M'identifico amb aquesta imatge, no tant amb la Keira (que n'és, de maca) sinó amb l'Austen (que n'escrivia, de bé). De petita, em sentia reclosa en un món massa correcte, normatiu en excés.
Seure sota el cirerer, a les escales del jardí, llegint qualsevol cosa que trobés mínimament evasiva, desdibuixava la meva realitat fins al punt que em va costar molt de temps i llargues sessions amb la Dra. Marols tornar-la a bastir. 
Un dels efectes de, anomenem-la així, la fugida exhaustiva va ser l'addicció a les alçàries. Sentia que arrossegava unes enormes ales internes, com aquell pobre albatros de qui se'n fomia el personal.
Vaig començar a sospitar de la insostenibilitat d'aquella forma de vida —que m'abocà a un irremissible atzucac— gràcies a l'oximoron: jo sempre volia estar allà. Mirava lluny i em deia: "allà". Però si per ventura aconseguia arribar allà, aleshores tornava a mirar lluny i em deia: "allà".
Al final vaig provar de fer el salt i va ser el dia que es va trencar el mirall i vaig alliberar-me. A l'altra banda, lluïa un sol vespral i algú a qui no coneixia va reconèixer-me.
Ara, com Hermes, compto amb unes petites ales als turmells. I amb ell, comparteixo també l'anhel viatger de les paraules.
Lu
dimecres, de juliol 02, 2008
Ales
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Benvolguda,
Cap sastre d'aquest país reconeixeria la tela de les seves faldilles, ningú sabria del cert d'on surt la tinta escarlata de la seva ploma... De tant en quan, vostè em respón elevant-se uns petits pams de terra mentre sento l'aleteig que prové dels seus turmells. Aleshores m'adono de l'amplitud occídua del seu esperit...i deixo de fer preguntes.
tot seu
Austen? per Déu si n'escrivia de bé. Tant se m'endona que no expliqui grans temes, els seus petits embolics quotidians porten el sucre fi exacte. Li perdono tot a la Jane, fins i tot alguns badalls inevitables.
Ales? Les de la imaginació i la raó sempre, les dels sentiments amb tota la mesura controlable, les corporals m'interessen poc, diuen que fan mal quan surten.
tots tenim ganes de fugir, de vegades, capo endins o cap enfora
japonès escandinau... quin esforç dels ulls! El convido a un te glaçat sota l'ametller si sap trobar el camí del meu despatx.
Vladi, tu pontifiques: no són grans temes quan en realitat són temes que a tu t'interessen menys.
"Temes menors"... si en parlen Stendhal o Flaubert, aprofondeixen en els petits detalls de la vida privada mentre que si en parlen Austen o Sand, són embolics quotidians...
D'això se'n diu cultural bias = biaix cultural.
Jesús M. benvingut al nostre núvol. Ja veuràs que aquí tan aviat fa bo com esclata una bona tempesta, oi, Vladi?
No, Lu, no va per aquí la cosa. Potser volia dir que l'Austen té l'encant i saviesa de fer que els grans temes no ho semblin tant. En tot cas, m'agrada l'Austen escriptora i les seves circumstàncies sexuals m'importen més aviat poc.
Stendhal? No està mal, però se'm fa carregós. Flaubert? Deixa'm arrufar el nas, no és sant de la meva devoció.
jo només diré.
Ecs ! Ales als turmells?
Austen està bé, encara que jo, a diferència de Lu, prefereixo a un escriptor més modern però que parla dels mateixos temps: E.M. Forster
Deric, una cosa no exclou l'altra: sóc una fan total de Forster, ja t'ho vaig dir: cada dos o tres anys rellegeixo A room with a view i em reconcilio amb Beethoven! :-)
...ostres, això pot haver sonat d'un esnob que esgarrifa, però aquesta és la meva realitat ;-)
Publica un comentari a l'entrada