Ell diu: no he conegut cap dona com tu. (Va, no et facis de pregar, quan follem?)
Ella diu: ell ha millorat molt. (Ja no m'humilia en públic.)
Ell diu: has vist el meu cotxe nou? (A mi no em veu ningú.)
Ell diu: que bona estava aquella tia! (M'estic fent gran, faig panxa.)
Ella diu: com poden ser tan submises les musulmanes! (Ell no m'ajuda amb la casa i amb el nen.)
Ella diu: no sóc cap objecte perquè m'agradi seduir. (Em sento tan poca cosa quan no tinc una aventura...)
Ell diu: I tu què cony saps, de tecnologia?! (Jo tampoc en sé una merda i no puc suportar que no hi hagi algú més ignorant que jo.)
Ell diu: admiro la teva intel·ligència. (I si et puc posseir, t'hauré dominat i tindré la impressió momentània que estem equilibrats.)
Ella diu: estic cansada. (On van quedar les princeses i les fades?)
Ell diu: tinc una reunió. (No sóc res, necessito tot un muntatge per mantenir-me dempeus o em desfaria.)
Dra. Marols
19 comentaris:
Doctora, que ve d'una discussió de sexes? D'una baralla important? Alguna batalla que calgui posar als llibres d'història?
Ha, ha... no, amic Elrohir, tot és fruit de l'experiència professional, del tracte amb els pacients/clients, d'hores de divan.
I com veu, l'autoengany no és un tret definitori d'un o altre sexe.
Pel que es desprèn, interpreta que els homes som violents i possessius, que volem demostrar un sentiment continu de superioritat, i no per impressionar o com a autoafirmació, si no en sentit destructiu envers els altres.
Mentre que per les dones és bàsicament de resignació i submissió.
Vostè creu que aquest rol és vigent? (no s'hi val posar en Vladimir com a exemple, tots sabem que és una excepció de la natura)
Creu que se'l pot aplicar a vos mateixa?
Aquest post m’ha fet recordar el conte de la Blancaneus: “Mirall, digues-me qui és la (el) més bella (bell) del món?”. Per què necessitem que l’altre ens digui “guapo/a”? L’altre és la imatge de nosaltres que reflecteix el mirall: si ens diu “guapo/a” el mirall ens diu que el/la més guapo/a del món sóc jo, i per tant això no entra en conflicte amb la imatge que ens hem fet de nosaltres mateixos. M’estimo tant que si el mirall no em diu que sóc el/la més guapo/a del món, o trenco el mirall o m’hi enfado perquè “no diu la veritat”. El problema és que, massa sovint, posem el mirall tan a prop dels llavis, que s’entela; i llavors no sabem quina imatge “real” mostra. I en lloc de netejar-lo (què n’és de difícil apartar de la mirada allò que no ens deixa veure-hi clar) ens inventem la imatge reflectida, ens autoenganyem i ens muntem estratègies per a què ningú vegi que ja no sortim en el mirall.
Doctora,
goiti que em conta un col·lega, editor adjunt d’una important editorial. Espero que no hi estigui embolicada:
Estimat vladimir,
la Joana, aquella angelical editora..., em va demanar que em quedés una estona més al seu despatx per ajudar-la..., però les seves intencions eren unes altres.
Quan ens vam quedar sols al despatx..., em va posar un obrecartes al coll i em va obligar a fer-li un treball oral, una mamada, ja saps... Sí, company, a quatre potes com un gat llepant el bol de la llet... chuf-chuf, corre-rasca... Tant li fotia que el seu pèl m’irrités la llengua.
Que si la vaig denunciar? Oi tant! de seguida.
Però la jutgessa, agafant-se a l’informe d’una tal Marols, amiga teva, l’ha alliberat sense càrrecs. La tia a considerat que jo havia provocat la Joana, quins collons, per anar a la feina vestit com un gigoló barato.
homes violents, demostrar superioritat (...)
dones resignació i submissió (...)
Vostè creu que aquest rol és vigent?
Respondré amb el que em va passar ahir: passava en cotxe per davant d'un institut, a poc a poc. Un noiet d'uns tretze anys caminava pel mig del carrer, creuant en diagonal, molt lentament i passant dels cotxes. Vaig enlentir més la marxa, però abans de frenar, pel caprici del nano, que necessitava ser vist i percebut com a "faig el que vull, fins i tot aturo el tràfic", vaig fer sonar el clàxon.
--Putaaa!!!- em va dir. Els seus ulls clars tenien un punt absent.
La llàstima és que no serà un futur client del meu divan, i potser sigui un futur client de llocs més sòrdids.
Joer, com està el pati! (mai millor dit). Pero d'aquests nens n'hi ha hagut sempre, no?
Estic d'acord amb l'Elrohir que no tots els homes són d'aquest patró machito, però també penso que raro és veure una nena actuant així... encara estem super marcats per aquests patrons, penso jo.
Hija,
no se enfade. La próxima vez, cierre los ojos y gas a fondo. Yo le arreglo la xapa y los problemas de conciencia.
Un beso, afrodita.
Doctora, amb la finura que sol tocar la botzina potser el noi s'ho va agafar com un piropo. No s'enfadi, com diu un bon client seu: l'excepció no la confirma la regla.
"El problema és que, massa sovint, posem el mirall tan a prop dels llavis, que s’entela."
Joanc, quina imatge més bona. Sísí, s'entela i no saps si és la imatge que està distorsionada per un mirall massa concau o convex o són els ulls, que tenen massa dioptries.
Ai, Ginesa, Ginesa, la conciencia siempre dando guerra... ¿me la convalida usted? ¿Cómo, cuándo, a qué precio? Pago lo que sea!
Doctora, si bé és cert que la violència és més visible en homes que en dones, no és menys cert que també hi ha dones que fan aquestes coses.
Exactament igual que aquest noi. Li ho puc ben assegurar. I fins i tot pitjors.
Jo deixaria aquesta actitud com una pubertat mal assimilada.
I segurament vos actuà com ho haguéssim fet la resta de nosaltres: endevinant l'ofici de la mare del noi i si el moment del part va ser bo o dolent.
No sé, la gran majoria d'homes que conec no desprenen violència ni volen sentir-se superiors a base de passar per sobre dels altres.
I la gran majoria de noies que conec, no es deixarien trepitjar mai els drets.
En tot cas, això ja entra en una deriva més pròpia d'una conversa de divà. Quin dia em dona hora senyoreta?
dra, m'està costant pronunciar-me sobre l'adequació de la imatge: el contingut del post és com un puré de patata d'aquells que s'enganxa al plat de tal manera que no cau encara que el posis cap per avall. Per què ho ha escrit això? i per què així? I l'huracà (és un huracà, no?) què il·lustra?
Benvolguda Marols,
De debó, aquest post és fantàstic.
Jo no entraré en si són o no són clixès, tan sols he trobat que llegint les seves línies, la pell se m'ha posat de gallina.
Perquè, encara que no tothom compleixi l'estructura, tots coneixem algú que podria posar la careta als seus personatges.
Bravo, de debó.
Aquesta literatura, aquesta.
Voyeur:
Hi ha dies que surto de la consulta amb el cap emboirat (d'aquí la imatge): tant de desori mental i emocional m'ofusca.
Ja sé que és cosa del meu ofici, però una s'acostuma a llegir entre línies. Normalment no diem el que volem dir, i no en som conscients.
Cal molt de treball d'interiorització i d'indagació, per adonar-se del que hi ha per sota del llindar de la consciència.
Gràcies, senyor Salomó, vostè m'afalaga sense motiu.
molt bona, molt ingeniosa i real, sobretot la de la tia bona, la de la reunió, bé bé, t'has "surtit" aquesta vegada dra. marols
Coincideixo amb l'Emma.
Curiós que certs homes se senten incòmodes amb aquest "retrat" i certes dones l'aplaudim...
Cada dia tinc més clar que alguna cosa s'està desfent. Hi ha els qui els sembla bé i diuen: ja era hora! i els qui s'arrapen a la chaise longue, acollonits o rebotats.
Bé, continuem tenint spam. Activem, doncs, els codis de seguretat. Em sap greu! (només haureu de verificar la paraula quan vulgueu deixar un comentari)
bon Sant Jordi a totes les princeses, dracs i cavallers! Weeeeno, vaaaa... i pels gamberros entranyable també bon Sant Jordi i fins i tot una picada d’ullet!
Publica un comentari a l'entrada