Capítol VI (fi)

M’hagués agradat dir-li que n’havia estat molt d’ella, tot i que segur ho sabia; que també havia arribat a fantasiejar amb la possibilitat d’una vida compartida. M’hagués agradat explicar que la nostra relació havia estat com una gota d’alegria dins l’esquerda deixada per un d’aquells buits que de tant en tant sobten el cor. M’hagués agradat confiar-li aquestes i d’altres coses, però les circumstàncies mai van ser favorables a les meves confidències. Ni quan compartíem feina vaig parlar, ni ara em semblava el moment oportú de fer-ho. Suposo que ja sol passar que les coses importants sovint s’han d’intuir més que no pas explicar, com la música més íntima es composen de silencis ben triats.

I només quan ella ja és a punt de pujar a l’autobús, sospesant la possibilitat que segurament tardaríem a veure’ns, li he dit amb un somriure que flotava entre les galtes: «Cuida’t molt, si us plau. No miris enrere. Sempre endavant.» I ella, ràpida i segura m’ha respost: «vlad, una mirada agraïda al passat i una altra esperançada al futur».

Els fanals de Passeig de Gràcia fa estona que projecten una llum molt freda. Camino. Alguna de les seves frases em volten pel cap: «Quina gran equivocació he tingut amb la meva vida», «No podem pas tornar enrere»... Camino i m’aturo a escoltar la música d’un orgue que s’escapa d’alguna finestra mal tancada. A Plaça Llibertat una ala molt negra fa caure definitivament la nit. Sec en un banc amb el paraigües tancat entre les cames, al diari personal escric: damunt el mar, el sol reneix cada matí per sorprendre’m amb vermells pàl·lids.

vladimir