Pel meu divan han passat molts pacients.
De totes les edats, nacionalitats, professions, temperaments i temperatures emocionals.
Cada cop que en ve un de nou, la meva feina consisteix a escoltar-lo i provocar en ell la necessitat, primer, i les ganes, tot seguit, d'esdevenir bucejador, espeleòleg, miner, del passatge obscur que li barra el pas a l'espectacle commovedor del seu jo profund.
No sóc de pedra, ni maquinal. De vegades m'hi involucro. Ell és allí ajagut, lliurat a mi, a qui transfereix la seva por d'abocar-se a ell mateix. Primer, vestit. Però arriba un dia que deixa la camisa a l'entrada ... a cada sessió es despulla una mica més, fins que queda, miracle, nu del tot. M'emociono, m'hi implico, no ho puc/no ho vull evitar.
I en acabat, poso bé els coixins, apago la cinta de relaxació, torno a casa, i a poc a poc, prenc consciència, jo també, de la meva hidra personal. Sí, la doctora té tants monstres i fantasmes com tots els seus pacients. Amb un avantatge: conec l'hidra, tinc esmolada l'espasa i les nits de lluna plena surto a tallar caps.
Però ell, ell encara està palpant-se amb les mans l'avenc que li escindeix els dos hemisferis.
Dra. Marols
dimarts, de gener 15, 2008
El meu divan
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
15 comentaris:
¡llarga vida a la doctora, llarga vida als seus posts, llarga vida a la seva col·lecció de fotos!
(i llarga vida al tip de riure que m'he fet)
doctora...
vostè em sedueix enormement...
Doctora ... no abusi de la seva posició dominant ... pobres homes!
Espero, però, que com a mínim totes les noies que llegeixin aquest bloc hi disfrutin tant com la Mery Cherry.
Fem un pot per regalar-li un pitet???
un... pitet?! (quina poca imaginació Elrohir... no em podrieu regalar una altra cosa?)
Gràcies, Cherry; la meva col·lecció de fotos, com pot imaginar, és molt extensa. Però sempre demano permís. De fet, tinc alguns pacients exhibicionistes que estan esperant que els ho demani!
Voyeur... vostè em té totalment encuriosida...però digui'm: ha passat pel meu divan?
Elrohir: no hi ha pobres homes o pobres dones, hi ha construccions personals més o menys adaptatives a l'entorn.
Les dones solen prioritzar les relacions d'un a un; els homes, d'un a molts.
El problema és que no quadra quan una dona posa un home amunt entre les seves prioritats i ell no fa el mateix, deixant-la a ella en cinquè o sisè lloc. I això passa perquè socialment ens empenyen a fer-ho així. I, és clar, desquadra i crea frustració i malestar en ambdues bandes. Ells pensen que elles són histèriques i elles pensen que ells són egoistes.
I jo... amb la consulta plena a vessar!!
doctora, no he passat pel seu divan (en cas contrari ho sabria); sóc un ens de naturalesa tímida que es limita a mirar, i de tant en tant a dir alguna cosa (últimament xerro massa...),
com a individu no valc la seva curiositat.
Com a individu no valc la seva curiositat...
Sóc del parer que el bosc no existeix, només els arbres. No hi ha arbre que no desvetlli la meva vocació botànica.
Ja que vostè fa de "voyeur", em deixa fer a mi "d'écouteur"?
Osti, Dra., per un momentet, el blablabla pseudocientífic casi aconsegueix enganyar-me!
Bona tàctica. Me l'apunto. La provaré. Ja diré el què.
Si és que en el fons...
Estimada Doctora,
I com es desfa voste d'ells, una vegada els hi destapa l'anima?
Alicia,
però no vas veure en el post passat com intentava ofegar-me.
Prometo que vaig vestida ;)
N'hi ha que marxen corrents?
Doncs fins ara no, ningú ha marxat corrents, tot i que he d'admetre que, per poc professional que soni, jo sí he marxat corrents en més d'una ocasió.
Hijas mías, no os abandonéis a lo burdo y lo banal. La carne sólo es el envoltorio del alma. Como dice la doctora (un poco pillina sí que me parece que es usted, con todos mis respetos), lo que hay que desnudar es el alma. Y si es ante Dios, mucho mejor.
(¿Tiene más fotos de esas almas, Marols? Creo que necesitan de mucho consuelo espiritual. Yo podría proporcionárselo...)
Publica un comentari a l'entrada