El primer impuls era fer una crítica comentant com l’adaptació teatral és o no fidel a l’esperit de Rodoreda, si el treball actoral era excel·lent o només notable, que l'escenografia no era prou contemporània o bé que era impressionant, i acabar amb un estirabot sobre la música i el seu encaix dins de la dramatúrgia.
... I jo què coi en sé, de tot això?! Ni jo, ni la majoria dels espectadors n’entenem un borrall, de dramatúrgia, actuació, escenografia, música... però tots gosem dir que si perquí que si perllà. Som la generació dels consumidors de la cultura, on el client cultural creu que sempre té raó, s’atreveix a fúmer-la pel broc gros i es queda tan ample.
Res, doncs, no em faré l’entesa, que no en sóc. Parlaré des del gust i la pròpia experiència de receptora d’un text commovedor, d’una autora universal. I diré que l’obra de teatre La plaça del Diamant em va colpir. A poc a poc, entretenint-me en el primer acte, portant-me cap al plor contingut al final del segon, commovent-me plenament durant el tercer.
La Colometa és una dona feble que viu una vida tan trista que fa venir fred. I quan al final sembla que tot li comença a anar una mica bé, t’amorraries al terra, com feia el papa, besant-lo i donant gràcies. La Colometa se salva perquè hi ha una persona que li dóna la mà, i perquè ella s’hi agafa.
Ahir, per la guerra, avui, per altres històries, hi ha persones que les passen magres al nostre costat o un xic més lluny. A banda d’estrènyer-me l’estómac i fer-me tremolar la mandíbula, em demano què hi puc fer jo, per facilitar una mica les coses. Si ja estic prou a l’aguait. Si ofereixo la mà perquè s'hi posi algun colom ferit.
... I jo què coi en sé, de tot això?! Ni jo, ni la majoria dels espectadors n’entenem un borrall, de dramatúrgia, actuació, escenografia, música... però tots gosem dir que si perquí que si perllà. Som la generació dels consumidors de la cultura, on el client cultural creu que sempre té raó, s’atreveix a fúmer-la pel broc gros i es queda tan ample.
Res, doncs, no em faré l’entesa, que no en sóc. Parlaré des del gust i la pròpia experiència de receptora d’un text commovedor, d’una autora universal. I diré que l’obra de teatre La plaça del Diamant em va colpir. A poc a poc, entretenint-me en el primer acte, portant-me cap al plor contingut al final del segon, commovent-me plenament durant el tercer.
La Colometa és una dona feble que viu una vida tan trista que fa venir fred. I quan al final sembla que tot li comença a anar una mica bé, t’amorraries al terra, com feia el papa, besant-lo i donant gràcies. La Colometa se salva perquè hi ha una persona que li dóna la mà, i perquè ella s’hi agafa.
Ahir, per la guerra, avui, per altres històries, hi ha persones que les passen magres al nostre costat o un xic més lluny. A banda d’estrènyer-me l’estómac i fer-me tremolar la mandíbula, em demano què hi puc fer jo, per facilitar una mica les coses. Si ja estic prou a l’aguait. Si ofereixo la mà perquè s'hi posi algun colom ferit.
Lu
26 comentaris:
Ai, Lu, que no... Que la llagrimeta fàcil em fa basarda... I mira que em considero emotiu fins el cansament, però a mi em va commoure el llibre mentre que l'obra em va semblar el típic "dramàtic" -eufemisme per anomenar els "culebrons"- de la factoria Benet i Jornet...
Va, farem que sigui una bona noia, tot el barri se l'estima, troba el carallot del Quimet, la guerra que ho estimba tot, i l'amabilitat carrinclona del botiguer una altra vegada, i per no fer-ho tan amarg li posarem conya perquè no es faci tan difícil d'empassar...
Potser la primera part era un cromo, potser en Quimet era més dolç que la mel, potser la primera nit de casada semblava que fins i tot s'ho hagués passat bé, la Colometa, i que quan tingué els dos fills, s'obviaba l'amarga experiència que la Rodoreda descrivia amb bisturí en aquell capítol concret.
Però la segona part se'm va emportar coll avall, la Sílvia Bel m'arrossegava i m'entaforava com un corc a la fusta del drama rodoredià, i el tercer acte em va deixar l'ànima baldada (però comfortada, malgrat tot).
I tot just sortir del teatre,em vaig adonar que era la primera vegada que una obra de gran format del jove Nacional de Catalunya m'havia EN CAN TAT.
no he vist aquesta adaptació, però no deu fer ni dos anys vaig veure'n aquesta ( http://www.teatrenacional.com/obra_teatre/la_placa_del_diamant.html )i sense tanta filigrana ni tant bombo també em va semblar excel·lent
perdó, l'enllaç és aquest:
http://www.teatrenacional.com/obra_teatre/la_placa_del_diamant.html
doncs no li dóna la gana de sortir sencer. En fi...
Gràcies, Cherry, respira.
Spears, no trobo que en Quimet aparegui dolç com la mel: és un crapulilla i un neures, immadur, primmirat, narcís i poca pena. Mai em va semblar a la novel·la que fos cap ogre, el que passa és que la vulnerabilitat d'ella el fa semblar més gran del que és.
Madox, les grans produccions sempre tenen tics: minimitzen els riscos, edulcoren per tal d'arribar a tothom... I tot i així, amb un text com aquest i bons actors era impossible que en surtís una cagarada.
Quatre coses:
Als que coneixem i admirem la Rodoreda, pregunto: què ens aportarà l'obra? Madueño, suposo que aquesta adaptació no va per nosaltres, suposo que s'havia de fer una cosa popular i facilona per portar la borregada dels instituts... Ei, no fos cas que els nostres alumnes es morissin sense coneixer la gran autora teatral del pais de l'espardenya.
Necessitàvem, o això ens van vendre, un Teatre Nacional (públic) on poder representar els nostres grans autors teatrals, o magnífiques traduccions de clàssics, o autors de prestigi internacional. Bé, suposos que ja està tot representat i ara venen les adaptacions d'autors, que com en el cas de la Rodoreda, els importava una merda el teatre.
Quina mandra. Nena maca per fer de "colometa", força artifici (d'alguna manera cal guarnir el pollastre, segurament engreixat a la granja de TV3), llagrimeta final, dossi d'humor a la catalana... Serà un èxit, l'INSERSO del meu poble ja organitza autocars... Magnífic, la gent ha de ser feliç, res en contra, però quina mandra.
La Cherry parla de l'adaptació de 2004, la de la Montserrat Carulla, m'agenollo... fins i tot aniria a veure una adaptació del Bukowski.
Acabo: com bé saps Lu, tota Rodoreda és plena de simbolisme (d'aquí gran part de la seva riquesa). Si el més important de l'obra de teatre és la linia argumental, CACA DE LA VACA... Em sembla que el text de Rodoreda, em subtilesa ens diu que quan veiem una "colometa" ferida li fotem patada perquè aparegui una dona amb dignitat, la Sra. Natalia.
Ho sento, no dic que no estigui bé l'obra, no l'he vist. Només dic que aquest tipus de propostes posen la CULTURA del notre estimat pais a l'alçada del porró de pitó escanyat.
Uiii, quins culturetes... com en saben...
Vosaltres que tant feu per la cultura, que tanta en creeu, que des dels vostres sillons de vellut cremeu puros i us toqueu els baixos amb un somriure altiu, aneu a cagar.
Anònim,
signant com a tal, dius tan poc de tu que dubto que el teu comentari pugui tenir cap efecte.
Massa adolescent, massa covard. Et deslegitimes a tu mateix.
ei Lu,
no t'imagino en un sillon de vellut, fumant puros i ...
Trobo que l'anònim estava cabrejat i ho expressa clar i català, sense embuts i amb una certa dossi de poesia fosca. A mi no m'ha semblat tan malament, fins i tot m'ha fet rissa. Me'n vaig a cagar, perdó, a pensar.
Vladi,
feia temps que no et sortia la vena sadomassoca de català rebotat. Està bé, home, imagino que si fossis danès o belga faries igual, no?, i si fossis ianki...? Um, no sé, potser el que no t'agrada és ser d'un país petit; les coses petites com que no, eh! No serà una projecció?
Marols,
a mi les coses petites m'agraden sobretot quan dilaten (vosté ja sap bé del que parlo, no em faci entrar en detalls, tot i que amb aquest fred ja costa). Per cert, dimecres espero que em rebi amb l'estufa ben posada.
I vinga projeccions!
Aquesta setmana li cobraré doble, Vladimir. I sense estufa, que llavors se m'adorm.
Què????? Què dieu que què???
Que l'encantat del Benet i Jornet té una factoria sadomassoca i un bombo on adapta una obra amb bisturí des d'una web que no en sabem res mentre fa caca de la vaca i es toca els baixos com un adolescent covard i li agafa la "rissa" en el país de l'espardenya i a sobre té una cosa que a l'hivern no es dilata?
En fi, a "lo" que venia: Lu, i què fas tu amb els coloms ferits?
Ànimaalada,
faig el que em van fer a mi: acompanyar, motivar, sacsejar, callar i suportar el xàfec, eixugar el plomall xop, empènyer, donar mica de veces...
Què fas tu?
Estic d'acord amb el vladimir i el llunàtic, aquest muntatge s'ha fet per impressionar les quatre velles que prenen el te a Farga. Actors de quarta fila amb un sentit nul de la declamació. Només començar l'espectacle vaig sentir unes ganes terribles de tocar-me els peus, com quan miro els culebrots de TV3. Pèssim i lamentable espectacle que paguem tots: en un pais normal demandarien els responsables.
Doncs a mi em sembla que ni el Llunatic, ni en Vladi, ni tu, si em permets, Titius, en sabeu gaire re de tot això que critiqueu. Quina formació teniu? Què heu llegit al respecte?
Oh, i com si fóssiu gaire més que les velles de qui us en foteu... les vostres àvies, que molt bé haurien fet si us haguessin clavat surra al cul, evitant que pugéssiu tan entonadets.
Avall els burgesets que critiquen tot i no foten res de bo.
Suposo que faltava jo per comentar! Jeje ... a mi m'agrada ser "cultureta", però passo de fer veure que en sé. Si una cosa m'agrada o no, ho dic, i al·lego els motius per la meva decisió.
Potser, és cert, a vegades cal saber-ne força per apreciar l'art com a tal. Però a vegades sembla que alguns més que artistes vulguin ser alquimistes: Mil explicacions i anades de bola per convertir la merda en art (o or?).
En fi, com que no hi ha absolutament res objectiu, jo seguiré dient el mateix: Una cosa o m'ha agradat, o no m'agradat. I us ho argumentaré. Però no us faré ballar el cap amb res més.
Lu,
que a mi me les clavaven. Fins i tot m'havia volat alguna espardenya pel cap.
M'agradat el comentari d'aquest Titus, potser no hi estic totalment d'acord però això de tocar-se els peus m'ha fet plorar de rissa. Jo crec que cal donar-li la ben vinguda, no? Ben vingut.
Sí, sí, toqueu-vos els peus. Mentre d'altres van escrivint la història, valtros no fareu ni el glossari!
Benvingut, Titus.
Elrohir, sobre l'art i la cultura hi ha discursos més i menys objectius, o jo estic mentint als meus alumnes i m'estan pagant per dir pocasoltades.
Un dia, a la xampa, t'ho explico.
Lu, he anat llegint les opinions d’aquest post (que m’ha semblat molt interessant). No trobes que adaptar per segona vegada en menys de dos anys aquest magnífic llibre de la Rodoreda és excessiu? A més, de la Plaça del Diamant ja hi ha una pel•lícula prou bona. No trobes empobridor que la proposta surti del diner públic? Objectivament, tu creus que amb projectes com aquests s’escriu la Història? I no em fico en si l’adaptació està més o menys bé, que no ho sé (a mi, que em va agradar la novel•la, em fa molta mandra anar-la a veure).
Estic d’acord amb en vladi que gran part de l’interès de l’obra de la Rodoreda rau en el seu simbolisme. També en el seu domini de la narració. Però no comparteixo en absolut l’afirmació de la coça al colom (tot i que entenc perquè ho diu); crec que la Rodoreda tracta amb molta tendresa i comprensió la resignació al masclisme de les dones del seu temps; al final de la Plaça del Diamant és una porta oberta en la recerca de la dignitat d’una dona maltractada per la història d’aquest país (de la mà d’un home, sí; per què no?).
Una abraçada Lu, i perdona un comentari tan llarg.
Gràcies, Anna. Hi ha posts que suggereixen comentaris d'una línia i n'hi ha que, com aquest, ens desperten l'assagista que hi ha en nós.
No estic d'acord amb que sigui excessiu fer dues adaptacions d'una gran obra. Quantes se'n fan de Medea, de l'Hort dels cirerers... Si un text és bo, jo mai me'n cansaré de llegir-lo.
Sobre el simbolisme... crec que la força de Rodoreda prové de la capacitat de narrar com si begués aigua, com el Pat Metheny quan improvisa: els és tan fàcil!!
Valga'm déu, quantes bestieses!
Deixeu-me repetir allò que encara no voleu acceptar: teniu complexe d'inferioritat.
Algú li reclamarà al Regne Unit tenir en cartellera, a la mateixa vegada, 3 representacions de Hamlet?
Ui, però, és clar, Hamlet és Hamlet!!! No comparis!!!
On anirem a parar amb aquesta auto-estima...
I, fet i fotut, el verdaderament important és si el què es fa, es fa bé o no.
Anna, jo no hi veig cap pega en subvencionar amb diner públic una de les peces claus de la nostra literatura contemporànea. Quin mal hi ha?
D'altra banda, titllar a en Benet i Jornet de creador de "culebrots", és caure, altra vegada (i ja en porteu unes quantes, Vladi, Madueño, Titus)en la més absoluta ignorància. Em sabrieu dir (sense consultar al senyor google, és clar), quantes obres de teatre heu vist escrites pel dramaturg? Quantes? O és que tan sols teniu com a referència allò que veieu a la televisió? Perquè començo a sospitar que així és, degut als vostres comentaris més aviat ridículs de tan pretenciosos.
Molta xerrameca i poca teca, això és el què passa.
La vostra fervent seguidora,
Britney.
Caram britney, no deixes titella amb cap (no sé si és complexa d'inferioritat aquesta traducció patillera).
No tinc res contra el Benet, però m'hi jugo el culló pelut que aquesta adaptació que tan exalces l'ha fet més per qüestions crematístiques que artístiques o culturals. I no tinc res, t'ho juro, en contra del Jornet i el seu jornal, però em quedaria com una raconada si no pogués dir que l'hamburguesa de rata que ens ha cuinat el paio no és colomí.
La literatura en llengua catalana és minoritària i petita, N'ESTIC ENAMORAT, cal protegir-la, cuidar-la i tota la història, però la realitat és que és petita (ho sento, això és una evidència científica). Malament anem quan ens comparem amb les literatures escrites en grans llengües com l'anglesa o castellana.
britney, no sé qui ets, però m'encanten totes les aportacions que fas al blog. T'ho dic de veritat, discrepant avancem, no en tinguis cap dubte;)
No hi ha llengües petites o grans, hi ha llengües que parla més o menys gent. Però malament anem quan encara cal recordar-ho, i més malament anem quan cal recordar-ho a persones amb formació.
Saps d'on surt Out of Africa? D'una novel·la danesa. I el Hraval que tant t'agrada? D'una llengua txeca traduïda a una llengua catalana.
Què fem? Arrassem amb tot allò que consumeix la minoria?
Val, deixem només dempeus el McDonnalds i el Bershka. Com t'agradarà un món així, eh, Vladimir!
I, perdona, però ara ja tinc clar que el diagnòstic de Marols és encertat: complexe de tenir-la petita.
Una llengua que parla i llegeix menys gent, és exactament això el que vull dir amb la paraula petita. I molt orgullós de tenir-la petita... i me l'estimo així més que a cap altra... però és petita cony.
Publica un comentari a l'entrada