Pourquoi pas?

Francis Cabrel


"Je n'avais pas vue que tu portais de chaines. À trop vouloir te regarder je n'ai oublié les miennes"

La meva candidata

En Pardal m'ho va demanar i jo, un dia després de les eleccions, penso que la meva candidata preferida hauria estat ella.

Apa, a suportar el Busts uns anys més, amb el seu gabinet de comunicació: els 3 reporters i 4 fotògrafs que el segueixen a tot arreu.

Gasta-te'ls en arreglar els barris que no et voten, Manelet, i no amb tant d'autobombo!

Jo estic, com li dic a la Petjada, pels partits petits, que encara són una promesa, o pel vot en blanc, o per escriure a la papereta: Pits enforaaa!!!


Sayaka

Setmanes esgotadores

Setmanes esgotadores, l’os de l’esquena és ciment armat. Final de projectes parits amb il·lusió i acabats amb desídia. Inici de nous projectes, viatge a Madrid, nous col·laboradors, discussions per unes putes quantitats de merda, reunions letàrgiques i copes amb més gel que substància.

Només em faltava un cabró de periodista escurant com un gos pollós la meva discreció, buscant la notícia i manipulant les meves paraules per poder desfilar al ritme de la música de la banda que el paga. Trucades de col·legues i curiosos, explicacions i més explicacions, i la moralina dels quatre inútils que es pensen que la seva pixera és beneïda.

Recollida de signatures per donar suport a la candidatura de l’alcalde, actes i sorpreses, també desenganys. Discussions familiars, a veure qui la diu més grossa i fereix amb més gràcia. I ma mare fotent cops de cullera per mantenir la pau a taula.

Sort que la Lu em va venir a treure a sopar i dibuixà amb els seus somriures el cel rosat del capvespre (la seva coqueteria és tan sensual que em desarma; en aquest sentit sap controlar perfectament les sobredosis). Després en Pardal ens donà tema de reflexió profunda amb el seu tercer mugaró, que jo diria que és un gra irritat però que a la llum d’una espelma acceptem que és cirera.

I anar tirant, caient i aixecant-me; escrivint sense més sentit que passar l’estona matant el temps, el mal temps, és clar.

Vladimir

Quines animalades!

Darrerament, a la meva vida, tot són animalades i bestieses.

La darrera, fer-li el passaport al Panda per poder-lo dur amb nosaltres a Loudenvielle, on anem a buscar la calma per (jo): redactar la tesina; (ell): passar a tinta els dibuixos de Contes de casa. Volum II: La cuina.

A més, els francesos no han eradicat la ràbia (es veu que a Madrid tampoc, només els catalans tenim la ràbia sota control) i me li han fet posar la vacuneta.

No es tracta de pensar que algunes persones tractem els animals de forma excessivament considerada. Es tracta que si a la frontera t'atura un senyor amb gorra blava i no li fa el pes que vagis indocumentat, et digui que se'l queda ell, el gos.

Total, he anat a FELCAN, i el Bruno li ha clavat l'agulla (lleu xiscle de la bèstia) tan suaument com ha pogut -el Panda és considerat a ca la meva veterinària com "un gos bo, una mica quejica"- després de prendre-li la temperatura analment, amb un termòmetre untat de vaselina (aquí, el ca ni s'ha immutat).

La broma:

(passaport + visita + vacuna antiràbica + cinturó de seguretat per a gossos) = 92 €

Els he dit que si em podien vacunar a mi també, contra la ràbia!

Lu

¡Planeador abajo!

El que donaria per tenir tota la sèrie!

Ocellets al mar

Abans d'ahir, gràcies a en Vladimir, vaig baixar a Mataró a participar en unes jornades de blocs, i a prendre notes per a la tesina. Em va ser molt útil donat que parlaven els propis blocaires, gent com vosaltres, com el Vladi, com jo. El fenomen creix i cada cop hi ha més gent interessada a examinar-lo de prop. Cap a on ens duran els blocs? Serà una febrada que acabarà absorbida pel propi sistema o bé el transformarà?

Després, en Vladi, convertit en una gavina, em va dur al mar, on pertany, i jo me l'estimo per això. Em va convidar a peixet i vi blanc, mentre el blau de fons es destenyia en la nostra conversa lleugera, però no banal. Em va dir que estava guapa i que jo ja ho sabia (sempre va bé un recordatori). L'escoltava -em relaxa- i quan jo volia parlar, m'havia de fer lloc: Vladi, no m'escoltes!... Em va fer riure amb la seva obstinació:

--Dic als meus amics que m'aneu al darrere.

--Però Vladi!!...

--Bé m'he de fer una fama, jo!

Després se'ns va afegir un pardalet, ran de mar i amb llum d'espelma. La nit tenia la temperatura ideal, igual que la conversa. Vam fer present la Mery Cherry. Ens vam ensenyar ferides de guerra i vam riure escoltant el Vladi en una de les seves terribles visites a Madrid, al cau de l'OD, on fa temps que el temps es va deturar.

Jo, la cigonya, els vaig fer apropar a mi, sota les meves ales llargues, i els vaig llegir un conte perquè anessin a dormir sense por de l'ogre ni la bruixa ni del llop.

Érem tres ocellets protegits per les onades negres.

Lu

Dissertacions sobre el desig (per Nao Sampac)

Considero que les paraules del Dr. Sampac són massa valuoses perquè es perdin entre comentaris. Heus ací, editades, les seves principals idees. Per cert, ens ha amenaçat d'enviar-nos-en més.

La idea de parella ha esdevingut problemàtica i el matrimoni dels pares representa, sovint, la desil·lusió. Però, quasi tothom segueix somniant amb una relació amorosa que duri per sempre.

En els anys seixanta, la llibertat esdevingué la consigna.

Sembla que s’han canviat les prioritats: abans es posava l’accent en el sexe, ara en la seguretat.

Només cal que una revista publiqui un article sobre la freqüència amb la que la parella “ho fa”, per crear tot tipus de conflictes.

Una conclusió: els homes són monòtons, les dones no. Però aquests resultats es varen treure de context i s’utilitzaren com a normes.

L’etapa d’alliberament sexual ha comportat el naixement de tòpics, com la reducció del sexe a una qüestió tècnica: el mite de les zones erògenes, la recerca del punt G...

Helen Kaplan va introduir el concepte de desig, que és més una condició que una fase: sense desig, les zones erògenes no tenen cap valor. Quan hi ha desig, tot esdevé erogen.

El sàtir i la nimfa

Ahir parlava amb en Nao de què hi deu haver al cap d'un pederasta i de la seva versió light: el seductor-abusador.

Vaig apuntar la idea que les persones som opaques: veiem el cos i l’aspecte, però... i les idees, sentiments i motivacions? Ser opac pot ser excitant... o perillós. Personalment, prefereixo la transparència i no pas la del vestit.

Però tornem al tema. Em van parlar d’un cert "guru" que aprofita el seu magnetisme (jo prefereixo dir-ne "posició de poder") per encaterinar adeptes. Tot un clàssic de la perversió.

Algú dirà: perquè elles volen, si són majors d'edat... A mi em sembla que en la seducció d'una persona gran cap a una de molt més jove hi ha alguna cosa digna d'anàlisi.

Dir ja té més de 18 anys és ingenu. Què en sabem, als 18, als 19, als 20, de pràcticament res? Vols que es fixin en tu per ser reconeguda, per existir en la mirada de l'altre. Però no durant l’estona que dura la fogonada, no. Vols existir permanentment.

Ens ensenyen a existir en els ulls dels altres. I fins que no ens fem grans i travessem un desert de desenganys no aprenem que cal existir en la nostra pròpia mirada, apreciant qui som, tenint projectes propis, no vivint a l'aparador.

I torno a canviar de tema. Perdoneu. Potser sí que les adeptes del guru se n'hi van voluntàriament, al llit d'ell. Però posaria la mà al foc que, les més joves, per sentir-se admirades, reconegudes i especials. Si després no hi ha res més, ve la decepció, la sensació de "m'han fet servir".

De no ser que s'hagués pactat prèviament, en una transacció de l'estil:

-Ei, estic fent que et sentis com una reina de cors, però, ep, és transitori, eh, un esforç que faig (i que tinc molt per la mà) per tal de poder-te tocar el cul.
-Ah, val! Fas bé de dir-m'ho. Jo pensava que havies vist en mi una persona única i especial i que series capaç de fer qualsevol cosa per mi. Ara que ho sé, que només et piquen els baixos, doncs em quedo molt més tranquil·la.
-Val, però, ho fem o no?

Qui usa l'ardid de tractar algú com si fos de diamant i un cop obtingut el plaer, apa maca... i si s'usa el poder de l'atri o el fet que molta gent està mancada de moments especials; i si a més, s'usa la joventut i la inexperiència de l’altra... està sent un cabró.

Les relacions solen ser desiguals. Són desiguals perquè es tenen posicions diferents (de més o menys poder) i perquè es tenen necessitats diferents (les de moltes joves, de fer-se veure, de seduir, perquè aquest és l’objectiu que els han fet creure que tenen com a primordial; els abusananos, justament, busquen això: destruir la ingenuïtat, trepitjar la seda verge amb les botes plenes de fang).

Acabo. Com resoldre el desequilibri?

Empoderant-nos: creure en el nostre propi poder. No ens cal que ens vinguin a sota la torre a dir-nos "mira que ets guapa" per tal d'existir. Existim molt abans i ens ho hem de creure. Fem les feines que ens agraden. Creguem que tenim un lloc al món per motiu propi. No cedim l'energia del nostre cos perquè un caspós se n'afarti. No intercanviem sexe per existència. Quan ens piquin els baixos, endavant. Si ens pica l’ego, hi ha d’altres coses a fer que malbaratar-lo amb un no ningú que es ven com si fos una mina d’or!

Si el que volem és sentir-nos especials, hi ha moltes formes de ser-ho al marge del bany de color i la roba ajustada. Es pot escriure, pensar, comunicar, construir edificis, descobrir medicines, dissenyar, conduir coets... de puta mare! I als gurus del sexe, dues pedres.

Això li diria a la meva filla, a la meva neboda, a la teva filla.

Ens tractaran com projectem. Això no eximeix al sàtir, però reforça la nimfa.


Dra. Marols

Desig i infidelitat

Tal com vam quedar amb Mery Cherry, uns apunts sobre el desig.

DIEC: tendència a la possessió d’un objecte o l’acompliment d’un fet.

GREC: Es manifesta en l'esfera conscient de la personalitat i constitueix una de les motivacions fonamentals de la conducta.

RAE: Movimiento afectivo hacia algo que apetece.

Empèdocles va descriure dos principis (Eros i Tanatos). Definia l'Eros com un impuls que uneix i Tanatos com un que separa. Freud ho va simplificar: Eros, sexe. Tanatos, mort.

El desig és un estat d'excitació que ens fa moure. El no desig, l'apatheia, és la quietud. Ben conduïda, pot ser una pràctica zen. Altrament, font de spleen. Pots tenir desig de beure litres de cocacola, de fer-te pirata o donar la volta al món en sidecar. I pots desitjar una persona que no és qui dorm al teu costat.

Hi ha persones que necessiten dosis altes de tensió i drama. El que els motiva és la novetat o la conquesta, què fan un cop han conquerit o exhaurit la novetat? Dues pedres? Infidelitat? Pactar? Separar-se i "a por otro/a"? D'altres, desitgen amb menys vehemència, tenen tolerància a la rutina.

El qui té un desig ardent de descoberta, d'aventura, combina malament amb el qui se sent a gust en la comoditat del sofà de casa. Aleshores aconteix el dilema:

si l'estimo, però m'avorreixo, què faig, el/la deixo?

Conec casos que ho han fet. Els ha passat per davant un tramvia anomenat desig, i hi han pujat sense dubtar-hi. L'apatia els devorava com una lepra.

D'altres, que tenen incapacitat per renunciar, que ho volen tot, senzillament, busquen fora l'emoció perduda, però s'aferren al de dins. Neden i guarden la roba. I la infidelitat no és tant enrollar-te com trair la confiança. Fer creure que ets qui no ets. Dir que acceptes les regles del joc, i fer trampes.

Conec casos que ho han fet. Tiren d'argumentari justificatori. No poden assumir la culpa i generen un discurs prou conegut: "no li dic per no fer-li mal", "al capdavall només és sexe", "dir-li-ho és més egoista que callar"...

I encara hi ha uns tercers que miren de conciliar. En aquest grup hi ha els qui fan el puta i el ramoneta (juguen, però només una mica, sense acostar-se massa al foc.

I els qui s'esforcen en trobar l'emoció diària: a la feina (si cal, la canvien), a l'oci (s'apunten a fotografia astronòmica, pintura amb fang, tirolina nivell 3) i als projectes (l'any que ve pujaré al Kilimanjaro), i pensen: no val la pena arriscar-ho tot per uns moments d'oxitocina.

Dra Marols

Au revoir, Segolène

Què voleu, estic trista.
Una oportunitat per a les dones i per a les esquerres.
Ja sé que no molt esquerres, tot l'esquerres que es pot ser avui dia, que és poc.

Fem-li una confiança al Sarkozy, és clar, tot i que el seu historial i el seu rostre caricaturesc no m'inspiren especialment. França no deixa de ser un sospir burgès davant un món que cada cop accentua més les diferències entre els seus habitants.

Com a casa nostra. Uns fent diners amb "la inversió immobiliària" (fins i tot alguns que esteu llegint això) perquè d'altres plorin d'impotència.

Ara mateix, Hobbes m'abraçaria. I em fa pena.

"LL"

M’agradava estar amb ella. Sentir com cantava i veure com escrivia. Ho feia bé. M’agradava que vingués a casa i m’ajudes a cuidar el jardí, a podar els arbres i a mimar aquell roser que va florir només per als seus ulls. M’agradava tenir-la ben a prop, respirar-la.

Però hi va haver una nit que pels seus ulls hi va passar com un núvol. Havíem anat a sopar al passeig marítim, l’havia acompanyat a casa seva, m’havia convidat a entrar. Recordo la música de REM a la seva habitació, les copes de Knocando amb gel, les paraules maques, les carícies i els petons... I vet aquí, que just quan m’explicava un dels seus secrets de nena (sempre deia que els meus ulls la feien parlar), el principi del final:

«vlad., m’encanten les coses que em dius, les teves fantasies, les reflexions… però no m’expliques mai res de tu (suposo que volia dir de les altres), no confies en mi, no em valores… Què passa aquí?»

Durant un cert temps vam ser feliços d’una manera imperfecta, però feliços. El misteri d’un home potser atrau les dones, però no les reté.

Les primeres flors de l’Enriqueta, el meu roser preferit, comencen a assecar-se, aviat cauran. El meu veí podòleg assaja al saxo Rhapsody in Blue. El vent passa lleu, em frega el clatell i se’n porta la nostàlgia amb les seves preguntes... I ja no sé el que penso, ni saber-ho intento.

Vladimir

Dia del Treballador

“Qui no treballa no menja Vladi, et guanyaràs el pa amb la suor del front vlad cabró, qui de jove no treballa de vell es fot una palla Vladimiiiiiiir raca-raca”...”que t’ho dic begut però sobri, no es pot viure sense treballar, JAJAJAJAJAJA!!” schup (escopinada al vent)...

“Totes aquestes putes frases són caca d’anís Vladi, es pot viure de moltes maneres”...“els contenidors estan plens de llagosta, de glamour... només cal saber on anar a buscar, com els gats Vladimir meu-meu”...

“Amb el treball t’obliguen a ser esclau Vlad, per quatre fastigoses perres serieu capaços de llepar-li al Dumbo”...“el treball és detestable, un càstig que cal evitar com sigui. No hi ha res més humiliant que treballar deu hores al dia en alguna cosa que no suportes per sobreviure, Vladimir!”...“que treballem perquè els nostres primers pares es van cruspir una figa grossa com un meló, collons rodoons”...“que Déu pare i mare no suporta la llibertat dels seus fills, que pateix massa per ells”...“per Nostre Senyor que el van clavar en un tronc, per l’Esperit Sant que vola i no es cansa, pel vi que cura si no és agre, sigues lúcid”... “que això del treball és un invent per a tenir esclaus, perquè sense esclaus el poder no té poder, hòstia”...

“A cagar, Vladi, vés a cagar al mar i delectat amb la merda que sura”... “ets un putu teòric d’universitat cara, dels pitxors”... “putu rus aburgesat, sí, sí, la Revolució no es va fer, la vida segueix i cal adaptar-se... sí, sí, sí, putu discurs socialdemòcrata”... “PERÒ AIXÒ NO HA DE CONVERTIR-NOS EN TARATS MENTALS!”...“l’explotació de l’home per l’home”, et sona això Vladimir, doncs el món segueix igual camarada, i et trencaré aquesta ampolla pel cap si em contradius”. Amén.

Míting del Sebi, dissabte al vespre al Molly Malone. En Sebi no té preu, em sembla brillant com les estrelles d’un cop de puny. Un bon amic.

Vladimir

Vladimir al cap

No Lu, no! A molts homes també ens exciten les bones ànimes, el contingut més que el continent, la ment, per dir-ho de manera barata.

No Lu, no! Cada vegada m’atreu menys un bon cul, unes tetes bellugadisses o una cintura estreta. Bueno, no és que no m’atreguin totes aquestes coses, m’encanten... però no m’acaben d’excitar del tot, s’alça l’arma, no ho negaré, però la càrrega és més de fogonada que de projectil.

No Lu, no! A mi em sedueixen les ments, em sedueix la intel·ligència, la substància gris. Em sedueix una cara i un cos quan veig que hi ha una ment que els mou, unes neuronetes que noto que val la pena saludar.

Sí Lu, sí! Una ment, una ànima, una intel·ligència per a conèixer, posseir, dominar, admirar, masturbar, penetrar, fer brollar... La ment Lu, s’han de follar les ments.

Vladimir

primavera a Lutècia

5 graus més que a Barcelona, ni un núvol, cel blau, sol, despeses pagades. Qui pot imaginar un París així? Una Lutècia primaveral i ensomniada.

A l'IRCAM ens va rebre en Nicolas, afable, una mica guenyo, em recordava vagament l'Òscar Vila. Ens mostra l'edifici, ens presenta gent, ens ensenya prototips de programaris per analitzar música i compondre'n. Estan treballant també en un programa per analitzar el gest dels músics i veure com afecta el resultat sonor...

Un dels matins lliures anem a Belleville, al Butte Chaumont, on uns xinesos fan tai-txí. Més tard a Montparnasse, i per cloure el triangle, a Montmartre, on entrem a missa i seguim els cants.

El meu acompanyant riu de mi: diu que m'agraden els turcs, perquè em va seduir visualment un noi de pell bruna i nas gros. Em costa tant que algú m'atregui només de vista que, quan passa, em trastoca i faig i dic bajanades una estona.

Jo ric del meu acompanyant perquè es mira les de trenta i jo li faig notar que entre les que s'apropen, com ell, a la seixantena, n'hi ha de molt bon veure.

Riem a Notre Dame, perquè el mossèn que confessa en una de les capelles laterals es diu "Père Poutot".

Constatem que tot i que el nivell de vida general és millor allà, les infraestructures són millors aquí.

Em faig un fart de dir que a Barcelona també parlem català. Explico que és una llengua que parlem o coneixem uns 7 milions de persones. Em miren amb uns ulls com unes taronges.

Em torno abella Maya a l'Ille de Saint Louis, entre flors.
El Lapin Agile sota control, Pardalet.


Lu

Si tingués dallonsis

Fa uns dies la Lu ens incitava a explicar què ens agradaria fer si tinguéssim dallonsis. Un servidor, que té dallonsis perquè sovint se’ls toca (tot i que no m’emociona ensenyar-los), va pensar que la cosa no anava amb ell; però es veu que sí que hi anava. A vegades la Lu té aquestes sortides, és com una mena de gat de frare donada a les metàfores més trabucaires.

No us enganyo, ni he pres grappa de postres, però us asseguro que si tingués uns dallonsis ben rodons i peluts, deixaria ara mateix de treballar i em dedicaria a ROBAR. No, no i no! Que ningú m’escrigui dient que és immoral el meu propòsit perquè per a mi ser lladre no és cap delicte; el problema, si de cas, només és que t’enxampin amb les mans a la massa, és a dir, en ple acte d’afaitar la mosca. ROBAAAAAR és apassionant! Fixeu-vos que ROBAAAAAR lliga amb trempAAAAAR. I no em refereixo a robar pisos de burgesets, cotxes, o la bossa d’una jubilada. NOOOOO! Dic ser un veritable professional, assaltar bancs, empreses multinacionals, torres de luxe defensades per mastins cabrejats o sofisticades alarmes... en definitiva, donar pel sac a tota aquesta fauna que viu de gratar-se la magrana. M’encantaria ROBAR (quina cosa més bruta això de guanyar-se el pa amb la suor del front, ecs!), però sóc una guineu cagacalces i no passo d’algun llibre a la biblioteca, quatre calçotets al vestuari del gimnàs o una flor del roser de l’àvia per a regalar a la nena que ara em fa riure i demà em farà plorar.

Vladimir

París, encore

Sembla que hi hagi una passa.

Darrerament, entre els blocaires, la cosa d'anar a París s'ha convertit en un sine qua non, o més aviat en una mena de grip.

Avui a les cinc agafaré l'Air France amb un altre professor d'Art, i hi farem cap.

No tinc pànic als avions, però quan comencen a rodar per la pista, apreto els punys fins que s'han tornat a posar horitzontals en el no-res. Quan davallem, em contrec fins que noto la roda del davant al terre.

El plan és fer una visita a l'IRCAM, al davant de la meva plaça Stravinski, i compartir amb els col·legues recercaires la cosa de la cibercultura.

El plan B és visitar barris que defugen les rutes habituals (Belleville, el Faubourg Saint-Martin...) i desgastar sabates. Intentaré fer un tomb pel Jardin des Plantes, on transcorre l'acció d'un dels meus còmics infantils preferits.

Porteu-vos bé, mentretant.

Lu

Balenes II

Cap a les acaballes de la Guerra una balena exhausta i potser malalta va embarrancar a la platja d’una petita ciutat, no vull dir quina. Igual que la balena, la petita ciutat també estava exhausta i malalta, amb moltes cases destruïdes i la gent afamada. Els habitants de la localitat es van aplegar a la platja per veure aquella massa agonitzant. Van passar uns quants dies però la balena no es va morir. La gent anava cada dia a veure-la. En aquella ciutat ningú sabia com es mata un animal que no és un animal sinó un enorme cilindre fosc i lluent. Fins que un dia algú s’hi va presentar amb un ganivet dels grossos i va extirpar un tros d’aquella carn greixosa per endur-se-la de pressa i corrents cap a casa. Tothom va començar a arrencar trossos de balena. Hi anaven de nit, d’amagat, perquè tenien vergonya els uns dels altres, encara que sabien que tothom ho feia. La balena encara va viure molts dies, malgrat les nafres que presentava. Amb els seu ull dret mirava el cel.

Aquesta història me la va explicar Antonio Tabucchi. M’ha tornat al cap quan he vist la fotografia d’una gran balena morta a la sorra d’una platja de Tarifa. Antonio Tabucchi, Dona de Porto Pim (Edicions 62).

Vladimir

Balena I

Dia gris, plovisqueja.

Em ve de gust parlar d’unes balenes errants que diviso enllà de l’horitzó.

Una balena mare i la seva cria, un petit balenó que porta ben aferrat a la part baixa del ventre. Diria, pels seus moviments tràgics, que van a la deriva. La balena mare deu haver quedat despenjada de la bandada, qui sap si, malalta, escura els darrers instants de vida. La menuda, desconeixedora del perill, deu mamar tranquil·la. Llet saborosa, una mica ensucrada, dolça i tèbia. La mola de greix que la protegeix mai no ha estat tan càlida. La mare, exhausta, lliura la darrera lluita contra el mar, amb el mar, ben aliena a la meva mirada embadalida. Lluita instintiva, resignada, autèntica, ancestral, per a ella tan inútil i per a mi bonica. M’emociona.

Gran bellesa la d’una mare imponent tallant damunt les aigües camins de vida pel seu petit, fins al final. Trencant onades en les darreres hores de felicitat compartida. Aliment i refugi.

Sento una mena de lligam primigeni amb aquesta raça de mamífers que tenen la sang vermella i calenta com la flama del vi. Avui, Dijous Sant.

Vladimir

València, jornades

Sóc a sobre el llit de l'hotel. Connectada. He trucat al room service i m'he firat un sanvitx amb ou i escarola, i un vitxí.

La nit valenciana m'envolta amb suavitat. En comptes de trucar l'I o el G per anar a voltar pel Túria, m'he quedat de retir espiritual. En comptes de mantres, faig un post.

Demà em despertaran a quarts de vuit, esmorzaré de bufet, i faré via a l'NH Center, on escoltaré "l'últim de l'últim" sobre ciberactivisme a les jornades "Blocs i ciutadania".

Tot el que duc a sobre, dins la maleta del portàtil és:

el portàtil

el ratolí

un dossier, un ròtring i un llapis punta fina

unes calces

un potet de colònia mini (mostra d'un altre hotel)

un respall de dents

la cartera

el mòbil

una goma per als cabells

No m'agrada carregar amb coses. Per un dia i mig... Això sí, trobaré a faltar el pijama, i l'osset de peluix a qui m'arrapo cada nit.

No tinc cor d'executiva, sóc una heidi enyoradissa.

Lu

Si tinguessis dallonsis

De tant en tant ja va bé posar deures i fer-los.

Ara proposo a les amigues i amics blocaires que en els vostres blocs, si us fa el pes, escriviu:

Les 4 coses que faries si tinguessis dallonsis.

Jo, si en tingués:

1. Tancaria la paradeta per un mes i anaria a veure la meva amiga Belén a Bolívia.
2. M'apuntaria a segon d'alemany.
3. Em compraria roba de lleopard.
4. Escriuria a alguna teòrica europea del ciberfeminisme perquè em convidés a fer recerca a la seva universitat.
5. reiroeir
Si no ho faig és perquè la meva moral o el meu sentit estètic o la meva economia, però sobretot la meva covardia no m'ho permeten.
i sí
Lu