Un passeig pel laberint

Potser és que no pots acabar l’any sense intentar explicar-te allò que no entenies. Allò que encara no entens. I allò que t’esforces per entendre.

O seguiràs tirant d’anys sense intentar-ho? Vivint per sota de la tela prima que cobreix el llenç de la teva psique?

Fa poc, Diana va dur el seu bessó Apol·lo a voltar pel Parc del Laberint. Volia parlar amb ell dels racons indesxifrables i d’emocions que no solen emergir del llindar preconscient i que tan costa de verbalitzar.

Cal inventar-se les paraules, imprecises primer, abans no en sona l'accent des del fons d'aquell magma o d'aquell llim. Balbucejar, si cal. És el signe de la potència de l'intel·lecte en plena acció constructiva.

Tant Diana com Apol·lo són déus que es mouen amb comoditat pels espais de la ment. Diana és també una deessa d’acció, impulsiva i passional. A diferència d'Apol·lo, que veu les coses amb distància, Diana es confon amb l’objecte d’anàlisi, i per això balbuceja mentre cerca la paraula precisa per al color emocional concret. El seu bessó és una mica més tebi. Viu ancorat en la pròpia idea, com si s’ho mirés des de la barrera, comprenent sense estar del tot implicat. Però... es pot comprehendere, sense estar del tot implicat?

Els bessons fan passes, evitant el llot, entre les parets de xiprer que fan ziga-zaga, i topen amb carrerons sense sortida. Avancen, reculen, tornen a passar pel mateix lloc, que sempre és diferent perquè conforma petits itineraris desiguals. Curiosament, i dins d’un laberint no hi ha forma de preveure-ho si no ets filla de Minos, no en surten fins que les paraules han construït un cert discurs intel·ligible.

He pensat força en aquest vagareig. No va ser claustrofòbic. Més aviat rèiem. Vam parlar del pathos, gràcies al qual, alguns senten intensament. D’altres, més apol·linis, s’ho van mirant i amb fredor sensitiva, donen les gràcies. Què fa que uns tinguin la sang calenta, sentin necessitat, enyor, impuls... i d’altres experimentin un natural distanciament?

Voldria haver acabat l’any tenint-ne una resposta. Avui, 31 de desembre, tinc aquesta:

L’absència d’una figura femenina significativa ha generat buidor en la meitat del ser i allí on s’havia d’haver instal·lat el software Ànima hi ha un enorme esvoranc... Apol·los que viuen en la meitat del que són. I per eludir la vacuïtat, hipertrofien l’altra meitat, la del pare Zeus, que els impulsa en una cursa faustiana: “Et prometo tot allò que llueix, mentre tu deixis, progressivament i quasi imperceptible, de sentir”.

S’acaba l’any i us dono les gràcies a totes, a tots, sense vosaltres no podria entendre el món ni a mi. Continuarem traient capes, essent laberints i eixides, i fent emergir allò que ens farà ser una nova espècie. Aportant Ànima al planeta.

Prometo que la meva us besi a mitjanit.

Lu