Però hi ha la carta que em va enviar per citar-me: «...on sempre, m’agradaria que poguessis venir; si no, no et preocupis, t’ho dic de veritat.» Una carta que em va trasbalsar; tot i que no hi havia hagut dia que d’una manera o altre no hagués pensat en ella, el temps havia fet la seva feina i ja estava prou ben acostumat a trobar-la a faltar. La nostàlgia d’aquelles estones compartides havia esdevingut agradable i tot.
La carta era llarga i ben escrita, però poc clara en els detalls que més m’interessaven. Entre línies, hi intuïa una mena de tristor inequívoca, no sé... potser volia reprendre la nostra relació i tornar-nos a veure amb més assiduïtat... però... estava desconcertat, sorprès... Començava una frase: «Des de la darrera vegada, el temps és com una extensió buida davant meu.» I en un altre escriu: «...n’estava tant d’aquella vista, les capçades dels arbres, el cel, aquell petit turonet al fons... Els capvespres d’estiu, quan ens quedàvem més del que tocava a tancar algun llibre, hi havia una mena de màgia en aquella vista. Et confessaré que no he pogut oblidar aquelles estones precioses amb tu, al costat de la nostra finestra, mirant encantats com es dissolien tots els colors ataronjats de la tarda. Tampoc oblido que sovint comentaves: “Quina joia, són tan bonics i breus”.
La carta era llarga i ben escrita, però poc clara en els detalls que més m’interessaven. Entre línies, hi intuïa una mena de tristor inequívoca, no sé... potser volia reprendre la nostra relació i tornar-nos a veure amb més assiduïtat... però... estava desconcertat, sorprès... Començava una frase: «Des de la darrera vegada, el temps és com una extensió buida davant meu.» I en un altre escriu: «...n’estava tant d’aquella vista, les capçades dels arbres, el cel, aquell petit turonet al fons... Els capvespres d’estiu, quan ens quedàvem més del que tocava a tancar algun llibre, hi havia una mena de màgia en aquella vista. Et confessaré que no he pogut oblidar aquelles estones precioses amb tu, al costat de la nostra finestra, mirant encantats com es dissolien tots els colors ataronjats de la tarda. Tampoc oblido que sovint comentaves: “Quina joia, són tan bonics i breus”.
vladimir
3 comentaris:
si pogués seure (la meva morfologia no m'ho permet) diria que aquests relats "em tenen clavada a la cadira";
sí, d'acord, potser el que és bo es fa esperar, però em costa d'aguantar, aquest suspens...
ai! petita grego,
no t'esperis gran cosa, el més important ja ha passat.
Si correguessis per la meva taula t'oferiria la mà per descansar una estona amb mi, fins que la pluja parés. T'agrada el te?
Vladimir,
veo que finalmente, Nuestro Señor te ha inspirado y hablas del amor con respeto y dulzura. Sin tangas ni posturas de kama-sutra (y antes de que lo preguntes, fui la encargada de revisar los libros que entraban en nuestra biblioteca... ¡que gran época!)
¡Feliz y casto San Valentín!
Publica un comentari a l'entrada