Capítol IV

I bé, amb la carta rodant pel meu cap ocupem aquella tarda de records feliços, i les hores que passem junts són, diria jo, d’allò més agradables. Un munt de persones entren mentre parlem, s’asseuen un moment i tornen a sortir, però no ens distreuen de cap manera. De fet, se’m fa difícil de creure que hem passat un parell d’hores quan ella ha mirat un exquisit rellotge de diamants que li envolta el canell i em comenta que hauria de tornar cap a casa, que la petita maria la trobarà a faltar per anar a dormir, el seu marit té poca traça.

Ens aixequem, i en verificar que encara plou i que ella ha de caminar sota la pluja fins la parada d’autobús de Plaça Universitat, insisteixo a acompanyar-la sota el vell paraigües negre i allargar, així, uns minuts l’adéu.

Caminem en silenci sota la pluja cap a la parada i, de sobte, ella es gira cap a mi i em pregunta: «Què penses vlad? Diga-m’ho si us plau. No callis com la darrera vegada. No tinguis por.»
M’agafo fort al paraigües, no m’ho esperava. Vull parlar però no trobo les paraules, mai hi són quan més les necessito. Callo i miro el cel. Una llàgrima llisca galta avall, me l’eixugo ràpidament amb la punta del dit índex. Ella em mira i només sé dir-li: «La pluja.» Somriem.

vladimir