“Vladimir, ull!, guaita que faig ara”
I no li va faltar temps per estirar-se cap avall l’escot i ensenyar-me el seu pit perfecte. En un segon, potser dos, aquell do de Déu va caure al precipici i com endut per una molla va tornar a endreçar-se. Vist i no vist. Alegria massa sobtada. Me cago en la vida que no s’atura quan més ho vull.
“Què t’ha semblat, Vladimir? No t’ho esperaves, eh? Ho torno a fer? No, no, no”
No, no, no... No! doncs no m’ho esperava, no. Semblava tan posada, tan educada en el Sagrat Cor o la Salle, que no m’esperava pas que fes saltar la petxuga. Després em va comentar que aquests tics eren una moda, una cosa divertida, un regalet per segons qui. I sí, ho vaig trobar divertit, però es podia haver esperat a que li hagués acabat d’explicar l’arribada d’Ulisses a Ítaca.
“Vladimir, quan estàs amb una noia has d’aprendre a prestar-li més atenció. Mai saps quan botarà la llebre. Bé, el meu pit no és rosat com l’aurora de la teva illa grega, però el record que en crearàs també et farà rau-rau uns quants dies”
Al cap de tres dies, al frankfurt de la Riera del meu poble, amb la salsitxa calenta a la mà, envoltat de fosca i gent petulant que passa, sento el rau-rau del regalet de la mossa. Sort que un ja ha lliurat mil batalles i sap enfocar els seus temes de reflexió cap a llocs que el satisfan més humilment (la fórmula que explica l’Univers cap en una sola ratlla).
I no li va faltar temps per estirar-se cap avall l’escot i ensenyar-me el seu pit perfecte. En un segon, potser dos, aquell do de Déu va caure al precipici i com endut per una molla va tornar a endreçar-se. Vist i no vist. Alegria massa sobtada. Me cago en la vida que no s’atura quan més ho vull.
“Què t’ha semblat, Vladimir? No t’ho esperaves, eh? Ho torno a fer? No, no, no”
No, no, no... No! doncs no m’ho esperava, no. Semblava tan posada, tan educada en el Sagrat Cor o la Salle, que no m’esperava pas que fes saltar la petxuga. Després em va comentar que aquests tics eren una moda, una cosa divertida, un regalet per segons qui. I sí, ho vaig trobar divertit, però es podia haver esperat a que li hagués acabat d’explicar l’arribada d’Ulisses a Ítaca.
“Vladimir, quan estàs amb una noia has d’aprendre a prestar-li més atenció. Mai saps quan botarà la llebre. Bé, el meu pit no és rosat com l’aurora de la teva illa grega, però el record que en crearàs també et farà rau-rau uns quants dies”
Al cap de tres dies, al frankfurt de la Riera del meu poble, amb la salsitxa calenta a la mà, envoltat de fosca i gent petulant que passa, sento el rau-rau del regalet de la mossa. Sort que un ja ha lliurat mil batalles i sap enfocar els seus temes de reflexió cap a llocs que el satisfan més humilment (la fórmula que explica l’Univers cap en una sola ratlla).
vladimir
23 comentaris:
Apa amb la moda aquesta!
Si a mi se'm passa pel cap fer aixo, acabo amb la tetilla glac,ada...
Pero te rao el Vladi quan diu que de la vida, el mes bonic son les sorpreses inesperades.
Vladimir, digues-n'hi "en una sola ratlla" digues-n'hi "en una sola línia erecte"
(parella, sou els reis, em feu riure a cor que vols)
alicia,
el fet em va semblar divertit. Però sóc dels que valora poc les sorpreses inesperades, no m'agraden gaire. Prefereixo les coses esperades, les gaudeixo més i estic preparat per respondre com cal. Si mai se't passa pel cap ensenyar-me la tetilla, avisa'm si us plau, m'agradaria tenir els cinc sentits ben alerta;)
mery, mery,
em sorprèn el teu comentari. Sempre tan tocada i posada en aquesta temàtica i ara em surts amb línies erectes. M'encantes.
Gràcies per la teva col·laboració en el post;)
Recte. Volia dir recte. Deuria tenir el cap a la... a la lluna! Miiiaaauuu ;-)
Gràcies per la teva col·laboració en el post... ?
Quina relació té aquest agraïment amb el que ja fa dies que he deixat de preguntar, tant a l'un com a l'altra?
la formula que explica l'univers cap en un línia rectal
bravo per les noies que ensenyen pits sense pudor
un Frankfurt a la riera del teu poble?
nen el proper cop vine al nostre niuet que hi han coses més suculentes...ep! no hi hauran sorpreses
La Cherry te l'ha ensenyat? no m'ho crec, és de Manresa.
Va vladi, afila la imaginació: cuenta, cuenta... amb pèls i senyals que la tinc a la grapa.
¡Ay, Vladimir, hijo mío! No has superado el destete. Acude a la Virgen María, nuestra madre, que ella te alimente y sacie con su eterna bondad.
Y esa chica... ayúdala a encontrar el camino de la castidad en la oración diaria.
Ay, Ginesa!
No le diga al Vladi que la madre santa le alimenta que este se lo toma todo al pie de letra y acabara saliendo en el telediario lamiendo las estatuas de la catedral!
¡jajaja! embolica que fa fort
(per cert, Trabucaire, ehem... com ho saps que sóc de Manresa?)
¡jajaja! embolica que fa fort
(per cert, Trabucaire, ehem... com ho saps que sóc de Manresa?)
Un pit a l'aire? Comparar-lo amb una "pechuga". No se perquè em sona la història.
Cherry,
que sóc fan del teu bloc.
Sí que ets recatat Vladi! Les dones també tenim rampells, què et pesaves? Aixecar-se la samarreta tot de sobte i ensenyar les vergonyes als homes és tota una diversió quan tens 18 anys i estas de festa major... De tant en tant encara ho recordem, fa gràcia jugar a ser esbojarrat!
el vladimir és recatat?
això d'ensenyar el pit no és ni una moda ni un tic; tampoc és ensenyar les vergonyes als homes quan estàs de festa major; no és ni més ni menys que abaixar l'escot, deixar-lo sortir i fer que torni a entrar (aquells/es que puguin).
Bé, anem ràpid, que m’han reunit a Ensenyament i els col•legues s’acabaran l’esmorzar.
La lluna Cherry,
tu no saps les llunes que han fet aquests dies a la costa...
Lu,
part del post és made in Cherry; la imatge del Brossa i el recordatori també.
Voyeur, bravo!
Però que ens els ensenyin més a poc a poc. Amb l’edat, alguns, perdem els reflexos.
Robin,
al niuet sempre hi he trobat sorpreses. M’apunto l’oferiment, i gràcies per treure el nas ( m’encanta el teu nas, no l’amaguis mai). Un petonàs.
Bernat,
Les meves paraules no farien justícia a la realitat. Imagina i prem amb bon ritme.
A la virgen de Vladimir, Ginesa,
que soy ruso.
Alicia,
ben vist. Ets aguda, ja, ja, ja...
Pardalet,
entre nosaltres, què més bonic que un pit amb plomes.
Jasmine,
tens raó. Visca els rampells de les noies de Roquetes (i que jo els pugui gaudir).
Put your...,
Aquells? que bàrbara. No va tenir cap sentit, ni tenia per què tenir-lo; va ser bonic de beure (ai! de veure) i sobretot d’imaginar.
quin regalet més maco
i tu no t'hi vas precipotar, ai, vull dir precipitar, al damunt?
gregòria,
creus que ho hauria d'haver fet?
tu no?
Crec que no, però tinc dubtes.
El joc eròtic té molt de plaent, no sempre cal acabar-lo igual; això no vol dir que aquesta vegada m'hagués agradat portar-lo més lluny, però en aquestes coses són dos a decidir i d'aquestes ànsies me'n vaig adonar més tard, no sóc mecànic, també compta la inseguretat...
El Ramon, en el seu diari de notes, té unes reflexions sobre mi que potser faré servir en el proper post. No sé explicar-me més bé, ho sento Grego ;)
no sentis res home, que t'expliques bé
Publica un comentari a l'entrada