dimecres, de novembre 07, 2007

Fer i Que em facin

...tantes coses i sense preferència. Ho concreto en un espai de temps, ahir a la nit, i en un territori, el Vallès i el Bages.

Fer
...un tallat a la Granja del Mercat Central, gairebé sol amb una cambrera que ignora que darrera la tristesa s’hi amaga a vegades la millor de les esperances.
...una encaixada de mans nova, una abraçada de pes (mosca?), uns petons desitjats.
...un tomb per la nit fresca en companyia entranyable; unes tapes ben prosaiques amanides de conversa.
...una volteta en cotxe camí de casa seva, un entelar i desentelar de vidres, i
una parada
romàntica
a tocar d’un riu que diria d’aigua cristal·lina... buscar arguments per retardar l’adéu.
...cara de mussol per afaitar i amagar el secret sota l’ala (que no penso explicar ni que m’arrenquin les celles).


Que em facin
...beuratges per ressuscitar, companyia més enllà del lucre i les ganes.
...sentir escoltat, sentir interessant, sentir viu...
sentir.
...una trucada per desitjar-me bona nit, algú que hi és sempre tot i no poder ser-hi sempre.
...parar el cotxe en un revolt perillós, amb motiu d’una excusa subtil per allargar el que m’agrada que s’allargui... buscar
arguments per retardar l’adéu.
...preguntes indiscretes per no respondre (certes coses no s’han d’explicar, diuen que el primer secret compartit mai s’oblida).
Vladimir

diumenge, de novembre 04, 2007

Fer i que em facin

Cinc coses que m'agrada fer als altres i cinc coses que m'agrada que els altres em facin.

FER

  • Una quiche de verduretes.
  • Sorprendre'ls amb paisatges propers on mai no han estat.
  • Fer-los preguntes que no se solen fer.
  • Agafar-los de bracet.
  • Ensenyar-los postures de ioga.

QUE EM FACIN

  • Passejades íntimes per la seva ciutat o poble.
  • Descobrir-me les seves interioritats.
  • Un massatge aromàtic.
  • Una sopresa, si us plau! La gent fem poques sorpreses...
  • Que em tractin alhora de senyora i de vaileta.

Passo el meme al Vladimir, a la Maria, a la Cherry, al Pardalet i al Perdedor:


Lu

divendres, de novembre 02, 2007

Mort a Venècia (i a la butaca)


Aviam com m'ho manego per no fer el paper de postmoderna i no caure en l'esnobisme de signe contrari, però ho he de dir: he trobat Mort a Venècia (la peli) un autèntic bodri.

Ara intentaré justificar l'afirmació, i demano paciència als qui sí us ha agradat.
En primer lloc, indicaré per què crec que aquesta pel·lícula s'ha d'anar a veure i, tot seguit, li passaré el pànzer pel damunt.

ioioioi

  • S'ha d'anar a veure perquè forma part d'un cànon, ni més ni menys que el cànon que ens configura, el de la cultura occidental.
  • S'ha d'anar a veure per constatar quin tipus d'experiments es feien als anys setantes, en la línia de l'art i assaig, en concret, a Itàlia.
  • S'ha d'anar a veure per verificar què passa quan s'agafa una obra literària considerada important i una de musical també molt ben valorada, i s'apliquen al setè art.
  • S'ha d'anar a veure perquè al costat, a la cartellera, hi ha Invasión i La abuela del novio.

I ara, la debacle:


Començo pel que domino: Mahler hi està ficat amb calçador i força mal gust. Els crescendos del leitmotiv del protagonista no només no vénen "a cuento", sinó que posen la pell de gallina, de l'esfereïment que provoquen. En una mateixa seqüència en què no passa res de res -un primer pla de l'actor, amb un bigotet que recorda l'Aznar-et claven aquell crescendo terrible que sorgeix després d'uns segons de silenci, i et fan fer un salt de la butaca. Quin ensurt!
Amb això no vull dir que Mahler no sigui bonic, que ho és, tot i que no jo no mataria per ell; vull dir que l'adequació de la música a la imatge és nul·la. Ara, si la pretensió, com a tota la pel·lícula, era el rupturisme, saltar-se certes normes i provocar neguits, doncs aleshores sí, bravo Visconti.

L'adaptació de la novel·la. D'acord, és una adaptació, i tant fa si el protagonista de Thomas Mann és escriptor i no músic, o si la novel·la se centra més en els aspectes psicològics que en els visuals, el cine és imatge, al capdavall. El problema és que no hi ha evolució psicològica del protagonista: de bon principi veiem que és un absolut capullo, narcisista, afectat i odiós. Perversió progressiva i decadència moral paulatina? Nooo! El pavo és pervers des del primer moment, en què no para de mirar Tadzio, el nen polonès, amb luxúria i perseguir-lo per les cantonades. Les passejades pels carrerons es fan repetitives i monòtones, malgrat l'intent de metàfora establerta amb la peste i la infecció. Ah, i l'escena final, amb l'efeb entrant al mar a contrallum i el prota agonitzant de plaer/dolor (la típica reducció Eros/Tanatos als seus aspectes més vanals i barats), senzillament, fa cagar.
El ritme, la cadència narrativa, les composicions pictòriques que recorden Renoir (en concret la del saló de l'Hotel des Bains, amb aquells floripòndius blaus que fan estremir, o la dels barrets de les dames que ocupen mitja pantalla, i, sobretot, el grup grotesc que amenitza les vesprades dels burgesets morts de desídia), tot plegat molt italià, però, què voleu que us digui, em quedo amb el Passolini de Les Mil i una Nits i el Fellini del Satiricó.

La conclusió a què vam arribar amb l'il·lustrador és que no n'hi ha prou amb el talent, que li presuposem al realitzador, ni amb les subvencions i apadrinaments, sinó que cal tenir una mirada d'amor sobre els consemblants, mirada que dubto que Visconti tingués quan va rodar la Mort a Venècia. Una gran escopinada a la penya, una fonda misantropia, això és el que transmet aquest film. I aquesta mirada la trobem ara i adés a totes les disciplines. Hi ha pupil·les molt agudes i lúcides connectades a esperits freds que mai no han roçat l'empatia ni la tendresa. A mi, francament, aquesta mirada fa temps que va deixar d'interessar-me.


Lu

dimecres, d’octubre 31, 2007

avi

Com cada any, avui tornaré a llegir-li uns poemes. L’avi m’ho va demanar “deixa’t de flors i porta’m paraules”. Plogui o nevi, al cementiri de Vilassar de Dalt, assegut sota un xiprer semblarà que resi:

Tristes banderes
del crepuscle! Contra elles
sóc porpra viva.
Seré un cor dins la fosca;

porpra de nou amb l’albada.

Carles Riba


Vladimir

dimarts, d’octubre 30, 2007

Clatellot

Hi ha dies com avui que l’agafaria de la mà i me l’enduria bosc endins. Buscaríem el millor dels roures i treparíem tronc amunt fins a la branca on dorm el mussol banyut. Ens acomodaríem damunt la vànova de l’ocellot i ens extasiaríem davant un panorama del bosc incomparable. I jo li bufaria el borrissol de la nuca i li parlaria de la brisa; li lleparia l’orella i li excitaria formigueigs a la panxa. I fins i tot, fins i tot, si la positura m’ho permetés, li estiraria un pèl negre per dessota la faldilla.

Vladimir

diumenge, d’octubre 28, 2007

Diana Power

Ben bé no sé com m'he deixat entabanar.

Jo surto a córrer per compensar les hores de cadira. Saludo els pins de Sant Julià, fent gambades curtes, mirant de no perdre massa l'alè. L'impuls competitiu no m'ha arribat a les bambes. Però ella és d'una dolça persistència i m'hi ha empès.

A l'escola, em van seleccionar per fer les proves d'atletisme que, cada any, la JAS oferia als col·legis. Era la més ràpida, més que els nois. Però em van detectar un "buf" al cor, i la meva carrera d'atleta va cloure's amb unes llagrimetes quan ningú no mirava. Per consolar-me, em van apuntar a piano i allí començà una vida anaeròbica on els músculs més desenvolupats foren els flexors cubitals del carp.

Vint-i-dos anys després, surto de sota l'Arc de Triomf amb quatre mil dones més, corrent per una Barcelona contra el càncer. I tot i que ja no cal passar cap prova, i per venjar l'infant que es vestia després de l'electro, amb posat abaltit, Diana pren el relleu i fa la pujada de Lluís Companys apretant el ritme i obrint l'angle de les cames al màxim, lliscant com una pantera que quasi vola, sense esbufegar.

Ella ha dit: m'has deixat de pedra! L'he avançada, perquè volia arribar exhausta, mig ofegada, bo i notant-me el cor, aquest buf que he arrossegat mentalment fins avui i que dedico a tots els metges babaus que podien haver dit: però pot fer esport, eh, amb un esforç progressiu, gaudint-lo, no tot és competició.

No tot és competició. Digueu-l'hi a Diana.
Lu

dimarts, d’octubre 23, 2007

Morfeu


És perquè penso que la vida és massa curta?, o massa intensa?, o que ho vull fer tot i ara?, potser he adoptat literalment allò de "ja dormirem al cel"?

No sé, però tinc son. Fa temps que n'acumulo i em vaig adormint per les cantonades, com avui, que ni m'he esperat a les herbes de la sogra, i m'he entaforat a la butaca reclinable, tapadeta fins el nas amb una manta nova. Cinc minuts o deu, suficients per enamorar-me.

L'he vist ajagut panxa enlaire, en un mig perfil marmori, lliurat a l'hedonisme inconscient de la son.

Quina enveja. El seu abandonament tenia el punt just entre la insolència i l'espontaneïtat.

Gairebé he estat temptada de deixar els meus costums, de començar a fer sistemàticament migdiada. De ficar-me al llit tan bon punt toquin les onze. Permetre que la pila de llibres i d'articles es vinclin i comencin a desbordar-se fins omplir la saleta, trabant la porta, impedint-me el pas.

Però la lluita no és fàcil. Som esclaus del costum, de la nostra moral kantiana. I com a molt, segueixo llegint al tard, quan la nit fa olor d'almesc, desitjant-lo quasi amb dolor i resistint-m'hi, fins que el cos abaltit m'arrossega sota les mantes, quan el qui m'altera els sentits ja és més enllà del plaer.

Potser, subconscientment, espero que s'adormi per robar-li les línies i el clarobscur.


Lu

divendres, d’octubre 19, 2007

Sonatina


Ell tocava el violí i ella el piano. A to, a temps, ben compenetrats en un mateix sentiment musical. Eren el duet perfecte de l’acadèmia, la parella indestructible triada pels déus; ell sempre amb el seu violí darrere d’ella, que amb els ulls tancats sabia que el seus destins estaven cosits a la mateixa estrella.

Ell encara toca el violí i ella el piano. De tant en tant erren alguna entrada, i aquella intimitat musical compartida s’ha convertit en un sentiment imperfecte, quasi personal; ell, a petició d’ella, ara sempre s’ha de posar dret al seu davant. Ella necessita veure el moviment de l’arquet i dels dits del seu company fidel, els canvis de postura, els ritmes de la seva respiració, l’expressió dels ulls. Seguir la mateixa música a través de la vista és el seu drama, s’està tornant sorda.

Però es van prometre compartir la vida i la música, i ella no faltarà a la seva paraula. Fins al final, tot i que mica a mica, se li faci malbé el cervell.


Vladimir

dimarts, d’octubre 16, 2007

Amics que viatgen

ioioioioioi
Adéu, vés on hagis d'anar. He estat feliç amb tu. Tu amb mi. Hi tornaria, a tot.
ioioioi
Lu

dijous, d’octubre 11, 2007

Anem per feina

Mail 1 (Vladimir) 17:05h.

Ei videta, com van les programacions aquestes? He sentit que et trucaven amb pressing i fotaré un cop de puny a la taula (en el millor dels casos) que semblarà que caiguin els fluorescents. Tanta conya per una merda de guies que ni la senyoreta més oca es mirarà. A cagar! Escriu qualsevol cosa, que això bàsicament va al Departament d’Educació.

Em sembla que avui estrangularé a algú-na.

Mail 2 (Lu) 17:10h.

Pressionen amb mandangues. Ara, que a mi me la sua. Que pressionin. Trobo absurd cremar un bon potencial humà i professional amb les putes programacions. Però que no saben escriure, o pensar, aquests professorets, que els hem de péixer amb cullereta?


En fi... avui sopes amb el meu ocell?
Fes-li una mossegada de Miss Jaid al clatell.

Mail 3 (Vladimir) 17:30h.

No t’esveris, no t’esveris, que encara fotarem un pa com unes hòsties. Tira milles, que tot plegat és una merda lligada amb un cordill.
Per cert, si tu ets un potencial humà, jo sóc un putancial diví. Que creus que podria demanar per servei? Sigues sincera, va.

Ah! amb l’ocell sopem dijous,
de part teva li mossego els ous.

Mail 4 (Lu) 17:45h.


Vladi, Vladi, no m'esveris, que encara em queden cinc o sis hores de despatx. Jo penso que pots picar alt, sobretot si et descordes el segon botó i exhibeixes els rulls platejats de la pitrera. Amb mi funciona!


(Això sí, tu calla, no diguis res. Rulls i prou.)

diumenge, d’octubre 07, 2007

Miss Jaid

Ja deia jo que anava molt esverada. És la gelea. Excés de vitamina B. No pot ser que vagi a córrer i no em cansi, que no tingui son, que pugui treballar quinze o setze hores. He de deixar de prendre'm aquestes ampolletes, crec que m'estan afectant. Ahir mateix, en comptes de jaqueta, em vaig posar una capa fosca que em tapava mitja cara. I en lloc d'anar al centre per la Rambla, ho vaig fer per carrerons solitaris. Em sentia tan forta!, tan immune! Em sembla que vaig trepitjar un home vell que demanava almoina. No sé què m’està passant. Potser menjo massa amanides. Seran les algues? Vaig dir-li a Rémi que no m’esperés despert. Quina energia que em sortia pels dits, no podia controlar-la quan vaig prémer els músculs del seu coll. Ara sé que cal que torni, indefectiblement, a la llet de vaca i deixi la soia. Però és massa tard. Trobaran les meves empremtes als seus cossos. Per fortuna, la meva advocada ja n’està al corrent: al·legarem daltabaix transgènic. He hagut d’assegurar-li que deixaré d'ingerir pròpolis amb equinacea. Quan m’acabi les dues caixes que tinc a l’armari de la cuina, no en tornaré a comprar. No sé si el cos de la veïna ja haurà començat a pudir.

LU

dijous, d’octubre 04, 2007

"Gran reserva"



Hi ha nits que em sento francament sol. En aquests moments és quan més agraeixo la meva petita biblioteca i els “gran reserva”. Ahir vespre, les afirmacions d’un bon amic lisboeta, el doctor Pereira:

Afirma Pereira, que la noia que va arribar portava un barret de punt. Era bellíssima, de pell clara, amb els ulls verds i els braços tornejats. Duia un vestit amb tirants que s’encreuaven rera l’esquena i que li ressaltaven les espatlles suaus i ben escairades.

Pereira, sol a la taula, afirma, va demanar un Porto i se’l va beure a glopets tot mirant la noia que ballava lentament amb un noi, galta contra galta. Afirma Pereira que en aquell moment va pensar en la seva vida passada, en els fills que no havia tingut, però sobre aquest punt no en vull parlar.

Després del ball la noia van anar a asseure’s amb ell, i es va treure el barret i el va deixar sobre la taula. Del barret en va sortir una cascada de cabells castanys que tenien reflexos rojos. I vostè a què es dedica?, afirma Pereira que li va preguntar. Escric cartes comercials en una empresa d’importació-exportació, va respondre la noia, treballo fins a mitja tarda, no em canso massa, i així la resta de la tarda la puc dedicar a llegir, passejar... i de tant en tant anar amb nois. I just en aquell moment la petita orquestra va atacar un vals en fa, i la noia va dir: doctor Pereira, m’agradaria ballar aquest vals amb vostè. Pereira es va aixecar, afirma, va donar-li el braç i la va conduir fins a la pista de ball. I va ballar aquell vals quasi transportat. I mentrestant mirava el cel damunt les bombetes de colors de Praça da Alegria, i es va sentir minúscul, confós amb l’univers que també girava amb tots els seus astres... i algú els mirava des d’un observatori infinit i reia.

Després va tornar a la taula i Pereira, afirma, pensava: per què no he tingut fills? I va demanar un altre Porto.

Vladimir

* Variacions sobre fragments del llibre “Afirma Pereira” d’Antonio Tabucchi.


dimecres, d’octubre 03, 2007

Quan la petita realitat supera el somni més bonic…


En algun lloc molt a prop meu hi viu una noia que sap fer-me somiar. Generalment es manté en silenci dies i dies. Després, de cop i volta, un matí darrera l’altre, els seus breus escrits brillen amb molta gràcia dins la llum fosforescent de la pantalla de l’ordinador. I és en aquests dies, que de sobte, la meva vida minúscula i avorrida s’omple de forma i color, sentit i ànim, i el cor vibra com el maleït dimoniet del picapoll.

Somni o realitat, veritat o mentida, boira o fum… No ho sé, un és com un nen confós pel misteri de la més antiga de les màgies. I no menteixo si us dic que aquest vespre he estat amb ella, als peus de la Seu, a prop d’un petit precipici, envoltat d’una dolça nit de tardor i trepitjant una gespa verdíssima d’esperança.

Obrigado. Mademoiselle. Un placer. Per al que vos vulgui.


Vladimir

dissabte, de setembre 29, 2007

L'Olimp (Hermes) i descans

Hermes, el Mercuri dels romans.

(Amb el dels peus lleugers acabaré aquest primer passi de déus per deixar espai al nostre enyorat Vladimir.)


Se'l representa amb un casc alat, com a missatger dels déus. És el viatger i l'home lliure que trenca la rutina i no sap ni vol lligar-se o comprometre's. Per altra banda, és l'home de ment àgil i paraula ràpida. En la seva vessant hipertrofiada, es pot reduir Hermes a l'estereotip de l'embaucador.

Shinoda Bolen el presenta altrament. És interessant la seva versió, sota el prisma junguià, del "germà petit" que s'ha d'espavilar per trobar un lloc a la família, i que desenvolupa la seducció per la paraula i els fets. Hermes robà les vaques a Apol·lo (germà gran i assenyat) per fer-se veure davant Zeus.

Mercuri nasqué de Maya, una deïtat menor, amb qui visqué en una cova. Prometé a sa mare que sortirien de la misèria de totes totes (d'aquí la idea que Hermes fa el que calgui, encara que hagi de valer-se de males arts).

Per altra banda, rescatà Persèfone del "costat fosc"; salvà Dionís quan fou bebè i també Ares. En aquest sentit, se'l considera l'arquetip d'aquell que salva allò que és innocent. Així com Zeus envia tropes a Iraq o contamina un país del tercer món deslocalitzant una indústria bruta (i sense pestanyejar), Hermes seria incapaç de destruir l'entorn, car és ca seva. Mercuri és doncs, l'etern adolescent enamorat de la vida, l'amor i la Terra com a gran ecosistema per descobrir; el Peter Pan, incapaç de fer mal a consciència, però que pot ferir per la seva manca de compromís i de continuïtat.


Bolen explica que un nen amb trets d'Hermes hauria de ser curosament entrenat en les diferències entre allò que està bé i el que és reprobable. Riure-li les gràcies sistemàticament el pot acabar convertint en l'embaucador, o el macarra que pispa per divertir-se. Més enllà, encara: el nen a qui li reien els insults "puta", "merda", pot seguir essent un malparlat pel record de l'aprovació.

Respecte a les relacions, m'atreviria a afirmar que a la vida de tota dona hi ha hagut un Hermes. Sobretot en la juventut, la seva vitalitat i sentit de l'humor enlluernen, així com un bon bagatge d'experiències (ha fet un interrail, ha cooperat amb una ONG, ha tocat en un grup, munta festes i saraus...). També és cert que moltes han rabiat o plorat per un Hermes que les ha deixades per anar ultramar. La fidelitat tampoc no és el seu fort, sobretot perquè no la viu com un problema moral.

Igual que Àrtemis o Afrodita, Hermes encarna l'ideal d'amant que necessita moure's en llibertat. Ni el matrimoni ni la família li escauen. I si en funda una, serà amb una Hèstia casolana que no tiba d'ell i de qui només necessita la gestió domèstica. També funcionarà amb Afrodita, pel fet que tots dos faran la seva i s'abstindran de voler controlar la sexualitat de la seva parella. En aquesta segona unió, però, no existirà una llar, sinó més aviat, un projecte d'amistat íntima amb sexe.

Si com a pare, Hermes fa el que li van fer a ell: no posar límits, ajuda a crear individus sense gaire escrúpols ni sentit ètic. Un Hermes evolucionat, tanmateix, pot autoqüestionar-se i esdevenir un tipus actiu i de ment brillant que, en cooperació amb Atenees, Apol·los, Hefests i Artemises, pot contribuir a transfomar el món.

Fins aquí els 4 primers arquetips. Com ens deia Nao Sampac, els continguts mítics dels contes tenen valors que resisteixen el pas del temps i conformen la nostra mentalitat. Revivint-los, els perpetuem. Ara bé, com assenyala Elrohir, ningú és 100% res. Com a joc, ens hi podem veure reflectits, en part, fortament, o gens ni mica. Una deesa ens cau simpàtica i voldríem assemblar-nos-hi. O ens diuen que som una mica com ella. Però a l'hora de la veritat, tots acabem invocant algun dels déus i les deeses, perquè ens trobem que som infinitament limitats i molt ens vagaria de rebre el seu influx per resoldre algun tema d'abast quotidià.


Dra. Marols

dilluns, de setembre 24, 2007

L'Olimp com a metàfora (Ares)

Ares, el Mart dels romans

M'ha semblat que esperar a que s'acabés la desfilada de les 7 deeses era demanar massa paciència a l'auditori masculí, i que podríem intercalar-hi els déus que la doctora Bolen associa amb els arquetips que actuen en els homes.

Ares, fill legítim de Zeus amb Hera és el déu associat al físic masculí, la intensitat i l'acció immediata. Homer li adjudicà els papers de guerrer i d'amant. En alguna versió, Ares és un gran ballarí, gràcies a Príap. És representat conduint un carro i associat amb el camp de batalla i els instints del cor que l'empenyen a actuar sense mesurar-ne les conseqüències. Ares va tenir una llarga relació amb Afrodita, tot i que cadascun d'ells visqué infinitat d'aventures pel seu compte; i va tenir molts fills, entre ells, Pentesilea, la reina de les amazones.

Contràriament al que podríem pensar, Ares no era ben vist pels grecs, per recolzar els troians i perdre la guerra. Els romans sí s'estimaren Mart, la versió protectora del nostre déu impulsiu. Walter Otto, al seu torn, en destaca qualitats positives: "Té un cor poderós", "és just", "dispensa el dolç coratge de la joventut".

Però al món actual, governat per Zeus, els instints són reprimits, el cos masculí és ocultat rere les americanes i les corbates i Ares és menytingut, i utilitzat com a carn de canó a les guerres d'interessos manegats pel poder gris, o ridiculitzat per tenir cura del seu cos i catalogat com a maricó o metrosexual.

Segons Shinoda Bolen, l'arquetip d'Ares predisposa els homes a estar en contacte amb les emocions i el cos. El seu taló d'Aquil·les és la manca de control, en concret, de la ira que pot arribar a experimentar. Per la banda positiva, és un home apassionat, demostratiu. En l'àmbit sexual, és bon amant perquè no té bloquejada l'expressió i es deixa anar totalment. Per això "triomfa" vertaderament amb les dones o altres homes, i no com Zeus, que pot anar acompanyat de dones belles i joves, a qui ha conquerit per la posició d'ell i l'interès d'elles, però que mai no estaran plenament receptives.

En el terreny professional, un Ares pateix si no té embranzida per fer allò que li agrada i ha d'ocupar una cadira en un lloc de gestió i suportar una jerarquia. És força habitual que sigui despatxat pel seu temperament poc diplomàtic, per defensar companys o per ser massa directe. Com a cap, si hi arriba, és proper i just. Com que no planifica, no té fites a llarg termini. L'èxit només li arribarà si ha conreat qualitats innates, sovint sota l'alè de relacions significatives amb dones fortes que no es deixen intimidar per la seva passió desfermada i sense direcció.

En l'àmbit sentimental, encaixa bé amb Afrodita, que, com ell, es lliura al goig del moment. Afrodita, a més, l'inspirarà en l'àmbit artístic. En el sexe, no cerca l'èxtasi com Dionís, sinó que és físicament exhuberant. En aquest sentit, encaixa amb una Àrtemis, però només per encontres puntuals, així com en l'amistat. Com la caçadora, Ares se sent impulsat a actuar i fer-ho segons un sentit profund de justícia. Atenea l'atreu per allò que li manca: reflexivitat, serenor, fredor. Però amb una dona així, la vida de parella serà massa freda per Ares, que no dubtarà a encendre focs arreu. De fet, és més amant que marit.


Si Ares treballés l'autocontrol i l'aprofondiment (cosa que difícilment farà per ell mateix), seria un d'aquells homes brillants i potents, amb una energia inesgotable i positiva. Contribuiria a neutralitzar el poder de Zeus que configura el paradigma patriarcal, i que marca l'estereotip de masculinitat políticament correcta.

Si Ares no treballa la seva impulsivitat, es pot posar en problemes greus. O bé ser utilitzat com a cap de turc, com els nois negres de les perifèries que són reclutats per fer les feines brutes del capital.


Dra. Marols
(l'he sorprès, aquest cop, Vladimir?)

dijous, de setembre 20, 2007

L'Olimp com a metàfora (Atena)

Atena (Atenea), la Minerva dels romans


Filla de Metis i de Zeus, no va sortir dels genitals de la seva mare sinó del cap del seu pare. Aquesta deesa olímpica és representada com una guerrera: va guanyar Posidó/Neptú en la disputa per la ciutat d'Atenes. Se l'associa a l'estratègia política, les influències i el coneixement acadèmic. Com Àrtemis, és una deesa independent. No va aparellar-se ni tingué fills.
Segons Shinoda Bolen, l'arquetip d'Atena o Minerva és, com el de l'anterior Deesa, el de la dona selfconfident, que es val de les relacions diplomàtiques per aconseguir les seves fites. Però si Diana tenia la sang calenta, Atena és freda com el gel. Des de les alçades observa amb visió aguda la realitat objectiva i pren decisions amb un raciocini fora mida.
S'associa amb la concentració imperturbable, l'autonomia, el poder, els objectius, l'estratègia per aconseguir-los, la vida urbana, l'estudi i les relacions socials, en especial amb "homes influents".
Passant al plànol psíquic, Atena no intima amb les dones, que sol veure segons l'estereotip patriarcal, com a sexe feble. Per això ella emula físicament i psíquica els trets associats a la masculinitat. Intenta ser "col·lega" dels homes, i mira que no se li escapi cap gest o actitud que la delati com a "femella". És la jefa de qui hom sol dir "és més dura que un tio". Li fa el joc al poder, però aprofita els avenços que el feminisme ha anat aconseguint també per a ella. Si cal, anirà de feminista, però no ho és. De fet, i al contrari que Àrtemis, se sent incòmoda en el seu cos de dona.
Moltes dones que han reixit en política, en la vida acadèmica o en càrrecs directius importants tenen molt d'Atena.
En l'àmbit sentimental, no es una dona que tingui tendència a enamoriscar-se. Si fa parella amb un tipus Apol·lo seran una parella de "triomfadors" amb una relació molt civilitzada. Es recolzaran mútuament i participaran cadascun de la vida professional de l'altre. Amb un home Zeus només hi estarà de passada, en el camí de l'ascens. Però la manca de refinament del Zeus i el seu temperament dominant no li escauen a una dona tan digna i autònoma.
Al meu parer, tota dona faria bé de conrear una part d'Atena per tal de reixir en un projecte personal al marge de la "vida afectiva"; per potenciar l'autoestima professional i saber anar a la seva quan calgui. La part positiva d'Atena és, justament, la de deixar de banda certs estereotips adjudicats a la feminitat que minven la capacitat de les dones de creure en elles mateixes.
La part negativa d'Atena és que aquesta afirmació la fa des d'un cert rebuig a la seva identitat.
M'atreviria a dir que Atena és un estadi de transició de les dones que han volgut estar en la vida pública en un moment històric encara patriarcal, de les dones que han decidit que no volen seure a aplaudir ni estar-se d'ajudants a les bambalines (que és on s'espera que estiguin) sinó que han pujat a l'escenari. I com que els amos del teatre són homes, s'han hagut d'adaptar a les seves directrius.
En aquest sentit, Àrtemis m'agrada més, perquè s'autoafirma des del jo i no des del rol.


Dra. Marols

dimecres, de setembre 19, 2007

L'Olimp com a metàfora (Àrtemis)

La psiquiatra japonesa Jean Shinoda Bolen ha escrit un parell de llibres: Goddesses in Everywoman i Gods in Everyman, on utilitza alguns dels principals mites grecs per explicar la psique humana.

En la línia de l'anàlisi junguià, parla dels arquetips, que els occidentals compartim i que, per tant, reconeixem en aquests mites.
A mi, que no sóc junguiana, m'agrada la idea d'usar aquestes faules com a metàfores per entendre millor els meus pacients, i de retruc, a mi mateixa.
Vull resumir les principals idees d'aquest llibre. Si us ho suggereix, podreu pensar amb qui us identifiqueu, què us manca, a qui us voldríeu assemblar... començo per les Deïtats femenines.
Trio Àrtemis (Artemisa), la Diana dels romans, per iniciar el resum.
Filla de Leto i de Zeus, bessona d'Apol·lo, aquesta deesa olímpica és representada com una caçadora amb l'arc i les fletxes de plata, sovint envoltada d'animals. També és identificada amb la Lluna, de vegades acompanyada per les seves nimfes.

Segons Bolen, l'arquetip d'Àrtemis o Diana és el de la dona independent i segura d'ella mateixa, que afirma la seva presència i no necessita l'aprovació dels altres, en especial la dels homes. S'associa amb la fortalesa física en una dona, l'autonomia, el feminisme, els objectius, l'estratègia per aconseguir-los, l'ecologia, l'esport i la "germandat femenina".

Passant al plànol psíquic, Àrtemis té grans amistats amb dones. Al contrari que, per exemple Hera, de qui parlarem en un altre post, que sempre es recolza en un home (el seu marit) i és gelosa de les altres dones, o d'Atenea, que s'identifica amb el patriarcat per assolir els seus objectius, Àrtemis se sent molt còmoda en el seu cos i psique de dona i, ni competeix amb les dones ni s'identifica amb els homes. No s'enfronta a ells, però no es deixa dominar ni entén les relacions de poder. Si se sent maltractada, ofesa o ferida per algú, passarà ràpidament a l'acció (metafòricament, dispararà amb l'arc i les fletxes), parant-li els peus al moment.
Altrament, és pacífica. El simbolisme de la caça és interpretat per Bolen com la necessitat de fixar-se objectius i perseguir-los, i també de defensar-se de les hostilitats del camí.
Àrtemis no és seductora com Afrodita, però té una força d'atracció evident. Mentre Afrodita deixa caure les pestanyes o mou les espatlles amb pícara innocència, Diana mira fixament i té un contacte físic directe amb l'altre. Els seus ulls destil·len una vitalitat molt atraient, així com el seu caràcter franc i el seu cos esbelt.
El tipus Àrtemis sol enamorar homes tipus Apol·lo o Hefest. Quan comentem els arquetips masculins, ampliarem aquest apartat. En tot cas, un home dominant aviat es cansarà d'una Diana que l'ignora o que se li enfronta.

La finalitat a la vida d'Àrtemis no és la parella ni la família, i si n'acaba tenint, estaran en un plànol d'igualtat amb les seves altres motivacions. L'embaràs i els primers temps de la maternitat tiren enrere aquesta dona que s'identifica amb el cos atlètic i la no dependència. D'altra banda, no és especialment maternal, tot i que si té fills, serà una mare juganera i exploradora amb qui els infants a partir de certa edat estaran encantats.
Àrtemis protegirà amb contundència els seus interessos i les persones que estima. No té la fredor i la diplomàcia d'Atenea, però sí molta força i voluntat. Pot ser que una dona amb un fort component psíquic de Diana no acabi assolint algun objectiu per manca d'esperit polític. Allí on una Atenea sap amb qui ha de parlar i com tractar-lo, fins i tot fent el joc al statu quo, Àrtemis és honesta i li pot faltar cintura o prudència.
La seva, seria comparable a l'energia d'un volcà més que a la força de les marees.

Dra. Marols

diumenge, de setembre 16, 2007

Les formes i el fons

penso que no acabarà de quar Casament de la Matri amb el seu Moni.


He anat a molts casaments per dos motius: tenir una família extensa i tocar l'orgue a l'església. La majoria de bodes segueixen un patró que hom anomena bodorrio, i que consisteix en:
  • Vestit de núvia que no baixa de 600 euros.
  • Cort d'amigues i cosines amb vestits llargs i xal d'aquella tela lluent. Talons i maquillatge a dojo.
  • Cort d'amics i cosins amb sabates amb punta italiana i trajes que emboteixen. Perquè quedin bé, un traje, una corbata i unes italianes, has de ser alt i estilitzat. Perquè et quedin bé, un vestit de tul i un xal, has de ser del segle XIX.
  • Cerimònia opiàcia (soporífera). Les lectures de sempre: Sant Joan als corintis, Càntic dels càntics... Marxa nupcial -de Wagner o de Mendelson. Convidats que no segueixen la litúrgia. Arròs.
  • Àpat desproporcionat. Normalment, en una carpa. Aperitius més extensos que el festí de Salambó. Peix i carn, xarrup de llimona, pastís nupcial, copes, cigarretes i puros.
  • Fotos de parella a taula. Fotos amb els nuvis.
  • Ball amb disco mòbil fins les tantes (rotllanes de suor a les camises, rímel escorregut).

La Matri i el Moni ho van fer altrament. Ella duia un vestit senzill comprat a la platja i unes sandàlies. Ell, amb bambes negres. Els amics vam escriure les pregàries. Va sonar l'Imagine. L'àpat va ser consistent, però no sobrer. Quin insult, llençar menjar. Mai no ho entendré.

Érem uns setanta i pocs. Tots bam ballar amb tots al ritme d'un DJ amic. Qui va voler es va quedar a dormir a la masia, amb piscina i esmorzar.

No diré que no hi va haver cap dels clixés de les bodes: pètals de rosa, viscaelsnuvis, marxa nupcial, conga de jalisco. Però el convenciment i la dedicació per fer de l'acte un guió personal sense estridències em van entendrir.

I avui estic nostàlgica. Per la innocència d'aquests amics, que ara marxen a badar torçant el coll per veure el cel a la cinquena avinguda.
Perquè hi ha més d'una forma de fer les coses, no basada només en la forma.

Jo em sento honorada de formar part d'aquest cercle de confiança i d'intimitat.
I avui també vull dedicar-los: agudesa, per veure els camins ocults; valor, per no triar sempre el més fàcil; tremp, per a les pujades intenses, i durant les tempestes.


Lu

divendres, de setembre 14, 2007

Sí vull


Encara recordo la tarda que la Matri em va explicar que farta de la seva situació irregular havia decidit passar per vicaria, fer el paper i casar-se. La primera reacció va ser de sorpresa, els seus comentaris llibertins m’havien fet creure que me les tenia amb una autèntica lleona africana, vaja, una salvatge que no s’estava per hòsties. Però en el fons en el fons, avui gratant per aquí, ahir gratant per allà, vaig anar descobrint que darrera els drapets tibats que passeja hi havia una senyora “fina estampa”, una d'aquelles que fan les coses com Déu mana i els llums apagats.

I vés que ara, des de la virtualitat d’aquest espai, li desitjo que gaudeixi de cada minut del casori, de tots els segons de l'enllaç i de l'instant poètic de l'acte. I que com a bona soprano, entoni un SI VULL gloriós com la migdiada del canonge. Després, ja vindrà tot allò de la lluna i el licor de mel.

Per acabar, només esperar que mantingui la calma en tot moment de la festí; que no es preocupi si el nuvi tartamudeja o estornuda amb aquella velocitat tan curiosa, si perd els anells o no li cau la llàgrima en el moment previst: els petits desastres poden ser tan encantadors com la berruga del nas d’el Harvey Keytel.

Que per molts anys sigueu feliços i mengeu anissos! No us oblidem, Matri i Moni.

Vladimir

divendres, de setembre 07, 2007

Pilota de paper


He alçat el cap de les galerades del llibre que entre badall i badall estic revisant. He llegit que el besava. ARGHHHHHH! (onomatopeia mental de ràbia, enveja sana i enyorament). En el seu bloc es complau a descriure tot el reguitzell de detalls de l’amor com cal; veig com es besen entre les pampallugues de la meva nova pantalla TFT. Em passa pel cap una frase cargolada: són joves i es fan cercles perfectes amb els llavis. Escric a raig en un paper i després el teclejo com un esperitat. Embolico els quatre garigots que han servit de massa al post que llegiu. Ben rebregat i premut en faig una pilota. L’examino minuciosament i alliso amb amor els grops furtius. Llanço la bola al celistre i li endinyo patacada. Entre els quatre costats de la finestra clavo un gol que ni “l’home punxot”. La pilota baixa silenciosa com la cagada d’un pardal. Penso que tan de bo vagi a petar a la closca d’algun cretí. Enganxo l’oïda al carrer, qui sap si l’atzar em regalarà música de pimball.

I ja sé, ja sé, ja sé, que no s’han d’engegar coses finestra avall, però avui no m’ha vingut de gust tirar escopinada a la gardènia de la sala de reunions.



Vladimir

dimecres, de setembre 05, 2007

SOS (Serveis Obligatoris Socials)

Avui he acompanyat una veïna al metge. Té 87 anys i viu sola. No té fills i la seva neboda és a Mallorca.

Me la vaig trobar a l'escala, tota moixa, i em va dir que havia d'anar al metge i que no sabia com s'ho faria, sense la neboda. Em vaig oferir a dur-la i no va dubtar ni un segon: "De veritaat?, no et faré anar malament?", "No, dona, ja ens ho arreglarem".

Quan l'he deixada a casa, he pensat que es podria recuperar el sentit de la Prestació Social Substitutòria que feien els nois post-adolescents que no volien anar a fer l'enze a l'exèrcit durant nou mesos.

En acabar Batxillerat (o en fer els divuit), els nois i noies es prendrien uns mesos semisabàtics -els que treballessin, exempts- per oferir la seva col·laboració a mitja jornada en forma de serveis a la comunitat. De pas, tindrien un temps per reflexionar si realment volen ser empresaris, advocades, dissenyadors/ores o biòlegs marins. Tot acompanyant avis solitaris i afeblits, fent-los la compra, o bé tenint cura dels fills de treballadors/ores que no arriben a pagar un jardí d'infants. Batejaria aquesta iniciativa com a SOS.

No és cap disbarat. A que no? Estalvi administratiu, cohesió social, persones més ateses i una jovenalla que creixerà amb un altre sentit de les relacions humanes. Fem córrer la idea?

Un temps per als altres, que en el fons som nosaltres d'aquí un temps.


Lu

diumenge, de setembre 02, 2007

De tot cor (per començar el curs amb un bon batec)

Els vostres desitjos són ordres.


I després, tornem a la normalitat.

dijous, d’agost 30, 2007

Despullant-los

Tot i que la Mery Cherry no l'ha fet córrer, noto com si aquest meme fos per a mi i en Vladimir. I de pas alleugerim les sessions amb la doctora, que sempre vénen bé, però que fan pensar massa i, això, certes persones ho troben de mal gust.



Som-hi, doncs, vuit coses que no sabeu sobre algú. Miro de ser menys egocèntrica del que em demana el cos i no seran específicament sobre mi.


Desvetllaré secrets de quatre persones:

  1. En el moment àlgid d'una cita, sempre intenta fer alguna cosa que l'esguerri. Crec que és per por a que tot sigui "massa macu" i quedar tocat, després.

  2. Va estar dels 12 als 16 al seminari. Sap cantar gregorià millor que un àngel. És ateu per gràcia de Déu.

  3. Quan tenia 11 anys, un que li treia un pam d'alt i d'ample li va trencar la cara, i encara li cou.

  4. Té els rínxols i la regatera més sexis de la capital.

  5. Un dia va saltar sobre la meva taula. Vaig entendre que me les havia amb un ésser extraordinari i perillós en les distàncies curtes.

  6. Cuina molt malament, però sempre té suc fresc per oferir-te.

  7. Si depengués d'ell, l'espècie evolucionaria molt ràpid. És l'autosuperació feta carn.

  8. És possible que no hagi dit una paraulota en la seva vida. Al seu costat, fins i tot jo no en dic.


Lu

dissabte, d’agost 25, 2007

¡No cambies nunca!

És la típica frase que es diu quan tens catorze anys i t'acomiades a la festa de fi de curs, amb els sentits afluixats pel primer cubata.

També se sol dir a programes com Gran Hermano, OT i similars, quan a algú el foten fora. "No canviïs", amb l’afegitó que jo li suposo: "perquè gràcies a ser com ets, te’n vas al carrer i jo encara tinc possibilitats".

Aquesta expressió parmenidiana de la immobilitat (el que és, és, i punt) té dues lectures: se suposa que quan la dius a una persona propera, li estàs manifestant que t'agrada o et cau bé, però compte, té un perill implícit: animar el personal a creure que a la vida no cal canviar, que canviar és de bledes, que ja s'està prou bé com s'està o, encara pitjor: que un és com és i que això és una realitat estàtica, pot tenir greus conseqüències. Bàsicament, perquè la vida és mudança.

També existeix la creença que com més gran et fas, més costa canviar. No hi estic d'acord. Justament perquè fem anys ens movem i passen coses, que conscientment o inconscientment provoquem, atraiem o allunyem de nosaltres. Tot flueix -i aquí jo m’alineo amb Heràclit (el senyor de la foto), com el meu bon amic i director de tesina, J. Campàs:

El que no flueix, s'estanca, i el que s'estanca, ras i curt, es podreix.

Un altre bon amic, en canvi, es mostra parmenidià: jo sóc així, que m’acceptin com sóc, ja trobaré algú que "encaixi amb la meva forma de ser", a la meva edat un ja està fet, no crec en les teràpies... en resum, que ell no manifesta la més mínima intenció de qüestionar-se, de fer cap esforç per adaptar-se -que s'adaptin els altres, ve a dir, i sinó ja em quedaré sol... El joc d'encaixos és per a mi una mala metàfora de les relacions humanes: les peces dels trencaclosques són massa rígides per a ser comparades amb la nostra personalitat. Prefereixo la imatge més plàstica de l'aigua, que és una substància concreta, definida, però que canvia de forma i color segons el lloc on passa o és continguda.

Per tant, la persona que s'aferra al no-canvi no és un riu, el mar, una font, ni tan sols un got d'aigua on els altres poden xipollejar o treure's la set, sinó un bassal que, amb el temps, fàcilment arribarà a ser estantís i on ningú voldrà banyar-se o bé on quedarà atrapat per les algues i el sorral espès.

La principal crítica a les grans religions actuals és justament aquesta: la seva incapacitat de canvi i d'adaptació, la rigidesa de la seva estructura (el jonc, diuen, es vincla i per això costa de trencar). Si la immobilitat és per interès, costum, ignorància o bé per por, francament, jo no ho sé escatir.

Que canviar costa? És possible. Que has de superar la força centrípeta de la inèrcia? També. Que hi has d'esmerçar energia i que ens en queda poca després de gastar-la en el manteniment de la rutina? Sí. Els que en saben diuen que t'has de marcar objectius propers la realització dels quals sigui satisfactòria, per començar. Si reeixes en les primeres passes, ja ho tens tot guanyat.

Perquè m'agrades et dic: canvia, canvia sempre.



Dra. Marols


divendres, d’agost 17, 2007

Deures Maria

Vladi,
la
Maria ens ha posat deures.

Un bloc en català
Deixeu-me ser endogàmica: el d'en Vladi, quan escriu ell.

Un bloc en un altre idioma
El de la
Marisa Soleto, treballant per millorar les condicions de la meitat de la humanitat.

Un post d’especial interès
"Jaleando la masculinidad",
d'Ángeles Álvarez. Em quedo, sobretot, amb la frase: quienes no superan los ritos iniciáticos se convierten en marginados

Un web
Jo tampoc sé viure sense els dibus del Salo, però li seré infidel amb El poder de la palabra. Pots escoltar un munt de bona música, llegir fragments d'una pila de gent, mirar quadres... (hi falten, però, moltes dones, l'eterna cançó...).


Una eina d'internet

També és un bloc, però és que va molt bé tenir a mà un bon geek!

Un Video/ un Audio
Tot i que ja fa temps que he deixat de ser-ne fanàtica i anar als concerts, i donat que no us puc aconseguir el Nocturn opus 9 tocat pel mateix compositor, us deixo amb l'altre exnovio místic de la meva adolescència (està desactivat l'embed, cal clicar primer per anar al utub). Bonanit d'estiu.

http://www.youtube.com/watch?v=euFmx_wtsoo


Lu

divendres, d’agost 10, 2007

Sant Llorenç del Munt i l'Obac


Dies de treball envoltats de l'alè aromàtic de la farigola, la sajolida, el fang de la pluja, el pa cuit amb llenya...


L'estiu es va desgranant amb una mica de frescor i moltes idees literàries.


Lu

divendres, d’agost 03, 2007

Tarda d'agost a la biblioteca

I quina sorpresa, aquesta tarda-vespre!

Anava carregada amb deu o dotze llibres d'una temàtica que em valdria el descrèdit en l'àmbit de l'acadèmia, quan del darrere d'unes ulleres i del davant d'una llarga cua de cabell castany m'he creuat amb la mirada del passat.

Deu anys... Ens hem saludat amb efusió i jo no he sabut trobar-li cap signe d'envelliment. Més aviat al contrari: exhalava frescor. Me n'he alegrat, de veure'l bé; i ell se n'ha alegrat, de veure'm bé; i jo me n'he alegrat, que se n'alegrés.

Hem recordat els aspectes principals de la torre de vidre que va caure i esmicolar-se amb gran trencadissa i posterior silenci: l'atracció de l'abisme, el laberint inconscient, la manca d'autoestima camuflada per un excés d'entusiasme, la dispersió, certes caigudes amb cicatrius, conduccions temeràries (també metafòriques), rauxa i creació, impuls vital mal enfocat, rialles, coses...

Deu anys després veus el bosc cremat millor que abans de l'incendi. Respires aire net i sents el cant de l'aigua, brollant on abans era estantissa.

Quina alegria, quina trobada.
Això és bona sort.

Agraïments a les deïtats i estrelles corresponents.


Lu

Dedicat

M’agradaria explicar-vos que he sortit de nou a ballar. M’agradaria explicar-vos-ho, i que fos veritat... que he tornat a claquejar dins els bassals de l’Astaire, trepitjat valsos de damunt els quadres del Berg, bellugat com el pardalet més amic Riera amunt camí d’un parc... Sí! m’agradaria explicar-vos que he parat sense por l’orella als sentiments, i que m’he atrevit a obeir-ne alguns al ritme de les pampallugues de les cuques de llum. Com m’agradaria explicar-vos-ho, com m’agradaria confessar-vos amb orgull que en el canvi de parella, la música d’un envelat d’estiu ha fet caure a les meves mans la noia de la bossa de flors, la de les pessigolles creatives i els pened(t)ons inesperats, la que bufa angelets i sap que m’agrada sense conèixer-la del tot (i qui coneix a qui, del tot?).

TANT DE BO pugui explicar-vos que he tornat a ballar, que m’han tornat a convèncer que l’amor pot ser com una pedra voladora que no cau mai, tant de bo! (tot i que sé massa bé que les coses importants s’han d’embolicar en el millor dels silencis, amb un llaç vermell, i no explicar-les gaire).

Aaah! senyoreta ESPERANÇA,
fa dies que la sento cantar sobre les onades més verdes, va i ve, va i ve, cada vegada amb més força. Si aquest agost veieu que neva a la meva platja, brindeu per mi.

Bones vacances!


Vladimir

divendres, de juliol 27, 2007

Santes

Vespre d’estiu, l’àvia ens cita a berenar al jardí. Fa unes setmanes que li van diagnosticar un càncer a l’estomac, una mala cosa que li ha xuclat totes les forces de manera fulminant. Amb fermesa, sempre ha estat una dona “d’armes tomar”, decideix que no vol confiar a la medicina la recerca d’un miracle contra les lleis de la natura. Ara toca morir, i, després de molts anys, ens retrobem al seu voltant. No falla ningú, és un moment especial. Tothom posa de la seva part per complir amb la darrera voluntat d’una senyora de noranta-dos anys.

-S’ha acabat... Estic cansada... No tinc força i no vull viure sense força. Us estimo i em sento mol estimada. Ara ha de ser el que Déu vol... No ploreu, abans o després, tots ens hem de morir, és natural. Us agrairé un parenostre, això sí, i tant me fa que no creieu... Sóc feliç, i em sento orgullosa de vosaltres... la meva família.

La felicitat de la seva mirada ens arriba al cor.

Lenta, insegura, però amb gran dignitat, se’n va a descansar. Els seus peus llisquen amb dificultat per la gespa que tantes vegades ha segat. Es recolza al braç d’una de les filles, amb prou feines els nervis i muscles l’obeeixen. Tots li fem un petó de bona nit, un centenar de petons de comiat. Passa per darrera vegada per davant de la capelleta de les seves santes, la Juliana i la Semproniana, i la mica de llum que encara brilla als seus ulls s’apaga.

Vladimir

dijous, de juliol 26, 2007

Ubi sunt


On són aquells prats de fenc arrodonit, de faig i freixes? On, la cúpula d'estels ben endormits? On, el suau onatge de les valls per on saltironeges? I el dolç batec d'atzur de verges flors que et fan mig deixondir?

Lu

dimarts, de juliol 24, 2007

Locus amoenus


... I ara, qui torna a treballar com si res?



Lu

dijous, de juliol 12, 2007

La gelosia


La gelosia és una malaltia terrible. TERRIBLE, sí, amb majúscules. Ho destrueix tot: els sentiments més nobles, la dignitat, l’alegria... tot. Us ho vull explicar perquè en conec la història, perquè per culpa d’aquesta malaltia vaig perdre la noia que més m’estimava... Pobre Anna, amb la il•lusió que teníem al principi, quan passejant a tocar d’onades convertíem els nostres nervis, encara blancs, en les cordes d’una guitarra.

Però jo era jove i insegur. Viatjava molt i estàvem massa temps sense veure’ns. I, durant les meves absències pensava massa en els xavals que estaven penjats d’ella (als homes ens sembla saber detectar aquestes coses)... I Ella era tan voluble... i jo sempre desconfiant de la titola i els ous dels més íntims, aquells caps de cony que anomenava amics. I després, quan tornava, ho volia saber tot: on havia anat, què havia fet, amb qui havia estat... I la vaig esgotar fins a la tortura, i encara gràcies que tingués força per fugir (sort que no va confiar més en els petits moments de plaer que semblava que ens podien salvar).

Amb el temps, aquell dolor juvenil el recordo amb una mena de tendra nostàlgia. La vida va donant voltes i ara sóc capaç de veure les coses d’una altra manera. S’aprèn a cops, diuen. És així, creieu-me.

Vladimir

dimarts, de juliol 03, 2007

Animal salvatge


Benvolgut Vladimir,

no estimis mai cap animal salvatge. Vet aquí el meu error, em sentia forta i segura, invulnerable; no intuïa el perill. Dia sí, dia també, portava a casa bestioles salvatges de tota mena. Una guineu, ben gran ja, amb una pota trencada. Un altre cop, un falcó ferit d’una ala... No convé de donar el cor a una cosa salvatge, com més l’hi dones, més forta es torna. Fins que és prou forta per a fugir als boscos. O per a volar a un arbre. Després a un arbre més alt. Després cel amunt. I acabaràs així, si t’enamores d’una bestiola salvatge. Acabaràs així com jo, mirant al cel.

Cada vegada que llegeixo “Breakfast at Tiffany’s” se m’apareix l’ Audrey (adorable per sempre) a repetir-me aquestes paraules: Never love a wild thing, Vladimir, you’ll end up looking at the sky. Never love a wild thing.