L’Enriqueta, el meu roser preferit, em sorprèn amb una florida excel·lent. La cuides, la cuides, i cada 23 d’abril, puntual com un rellotge, el seu bon dia vermell i silenciós omple d’alegria el jardí.Salto del llit i m’apropo a l’Enriqueta. Només embolicat amb la capa blava dels dies de festa, li decanto les fulles, palpo les tiges i premo els seus capolls per dessota els calzes. És clar, cal posar ull en l’elecció: potser la més colradeta, potser l’oberta i olorosa, potser la fadrina i tancada...
«No dubtis tant, Vladi, que em fas pessigolles... L’essencial no és la rosa, sinó el que transporta... Qualsevol pot anar bé si no t’encalles quan la dónes. Amb decisió i mirant els ulls, sobretot mirant bé els ulls de l’afortunada... I confia en el miracle... I no faci’s el poca-solta.»
Gràcies, Enriqueta, però no... Em sembla que no serveixo per aquestes coses.
Bon sant Jordi (i Jordina).
vladimir
8 comentaris:
Jo tampoc en sé
Hola Enric,
bon tema al teu bloc, "les punxes de la rosa".
Benvingut.
bons sant jordi cavaller!
un petó,
princesa (i bon divendres).
a mi em sembla que t'aniria bé parlar amb el teu veí. El podòleg saxofonista segur que hi té alguna cosa a dir.
A dir, o a tocar? Cherry, en certs temes més val no jugar-se-la... la seva parella, el negre bantú, tira llances.
I aquell ram que duies?
Ah. Em vé al cap el nostre entrenador que ens recordava que ell per Sant Jordi com a mínim regalava un parell de capullos.
Hòstia sí, que bé ens ho vam passar amb aquell entrenador, vés a saber que se n'haurà fet... espero que no s'hi hagi cagat la -.-
Publica un comentari a l'entrada