Assajaven Romeu i Julieta, ella setze i ell dinou, massa joves. Era la seva primera obra important i se la van creure. Dia sí, dia també, aquelles paraules es van convertir en les seves paraules; el públic vibrava veient-los actuar... I junts van experimentar l’adrenalina de l’èxit, el teatre, l’amor sense xarxa...Quan s’arriba a dalt de cop i volta cal mantenir la sang ben freda, però a ells els cremava. I un dia, sense més, van adonar-se que amb el pas del temps les coses només podien anar cap avall. L’èxit perfecte, l’amor perfecte, l’orgasme perfecte... I així van decidir morir junts en el seu esplendor, ben abraçats com diuen que moren els amants perfectes, per sempre eterns.
La moto va volar més enllà del precipici com un coet de Les Santes. Els cosso de Romeu i Julieta es van trencar contra les roques. La mar es va tenyir de vermell salat i era bonica, autèntica, salvatge.
Ah! però res és perfecte, Déu sempre espia i enveja els que volen imitar-lo. Julieta va sobreviure com per art d’un miracle. En la seva cadira de rodes, es pregunta perquè.
vladimir
10 comentaris:
vladimir, per què t'agrada tant punxar el globus?
Anna,
potser li costa identificar-se amb la felicitat.
No saps la de sessions que portem on ell sempre acaba:
--Però doctora, què és això de la felicitat! Un dia estàs bé i un altre malament, i dóna gràcies que podries estar pitjor.
Li sortirà cara la broma.
no entenc res
Idiotes, vladimir, Romeu i Julieta són uns nens idiotes. Ningú que estimés veritablement la vida se l’hauria de prendre amb tanta passió, èxit i fracàs, auge i declivi, guanyar i perdre... excel•lents matisos d’una vida veritablement plena.
Idiotes Romeu i Julieta, idiotes per fer dependre les seves vides dels pocs moments d’estranya perfecció. Idiotes absoluts, i els idiotes sempre fracassen.
Romeu i Julieta, gran obra. Només un geni com Shekespeare pot burlar-se tant i tant bé de l’amor en vena, de l’amor juvenil (infantil), del mal anomenat amor etern (el més efímer dels amors).
Don Ramon, bueno.
Supongo que ese amor infantil del que habla y se burla es la pura gasolina que ha todos nos mueve, la eurosuper que nos mantiene con vida i en vilo. La que cada mañana nos alimenta como a tigres para sentirnos salvajes, enchufados. Es el látigo que nos hace saltar de la cama cuando apunta el sol y tocan los maitines. Excitación, deseo, placer. La sal necesaria en la sopa boba de la razón.
Ciertamente con el tiempo y una caña viene ese otro amor, más aliñado de inteligencia que de sangre, carne y fluidos diversos. El azúcar, la miel. Sí Don Ramon, el amor más maduro de las caricias, la ternura, la compañía, la audacia, la seguridad, la generosidad. El amor del “sí quiero”, del reposo del guerrero, del pájaro cansado y el calamar sin tinta. El amor inmerecido, gran premio de una vida consagrada y reluciente como la hostia divina.
he conegut molt poca gent apassionada de debò. Ara bé, de gent apassionada de la seva pròpia passió n’hi ha a carretades i, sincerament, cansen.
anna,
és la vida. Però de tant en tant també l'inflo, eh.
marols,
sóc moderádament feliç, sobretot els dies que fem patir el divà.
"e",
tampoc és tant important entendre les coses. T'ha agradat la història?
ramon,
"els idiotes sempre fracassen" no n'estaria tan segur.
ginesa,
el amor "del calamar sin tinta"? si usted lo dice.
cherry,
i tant.
adoro aquesta dels dire straits, que per cert fa temps que és al meu bloc!!
'e'
Un dels meus grups preferits, sempre recordaré la primera vegada que els vaig sentir en directe: un concert a Barcelona, un dels meus primers concerts, poc abans de convertir-se en una màquina de fer diners... tenia 18 anys i amb Romeu i Julieta, qui no s'enamorava;)
Trobo que hi ha poca literatura de la "continuïtat". El famós amor-passió ha omplert les pàgines del nostre fons mental literari. Sempre acaben en el zenit: bo o dolent, allí mor tot.
I després?...
Sor, veo que es usted seguidora de Teresa de Ávila. ¡Puro vicio místico!
Publica un comentari a l'entrada