa, comença a tocar codi i fa el seu desplegament de geek de debò, et compraries un Casio i te n'aniries a tocar al metro, les coses com són.

Lu

Aprenent de sinistre

Divendres va venir en Vladimir a la consulta. Rarament es decideix a capbussar-se. Ell, tot i no ser superficial, opta pel surf. I és perquè coneix el fons marí i li fa mandra o por l'apnea.

En les seves esporàdiques visites, mira de reptar-me. Amb aquells ulls fixes, deixa anar, provocatiu:
--Doctora, vinc perquè no té seixanta anys.
O bé:
--Tots dos sabem que si no fos pel compromís professional...

Les seves teories sobre la seducció donarien per fer un llibre, i no ho descarto. Per exemple, ell sosté que cap home hauria d'anar al darrere d'una dona que li interessa.
--Per què, Vladimir?
--Perquè està en situació d'inferioritat.
--Així, doncs, per vostè la seducció és bàsicament jerarquia i poder...
--És evident. I per a vostè també, no es faci la innocent.
--... interessant...

De moment, barallo la teoria de l'escolanet que voldria ser Mefist. Com si la bellesa de la vida sense amanir amb el desori de la lluita, la submissió i el domini, l'avorrissin terriblement. Com si s'hagués identificat amb el sofriment com a mesura de la intensitat. La calma no le pone. Serà que aquesta bellesa planera no és tan senzilla de mantenir com pressuposem? No és, al capdavall, menys complicat lliscar pel pendent de l'adrenalina que mantenir la mirada atenta al menor signe de desequilibri?

Hem estat educats en l'expressionisme sentimental, que impregna els nostres somnis de clarobscurs. Ens fa basarda que els plànols s'igualin. O estic per sobre o per sota. O te la foto o me la fots.

Ja veig que tindré feina per dècades, amb en Vladi i la resta. Oh, i els que no aniran mai a una consulta, perquè s'exalten mentre pul·lulen amb la capa, pensant que han heretat l'aura de Faust...

Dra. Marols

Lu, quatre anys

Sopo amb la Lu, m’ha convocat amb un SMS del tot curiós: «Vindré sense cinturó de castedat, sóc lliure».

Fa quatre anys que ens coneixem, ella en tenia uns vint «i a punt la joia» i durant tots aquests anys hi ha hagut de fons una certa tensió sexual no resolta: la Lu no ha tancat mai la porta a una possible relació futura, però molt decent ella, posava fins ara l’excusa de la fidelitat al manso, un tipus afeccionat al sac i una cicatriu a la cella.

De sobte ens hem trobat sopant i sense excusa: ha estat una mica incòmode. Quan venia amb el cinturo de castedat sabíem quin era el rol de cadascú i quines les normes del joc, els límits. Aquesta nit, però, sopant com hem sopat tantes altres vegades quan només érem amiguets, hi ha hagut moments en què no sabia que fer: si aprofitar l’oportunitat i ajupir-me per dessota la taula a gratar-li la pelussa o ser delicat i fer justament el contrari. Em temo que ella, tot i la declaració de guerra del SMS, també anava una mica taponada.

Ens queixem sempre dels límits i és molt romàntic cagar-se en les normes: «I que bona que està la tia, si el marit no fos un amic me la follava.» Però en el fons no hi ha res més pertorbador, ni res que exciti més el caos, que et canviïn les normes.

No me l'he follat, quedi clar! A la Lu li agrada posar-me a prova, diu que així em va conèixent més, i aquella nit duia el cinturo amb tres claus de volta de la clau que mai m'ha donat.

vladimir

Lladres!

La montse, una mossa de la secreta, m’envia un missatge perquè pari alerta.

Vladi, oju! llegeix això i envia-ho a qui creguis convenient: Imagina que vas a buscar el teu cotxe que has deixat aparcat; obres la porta, entres, poses el seguro a les portes, encens el motor i poses la marxa enrere. ¿No ho fas sempre així? Mires a la finestra de darrera pel mirall retrovisor i veus una fulla de paper gran enganxada al vidre posterior. Llavors poses la palanca en punt mort, obres la porta i baixes del cotxe per treure el paper (o el que sigui) que t'obstrueix la visió. Quan arribes a la part posterior, apareix el lladre de sobte, entra i s'envà amb el teu automòbil -el motor estava encès, el teu maletí, bossa o cartera estaven a dins- i pràcticament t'atropella en la fugida. L'assegurança no en vol saber res.

Resum: si veus un paper pel retrovisor, o altra cosa, ¡NO BAIXIS! MARXA! pots treure el paper de la lluneta més endavant.

Gràcies montsita.

vladimir

PD. El fill de puta es va disfressar d’elefant.

Conscients?

Jo al·lucino que estiguem tan tranquil·ls.

Ens diuen que estem per sota dels mínims als pantans.
Tan amples.
Ens diuen que no es podran regar jardins.
I què.
Ens diuen que cal fer enginyeries faraòniques per dur aigua d'on sigui.
Val.
I finalment ens diuen que porten aigua d'un altre riu, però que és tòxica i pot provocar càncer.
Ahà.

Què més ha de passar perquè col·lectivament reaccionem? Que ens llevem un matí i no ens trobem el cap? Que sortim al carrer i estigui ple de sargantanes? Que hagin tancat les botigues, els puticlubs i els camps de futbol? Que no funcioni la tele?

Ahir escoltava l'Eudald Carbonell a la ràdio, parlant de La consciència que crema (Ara llibres), el seu darrer llibre, on exposa que una nova generació més potent a nivell mental i ètic està forjant-se, i jo pensava: si tu saps on és aquesta gent amb la consciència avançada, m'ho chives, Carbo?

De debò que agafaria el primer tren al segle XXII i ja m'hauríeu vist prou!
Alarmista, catastrofista, exagerada, idealista... ok, ok, ja m'ho direu.

Lu

Terribas power

Segur que humana com deu ser, no caga marbre.

Segur que en alguns aspectes, com a tots, li fan figa les cames.

Segur que en alguna ocasió les deu cometre de l'alçada d'un campanar.

Però jo, què voleu que us digui, hi aposto.

Perquè tot i que no hi ha qui se'n lliuri, de fer-ne de molt grosses, no tothom és igual.

Hi ha els qui s'ensumen el tuf de la caca al propi cul i necessiten pensar i proclamar allò que "tots fem farum de quisca", però no és així. N'hi ha que es rebolquen en la merda i encara s'hi congratulen i n'hi ha que miren de minimitzar l'impacte dels seus residus i fins i tot netegen per on caguen o per on la caguen. Tothom NO és igual, per fortuna! N'hi ha de mesquins i de nobles; de mediocres i de destacats; n'hi ha que ballen al so que toca i fan de pinxo d'un sistema roí mentre que d'altres resisteixen els embats del senyor fosc (sí, aquell que fuma puros i du un maletí, i sempre està mig en penombra, on a les ninetes li titil·len dues esses trencades per una doble barra vertical).

Quan la Mònica Terribas diu que si no pot fer una gestió basada en els seus valors plegarà, que si l'exercici del càrrec la du a transgredir allò en què creu, deixarà la direcció, me la crec.

I li dedico aquest vals.

Lu

8 de maig

«Vine»
i m’agafa de la mà i em porta a través dels passadissos formats pels carrers de la seva ciutat. Quan m’encanto davant la façana d’alguna de les cases, em pregunta amb una mirada dolenta si me la vull comprar per a viure prop seu. I amb un “va!” em desencanta i seguim la ruta pel casc antic. Em guia pel laberint que començo a conèixer i m’agrada que em guií.

«Encara no»
i evita els carrers foscos i furtius, i fa bé. La plaça Major, el camí de la Fàbrica de farina, la plaça del Malalt... El sol ho il·lumina tot i ens descobreix per tothom, la penombra només va per dins, com ha de ser. La llum cau damunt nostre com les branques florides del... ametller.

«El mercat de les flors»
i entrem en un mercat petit, a l’esquena de la Seu, que segons m’explica s’omple de flors cada dijous. Passegem entre roses, gardènies, peònies, clavells, lliris, i coliflors que sembla que hagin florit per als nostres ulls només.

«Un regal»
i em sorprèn amb un ram fet de la flor del poeta. No m’ho esperava, em descol·loca, no sé què dir, m’emociona i amago els sentiments (no em pregunteu el perquè). Mai m’havien regalat flors i m’agrada. Les flors que abraço sembla que portin foc dins els colors, foc blau, vermell, groc... m’entra calor però només porto una camisa, potser si m’ho suggerís me la trauria em tres segons, però tampoc es tracta de fer l’espectacle gratis per la multitud que ens mira.

«Gràcies per acceptar-les»
i el menjador de casa transmet felicitat. Una felicitat que serà curta com el somriure d’unes flors dins un gerro, un somriure molt bonic. Una felicitat curta però veritable com els colors d’un coet de festa major.

I t’escric agraït.

vladimir

Na minh'alma vem guardado

No cal que vagis a Sintra. Queda't a Lisboa.

Fes sencer el recorregut del 28 i adona't que la Rua da Palma és una mena de Bronx desangelat.

Despenja't a peu pel mig de l'elevador da Gloria, de nit, per sentir nostàlgia quan el tramvia de Miyazaki passi pel teu costat com una cuca de llum.

No cal que compris res, puja i baixa, atura't i seu.

Beu porto blanc i sec, enceta conversa amb qualsevol persona, de seguida agafaràs la cantarella.

Els avis jugant a cartes al Jardim da Estrela. El "típic lisboeta" amb l'americana de tweed.
Cap dona rossa. Graça, un barri on quasi ningú no arriba i on cal arribar, deixant de banda el castell.

Acaba el teu viatge sopant davant la Pensao Londres, al carrer anglès de Dom Pedro V, brindant i comentant aspectes socioeconòmics.

Olissipona, construint-se i enderrocant-se amb vistes permanents al riu mar. I tots aquells que hi jauen, que et miren i t'interpel·len: quina ciutat interior transiten els teus ulls? Sabries, com Italo Calvino, posar nom a la teva ciutat invisible?


Lu

Enriqueta

L’Enriqueta, el meu roser preferit, em sorprèn amb una florida excel·lent. La cuides, la cuides, i cada 23 d’abril, puntual com un rellotge, el seu bon dia vermell i silenciós omple d’alegria el jardí.

Salto del llit i m’apropo a l’Enriqueta. Només embolicat amb la capa blava dels dies de festa, li decanto les fulles, palpo les tiges i premo els seus capolls per dessota els calzes. És clar, cal posar ull en l’elecció: potser la més colradeta, potser l’oberta i olorosa, potser la fadrina i tancada...

«No dubtis tant, Vladi, que em fas pessigolles... L’essencial no és la rosa, sinó el que transporta... Qualsevol pot anar bé si no t’encalles quan la dónes. Amb decisió i mirant els ulls, sobretot mirant bé els ulls de l’afortunada... I confia en el miracle... I no faci’s el poca-solta.»

Gràcies, Enriqueta, però no... Em sembla que no serveixo per aquestes coses.

Bon sant Jordi (i Jordina).

vladimir

Sub llindar

Ell diu: no he conegut cap dona com tu. (Va, no et facis de pregar, quan follem?)

Ella diu: ell ha millorat molt. (Ja no m'humilia en públic.)

Ell diu: has vist el meu cotxe nou? (A mi no em veu ningú.)

Ell diu: que bona estava aquella tia! (M'estic fent gran, faig panxa.)

Ella diu: com poden ser tan submises les musulmanes! (Ell no m'ajuda amb la casa i amb el nen.)

Ella diu: no sóc cap objecte perquè m'agradi seduir. (Em sento tan poca cosa quan no tinc una aventura...)

Ell diu: I tu què cony saps, de tecnologia?! (Jo tampoc en sé una merda i no puc suportar que no hi hagi algú més ignorant que jo.)

Ell diu: admiro la teva intel·ligència. (I si et puc posseir, t'hauré dominat i tindré la impressió momentània que estem equilibrats.)

Ella diu: estic cansada. (On van quedar les princeses i les fades?)

Ell diu: tinc una reunió. (No sóc res, necessito tot un muntatge per mantenir-me dempeus o em desfaria.)

Dra. Marols

Fins que arriba ella

Acostumat a dinar amb tot de pàjarus amb corbata, avui ho he fet més sol que un mussol... Fins que ha arribat ella amb un plat ben especial. “Avui el convido” m’ha dit movent els seus cabells de princesa.

I si n’hi hauria dit de coses només d’haver tingut algun company de taula per compartir la jugada..., però no he dit pràcticament res, només “gràcies” amb la boca estreta com el cul d’un ànec. Amics, la lluminositat de l’instant m’ha fet perdre totes les paraules i els sons exactes per modular-les, la lluminositat de l’instant i el terror d’estar sol amb una mossa tan maca.

Sóc un xulo de colleta i ella arriba per recordar-m’ho, amb el seu somriure encantador i un bon plat d’espàrrecs. A recordar-me la mesura exacte de la meva poquesa.

Ah! si no fos per la tendresa.

vladimir