Vladimir torna

matrioixka,

diuen de París que és la ciutat de l’amor, però també és la ciutat de la tristesa.
Certament, he vagat uns dies pels seus carrers cercant somnis i records.

Recolzat en una de les piques del Pont Neuf, una nit de pluja fina, ben protegit amb aquell paraigua negre que sempre heu trobat massa seriós, he vist com una petita barca buscava ser mirada per poder enfonsar-se tranquil·la. La mort sovint s’acosta per venes massa brutes, però és tendra a les ribes del Sena.

Sí matrioixka, la il·lusió m’ha portat ben a prop del jaç de la princesa morta, de la bella dorment que encara estimo. Cap petó ha estat definitiu per a despertar-la. Dorm. Qui sap amb qui somnia? Em pregunto tot assaborint l’alcohol amable de Saint Germain.

Tot esmorzant a la sala Peter Pan de l’Hotel Disneyland, un alè màgic em retorna les ganes de viure. Una mà blanca de quatre anys em suca les banyes d'un croissant dins la meva tassa de cafè amb llet. Amb un somriure que se li escapa per sota el nas em pregunta: els personatges dels contes no són morts, veritat? Els hem vist, no?

Videta, ja ho veus, hi ha dies que no controlo la sucrera.

Petjada, els ulls de la Belladorment són intrigants?

Jordi Vila, gràcies pel dibuix.


Vladi

Febleses

Ja veig que no hi ha manera d'aconseguir que en Vladimir conquereixi el blog.
Jo era tenaç, pacient, demoledora.
Però ell em guanya a sorrut, pesat i tossut.

Des de la llibertat condicional m'engresco un dia més.

Au, Vladi, estàs content?

Manoi, quin mal negoci he fet amb tu!

Vladimir diu

Darrers moments de feina. Comencen les vacances. Un rere l’altre, els companys vénen a acomiadar-se, una dieta sense sal i sense sucre: bones vacances, Vladimir; on aniràs Vladimir?; smuagh,smuagh, Vladimir...
Em sento desplaçat com un violí en un conjunt de jazz.

Quan tothom ha marxat una solitud inquietant inunda l’estança. Solitud física que s’encomana a l’ànima. Unes llàgrimes em fan pessics al capdamunt del nas per sortir. No acaben de caure i fan mal. Només estic trist.

Abans de prémer el botó "apagar" el meu pensament vola cap al racó maragda. Uns peixets joganers ja volten entre les meves cames. Piquen i fan pessigolles. Se m’escapa un somriure. La mà d’una nena de cinc anys els espanta. Torna la deliciosa alegria, avui és festa a Argentona i m’hi esperen.

Adéu...

Llibertat amb càrrecs

Ja sóc lliure, Vladimir!

Però curiosament no m'estic remullant la cua com una sirena, sinó que m'assec davant l'ordinador, com tu, de 9 a 13 i de 16 a 19.

Ser autònoma és una forma creativa de ser funcionària.

Però sóc lliure, si vull anar nua, ho faig; si vull posar música, ho faig; si vull, fins i tot puc regar les plantes entre correcció i correcció. Ara que, si et sóc sincera, em vesteixo, com sempre, i la música em desconcentra.

I tu? Què fas? M'enyores? Aquell oleatge suau, i de vegades l'oratge, no es bescanvien fàcilment per horaris si fa no fa igual de tirans.

Tancat per marees

Me'n vaig a fer immersió.
Deixo les platges plenes d'amics perquè decideixo isolar-me atol enllà.
En Vladimir té els peus a l'aigua, s'ha apujat els camals i mostra uns panxells assolellats, de pèl rossenc.



Comencen les vacances i s'acaben els frecs diaris.
Li diré al Vladimir que em convidi a mullar-me els peus al seu racó maragda.

De novell a Nobel

Tots volem ser premiats.
Tots, sense excepció. Per un arròs, per una molècula o per una cançó. Si fos per la molècula o per la cançó millor que per l'arròs, però ens conformaríem, un premi és un premi.

Ara, estem disposats a fer ben poca cosa per aconseguir-lo. Gastem més energies en buscar pretextos que en generar oportunitats. Diem que ja som massa grans, que tenim poc temps, que en el fons no ens interessa tant la cosa refulgent de la medalla com la tranquil·la contemplació de les onades i d'altres sinuositats en moviment.

Però que n'és de maco, quan sona el telèfon per dir-te que has guanyat un premi. Les onades invisibles et gronxen, el mar t'engoleix. No és que tothom t'estimi més, però carai!, quina atalaia!

I després pots tornar-te al teu atol, tant de temps com vulguis, amb el medallot penjant-te més que l'entrecuix. I ben content.

Surf - submarinisme

La vida d'en Vladimir transcorre entre onades i algues.

Quan té el dia lleuger, surfeja i mostra el bronze de la cara, amb uns botons descordats. Reparteix brometes i diu cotxinades que tothom li riu o que a tothom escandalitzen.

Les hores pesades, es capfica i es capbussa, aliè i aïllat de la "roba barata", els microbis i els culs caiguts.

O és un peix volador o és un peix abisal.

No és molt normal

La gent es fa el seu propi blog. És un fet afirmatiu de l'ego. Un mostrar-se públicament i impúdica. De fet no, hi ha força pudor, malauradament. Ja que fas un blog, mostra't, carallot!, penso jo.

La gràcia i l'estranyesa provenen de la sana intenció de mostrar algú altre.
He fet aquest blog per a en Vladimir. Li agrada el mar.
Espero que s'animi i escrigui, com a comentarista, primer, però que aviat em tregui el blog de les mans i el faci seu.

Vladimir, escriu, li dic cada dia.
I ell em fa i no em fa cas.

Salomònica