Dissertacions sobre el desig (per Nao Sampac)

Considero que les paraules del Dr. Sampac són massa valuoses perquè es perdin entre comentaris. Heus ací, editades, les seves principals idees. Per cert, ens ha amenaçat d'enviar-nos-en més.

La idea de parella ha esdevingut problemàtica i el matrimoni dels pares representa, sovint, la desil·lusió. Però, quasi tothom segueix somniant amb una relació amorosa que duri per sempre.

En els anys seixanta, la llibertat esdevingué la consigna.

Sembla que s’han canviat les prioritats: abans es posava l’accent en el sexe, ara en la seguretat.

Només cal que una revista publiqui un article sobre la freqüència amb la que la parella “ho fa”, per crear tot tipus de conflictes.

Una conclusió: els homes són monòtons, les dones no. Però aquests resultats es varen treure de context i s’utilitzaren com a normes.

L’etapa d’alliberament sexual ha comportat el naixement de tòpics, com la reducció del sexe a una qüestió tècnica: el mite de les zones erògenes, la recerca del punt G...

Helen Kaplan va introduir el concepte de desig, que és més una condició que una fase: sense desig, les zones erògenes no tenen cap valor. Quan hi ha desig, tot esdevé erogen.

El sàtir i la nimfa

Ahir parlava amb en Nao de què hi deu haver al cap d'un pederasta i de la seva versió light: el seductor-abusador.

Vaig apuntar la idea que les persones som opaques: veiem el cos i l’aspecte, però... i les idees, sentiments i motivacions? Ser opac pot ser excitant... o perillós. Personalment, prefereixo la transparència i no pas la del vestit.

Però tornem al tema. Em van parlar d’un cert "guru" que aprofita el seu magnetisme (jo prefereixo dir-ne "posició de poder") per encaterinar adeptes. Tot un clàssic de la perversió.

Algú dirà: perquè elles volen, si són majors d'edat... A mi em sembla que en la seducció d'una persona gran cap a una de molt més jove hi ha alguna cosa digna d'anàlisi.

Dir ja té més de 18 anys és ingenu. Què en sabem, als 18, als 19, als 20, de pràcticament res? Vols que es fixin en tu per ser reconeguda, per existir en la mirada de l'altre. Però no durant l’estona que dura la fogonada, no. Vols existir permanentment.

Ens ensenyen a existir en els ulls dels altres. I fins que no ens fem grans i travessem un desert de desenganys no aprenem que cal existir en la nostra pròpia mirada, apreciant qui som, tenint projectes propis, no vivint a l'aparador.

I torno a canviar de tema. Perdoneu. Potser sí que les adeptes del guru se n'hi van voluntàriament, al llit d'ell. Però posaria la mà al foc que, les més joves, per sentir-se admirades, reconegudes i especials. Si després no hi ha res més, ve la decepció, la sensació de "m'han fet servir".

De no ser que s'hagués pactat prèviament, en una transacció de l'estil:

-Ei, estic fent que et sentis com una reina de cors, però, ep, és transitori, eh, un esforç que faig (i que tinc molt per la mà) per tal de poder-te tocar el cul.
-Ah, val! Fas bé de dir-m'ho. Jo pensava que havies vist en mi una persona única i especial i que series capaç de fer qualsevol cosa per mi. Ara que ho sé, que només et piquen els baixos, doncs em quedo molt més tranquil·la.
-Val, però, ho fem o no?

Qui usa l'ardid de tractar algú com si fos de diamant i un cop obtingut el plaer, apa maca... i si s'usa el poder de l'atri o el fet que molta gent està mancada de moments especials; i si a més, s'usa la joventut i la inexperiència de l’altra... està sent un cabró.

Les relacions solen ser desiguals. Són desiguals perquè es tenen posicions diferents (de més o menys poder) i perquè es tenen necessitats diferents (les de moltes joves, de fer-se veure, de seduir, perquè aquest és l’objectiu que els han fet creure que tenen com a primordial; els abusananos, justament, busquen això: destruir la ingenuïtat, trepitjar la seda verge amb les botes plenes de fang).

Acabo. Com resoldre el desequilibri?

Empoderant-nos: creure en el nostre propi poder. No ens cal que ens vinguin a sota la torre a dir-nos "mira que ets guapa" per tal d'existir. Existim molt abans i ens ho hem de creure. Fem les feines que ens agraden. Creguem que tenim un lloc al món per motiu propi. No cedim l'energia del nostre cos perquè un caspós se n'afarti. No intercanviem sexe per existència. Quan ens piquin els baixos, endavant. Si ens pica l’ego, hi ha d’altres coses a fer que malbaratar-lo amb un no ningú que es ven com si fos una mina d’or!

Si el que volem és sentir-nos especials, hi ha moltes formes de ser-ho al marge del bany de color i la roba ajustada. Es pot escriure, pensar, comunicar, construir edificis, descobrir medicines, dissenyar, conduir coets... de puta mare! I als gurus del sexe, dues pedres.

Això li diria a la meva filla, a la meva neboda, a la teva filla.

Ens tractaran com projectem. Això no eximeix al sàtir, però reforça la nimfa.


Dra. Marols

Desig i infidelitat

Tal com vam quedar amb Mery Cherry, uns apunts sobre el desig.

DIEC: tendència a la possessió d’un objecte o l’acompliment d’un fet.

GREC: Es manifesta en l'esfera conscient de la personalitat i constitueix una de les motivacions fonamentals de la conducta.

RAE: Movimiento afectivo hacia algo que apetece.

Empèdocles va descriure dos principis (Eros i Tanatos). Definia l'Eros com un impuls que uneix i Tanatos com un que separa. Freud ho va simplificar: Eros, sexe. Tanatos, mort.

El desig és un estat d'excitació que ens fa moure. El no desig, l'apatheia, és la quietud. Ben conduïda, pot ser una pràctica zen. Altrament, font de spleen. Pots tenir desig de beure litres de cocacola, de fer-te pirata o donar la volta al món en sidecar. I pots desitjar una persona que no és qui dorm al teu costat.

Hi ha persones que necessiten dosis altes de tensió i drama. El que els motiva és la novetat o la conquesta, què fan un cop han conquerit o exhaurit la novetat? Dues pedres? Infidelitat? Pactar? Separar-se i "a por otro/a"? D'altres, desitgen amb menys vehemència, tenen tolerància a la rutina.

El qui té un desig ardent de descoberta, d'aventura, combina malament amb el qui se sent a gust en la comoditat del sofà de casa. Aleshores aconteix el dilema:

si l'estimo, però m'avorreixo, què faig, el/la deixo?

Conec casos que ho han fet. Els ha passat per davant un tramvia anomenat desig, i hi han pujat sense dubtar-hi. L'apatia els devorava com una lepra.

D'altres, que tenen incapacitat per renunciar, que ho volen tot, senzillament, busquen fora l'emoció perduda, però s'aferren al de dins. Neden i guarden la roba. I la infidelitat no és tant enrollar-te com trair la confiança. Fer creure que ets qui no ets. Dir que acceptes les regles del joc, i fer trampes.

Conec casos que ho han fet. Tiren d'argumentari justificatori. No poden assumir la culpa i generen un discurs prou conegut: "no li dic per no fer-li mal", "al capdavall només és sexe", "dir-li-ho és més egoista que callar"...

I encara hi ha uns tercers que miren de conciliar. En aquest grup hi ha els qui fan el puta i el ramoneta (juguen, però només una mica, sense acostar-se massa al foc.

I els qui s'esforcen en trobar l'emoció diària: a la feina (si cal, la canvien), a l'oci (s'apunten a fotografia astronòmica, pintura amb fang, tirolina nivell 3) i als projectes (l'any que ve pujaré al Kilimanjaro), i pensen: no val la pena arriscar-ho tot per uns moments d'oxitocina.

Dra Marols

Au revoir, Segolène

Què voleu, estic trista.
Una oportunitat per a les dones i per a les esquerres.
Ja sé que no molt esquerres, tot l'esquerres que es pot ser avui dia, que és poc.

Fem-li una confiança al Sarkozy, és clar, tot i que el seu historial i el seu rostre caricaturesc no m'inspiren especialment. França no deixa de ser un sospir burgès davant un món que cada cop accentua més les diferències entre els seus habitants.

Com a casa nostra. Uns fent diners amb "la inversió immobiliària" (fins i tot alguns que esteu llegint això) perquè d'altres plorin d'impotència.

Ara mateix, Hobbes m'abraçaria. I em fa pena.

"LL"

M’agradava estar amb ella. Sentir com cantava i veure com escrivia. Ho feia bé. M’agradava que vingués a casa i m’ajudes a cuidar el jardí, a podar els arbres i a mimar aquell roser que va florir només per als seus ulls. M’agradava tenir-la ben a prop, respirar-la.

Però hi va haver una nit que pels seus ulls hi va passar com un núvol. Havíem anat a sopar al passeig marítim, l’havia acompanyat a casa seva, m’havia convidat a entrar. Recordo la música de REM a la seva habitació, les copes de Knocando amb gel, les paraules maques, les carícies i els petons... I vet aquí, que just quan m’explicava un dels seus secrets de nena (sempre deia que els meus ulls la feien parlar), el principi del final:

«vlad., m’encanten les coses que em dius, les teves fantasies, les reflexions… però no m’expliques mai res de tu (suposo que volia dir de les altres), no confies en mi, no em valores… Què passa aquí?»

Durant un cert temps vam ser feliços d’una manera imperfecta, però feliços. El misteri d’un home potser atrau les dones, però no les reté.

Les primeres flors de l’Enriqueta, el meu roser preferit, comencen a assecar-se, aviat cauran. El meu veí podòleg assaja al saxo Rhapsody in Blue. El vent passa lleu, em frega el clatell i se’n porta la nostàlgia amb les seves preguntes... I ja no sé el que penso, ni saber-ho intento.

Vladimir

Dia del Treballador

“Qui no treballa no menja Vladi, et guanyaràs el pa amb la suor del front vlad cabró, qui de jove no treballa de vell es fot una palla Vladimiiiiiiir raca-raca”...”que t’ho dic begut però sobri, no es pot viure sense treballar, JAJAJAJAJAJA!!” schup (escopinada al vent)...

“Totes aquestes putes frases són caca d’anís Vladi, es pot viure de moltes maneres”...“els contenidors estan plens de llagosta, de glamour... només cal saber on anar a buscar, com els gats Vladimir meu-meu”...

“Amb el treball t’obliguen a ser esclau Vlad, per quatre fastigoses perres serieu capaços de llepar-li al Dumbo”...“el treball és detestable, un càstig que cal evitar com sigui. No hi ha res més humiliant que treballar deu hores al dia en alguna cosa que no suportes per sobreviure, Vladimir!”...“que treballem perquè els nostres primers pares es van cruspir una figa grossa com un meló, collons rodoons”...“que Déu pare i mare no suporta la llibertat dels seus fills, que pateix massa per ells”...“per Nostre Senyor que el van clavar en un tronc, per l’Esperit Sant que vola i no es cansa, pel vi que cura si no és agre, sigues lúcid”... “que això del treball és un invent per a tenir esclaus, perquè sense esclaus el poder no té poder, hòstia”...

“A cagar, Vladi, vés a cagar al mar i delectat amb la merda que sura”... “ets un putu teòric d’universitat cara, dels pitxors”... “putu rus aburgesat, sí, sí, la Revolució no es va fer, la vida segueix i cal adaptar-se... sí, sí, sí, putu discurs socialdemòcrata”... “PERÒ AIXÒ NO HA DE CONVERTIR-NOS EN TARATS MENTALS!”...“l’explotació de l’home per l’home”, et sona això Vladimir, doncs el món segueix igual camarada, i et trencaré aquesta ampolla pel cap si em contradius”. Amén.

Míting del Sebi, dissabte al vespre al Molly Malone. En Sebi no té preu, em sembla brillant com les estrelles d’un cop de puny. Un bon amic.

Vladimir

Vladimir al cap

No Lu, no! A molts homes també ens exciten les bones ànimes, el contingut més que el continent, la ment, per dir-ho de manera barata.

No Lu, no! Cada vegada m’atreu menys un bon cul, unes tetes bellugadisses o una cintura estreta. Bueno, no és que no m’atreguin totes aquestes coses, m’encanten... però no m’acaben d’excitar del tot, s’alça l’arma, no ho negaré, però la càrrega és més de fogonada que de projectil.

No Lu, no! A mi em sedueixen les ments, em sedueix la intel·ligència, la substància gris. Em sedueix una cara i un cos quan veig que hi ha una ment que els mou, unes neuronetes que noto que val la pena saludar.

Sí Lu, sí! Una ment, una ànima, una intel·ligència per a conèixer, posseir, dominar, admirar, masturbar, penetrar, fer brollar... La ment Lu, s’han de follar les ments.

Vladimir

primavera a Lutècia

5 graus més que a Barcelona, ni un núvol, cel blau, sol, despeses pagades. Qui pot imaginar un París així? Una Lutècia primaveral i ensomniada.

A l'IRCAM ens va rebre en Nicolas, afable, una mica guenyo, em recordava vagament l'Òscar Vila. Ens mostra l'edifici, ens presenta gent, ens ensenya prototips de programaris per analitzar música i compondre'n. Estan treballant també en un programa per analitzar el gest dels músics i veure com afecta el resultat sonor...

Un dels matins lliures anem a Belleville, al Butte Chaumont, on uns xinesos fan tai-txí. Més tard a Montparnasse, i per cloure el triangle, a Montmartre, on entrem a missa i seguim els cants.

El meu acompanyant riu de mi: diu que m'agraden els turcs, perquè em va seduir visualment un noi de pell bruna i nas gros. Em costa tant que algú m'atregui només de vista que, quan passa, em trastoca i faig i dic bajanades una estona.

Jo ric del meu acompanyant perquè es mira les de trenta i jo li faig notar que entre les que s'apropen, com ell, a la seixantena, n'hi ha de molt bon veure.

Riem a Notre Dame, perquè el mossèn que confessa en una de les capelles laterals es diu "Père Poutot".

Constatem que tot i que el nivell de vida general és millor allà, les infraestructures són millors aquí.

Em faig un fart de dir que a Barcelona també parlem català. Explico que és una llengua que parlem o coneixem uns 7 milions de persones. Em miren amb uns ulls com unes taronges.

Em torno abella Maya a l'Ille de Saint Louis, entre flors.
El Lapin Agile sota control, Pardalet.


Lu

Si tingués dallonsis

Fa uns dies la Lu ens incitava a explicar què ens agradaria fer si tinguéssim dallonsis. Un servidor, que té dallonsis perquè sovint se’ls toca (tot i que no m’emociona ensenyar-los), va pensar que la cosa no anava amb ell; però es veu que sí que hi anava. A vegades la Lu té aquestes sortides, és com una mena de gat de frare donada a les metàfores més trabucaires.

No us enganyo, ni he pres grappa de postres, però us asseguro que si tingués uns dallonsis ben rodons i peluts, deixaria ara mateix de treballar i em dedicaria a ROBAR. No, no i no! Que ningú m’escrigui dient que és immoral el meu propòsit perquè per a mi ser lladre no és cap delicte; el problema, si de cas, només és que t’enxampin amb les mans a la massa, és a dir, en ple acte d’afaitar la mosca. ROBAAAAAR és apassionant! Fixeu-vos que ROBAAAAAR lliga amb trempAAAAAR. I no em refereixo a robar pisos de burgesets, cotxes, o la bossa d’una jubilada. NOOOOO! Dic ser un veritable professional, assaltar bancs, empreses multinacionals, torres de luxe defensades per mastins cabrejats o sofisticades alarmes... en definitiva, donar pel sac a tota aquesta fauna que viu de gratar-se la magrana. M’encantaria ROBAR (quina cosa més bruta això de guanyar-se el pa amb la suor del front, ecs!), però sóc una guineu cagacalces i no passo d’algun llibre a la biblioteca, quatre calçotets al vestuari del gimnàs o una flor del roser de l’àvia per a regalar a la nena que ara em fa riure i demà em farà plorar.

Vladimir

París, encore

Sembla que hi hagi una passa.

Darrerament, entre els blocaires, la cosa d'anar a París s'ha convertit en un sine qua non, o més aviat en una mena de grip.

Avui a les cinc agafaré l'Air France amb un altre professor d'Art, i hi farem cap.

No tinc pànic als avions, però quan comencen a rodar per la pista, apreto els punys fins que s'han tornat a posar horitzontals en el no-res. Quan davallem, em contrec fins que noto la roda del davant al terre.

El plan és fer una visita a l'IRCAM, al davant de la meva plaça Stravinski, i compartir amb els col·legues recercaires la cosa de la cibercultura.

El plan B és visitar barris que defugen les rutes habituals (Belleville, el Faubourg Saint-Martin...) i desgastar sabates. Intentaré fer un tomb pel Jardin des Plantes, on transcorre l'acció d'un dels meus còmics infantils preferits.

Porteu-vos bé, mentretant.

Lu

Balenes II

Cap a les acaballes de la Guerra una balena exhausta i potser malalta va embarrancar a la platja d’una petita ciutat, no vull dir quina. Igual que la balena, la petita ciutat també estava exhausta i malalta, amb moltes cases destruïdes i la gent afamada. Els habitants de la localitat es van aplegar a la platja per veure aquella massa agonitzant. Van passar uns quants dies però la balena no es va morir. La gent anava cada dia a veure-la. En aquella ciutat ningú sabia com es mata un animal que no és un animal sinó un enorme cilindre fosc i lluent. Fins que un dia algú s’hi va presentar amb un ganivet dels grossos i va extirpar un tros d’aquella carn greixosa per endur-se-la de pressa i corrents cap a casa. Tothom va començar a arrencar trossos de balena. Hi anaven de nit, d’amagat, perquè tenien vergonya els uns dels altres, encara que sabien que tothom ho feia. La balena encara va viure molts dies, malgrat les nafres que presentava. Amb els seu ull dret mirava el cel.

Aquesta història me la va explicar Antonio Tabucchi. M’ha tornat al cap quan he vist la fotografia d’una gran balena morta a la sorra d’una platja de Tarifa. Antonio Tabucchi, Dona de Porto Pim (Edicions 62).

Vladimir

Balena I

Dia gris, plovisqueja.

Em ve de gust parlar d’unes balenes errants que diviso enllà de l’horitzó.

Una balena mare i la seva cria, un petit balenó que porta ben aferrat a la part baixa del ventre. Diria, pels seus moviments tràgics, que van a la deriva. La balena mare deu haver quedat despenjada de la bandada, qui sap si, malalta, escura els darrers instants de vida. La menuda, desconeixedora del perill, deu mamar tranquil·la. Llet saborosa, una mica ensucrada, dolça i tèbia. La mola de greix que la protegeix mai no ha estat tan càlida. La mare, exhausta, lliura la darrera lluita contra el mar, amb el mar, ben aliena a la meva mirada embadalida. Lluita instintiva, resignada, autèntica, ancestral, per a ella tan inútil i per a mi bonica. M’emociona.

Gran bellesa la d’una mare imponent tallant damunt les aigües camins de vida pel seu petit, fins al final. Trencant onades en les darreres hores de felicitat compartida. Aliment i refugi.

Sento una mena de lligam primigeni amb aquesta raça de mamífers que tenen la sang vermella i calenta com la flama del vi. Avui, Dijous Sant.

Vladimir

València, jornades

Sóc a sobre el llit de l'hotel. Connectada. He trucat al room service i m'he firat un sanvitx amb ou i escarola, i un vitxí.

La nit valenciana m'envolta amb suavitat. En comptes de trucar l'I o el G per anar a voltar pel Túria, m'he quedat de retir espiritual. En comptes de mantres, faig un post.

Demà em despertaran a quarts de vuit, esmorzaré de bufet, i faré via a l'NH Center, on escoltaré "l'últim de l'últim" sobre ciberactivisme a les jornades "Blocs i ciutadania".

Tot el que duc a sobre, dins la maleta del portàtil és:

el portàtil

el ratolí

un dossier, un ròtring i un llapis punta fina

unes calces

un potet de colònia mini (mostra d'un altre hotel)

un respall de dents

la cartera

el mòbil

una goma per als cabells

No m'agrada carregar amb coses. Per un dia i mig... Això sí, trobaré a faltar el pijama, i l'osset de peluix a qui m'arrapo cada nit.

No tinc cor d'executiva, sóc una heidi enyoradissa.

Lu

Si tinguessis dallonsis

De tant en tant ja va bé posar deures i fer-los.

Ara proposo a les amigues i amics blocaires que en els vostres blocs, si us fa el pes, escriviu:

Les 4 coses que faries si tinguessis dallonsis.

Jo, si en tingués:

1. Tancaria la paradeta per un mes i anaria a veure la meva amiga Belén a Bolívia.
2. M'apuntaria a segon d'alemany.
3. Em compraria roba de lleopard.
4. Escriuria a alguna teòrica europea del ciberfeminisme perquè em convidés a fer recerca a la seva universitat.
5. reiroeir
Si no ho faig és perquè la meva moral o el meu sentit estètic o la meva economia, però sobretot la meva covardia no m'ho permeten.
i sí
Lu

Mr. Hyde amb corbata

M’emporto Stevenson al racó maragda, desplego la “tumbona”, estenc la tovallola i a gaudir del matí d’un dissabte que començo torrapipes. Amb Stevenson marejo la neurona donant voltes al tema de certs comportaments sàdics consistents a maltractar psíquicament els febles per a sentir el gaudi d’ajudar-los quan estan a punt d’ensorrar-se. Unes notes sobre la qüestió:

Massa sovint un dimoni familiar li surt de dins i es llança sobre certes ànimes de fireta per exercir tot el seu poder: això ja, en cinc minuts; mira que ets talòs, amb lo fàcil que és el que et demano; va, va, ràpid i bé; fatal, fatal, un desastre... Ordres curtes i tallants, manca de temps per indicacions pausades, egocentrisme i falsa modèstia, avidesa bestial i inexorable; mentides i falta de memòria... Home de pedra, licor de fel d’ànec.

Però de cop, quan el feble es troba ben abatut i humiliat, recobra les seves millors qualitats; i fins i tot s’afanya a desfer, si li és possible, el mal que ha fet. Home de mel, licor de pèl de farigola.

Home de pedra-Home de mel, constato que aquest tarannà dual de certes persones és cada vegada més valorat en el món de l’empresa. Els grans directius busquen executius capaços de fer pixar sang els treballadors, però en la justa mesura de no “matar-los” dessagnats (un funeral és car, fins i tot per a una gran empresa).

Us recomano Dr. Jekyll i Mr. Hyde (Quaderns Crema-magnífica traducció de Salvador Oliva), un llibre que m’ha inspirat aquest post, però que no te gaire a veure amb ell.

Vladimir

Amb pilotes

Ahir a ioga me'n va passar una que us he d'explicar:

Normalment vaig a la classe de les 19 h, però havia d'acabar un text i vaig anar a les 21. Només hi era jo. Pensava que el profe diria que, per a una persona, no faria classe. Però allà tenen uns horaris, i si pagues, tens dret a la teva classe. Molt europeu, com a mi m'agrada.

Total, que em diu:
--Què vols treballar? Podem fer una classe a la carta.
I jo:
--Aaa... el que et sembli millor.
I ell:
--Quan sou un de sol, fem unes àssanes, un massatge i la relaxació.
I jo:
--Ah (un massatge?!...), fantàstic (un massatge...??!!).

Mentre em demano si ho he entès bé: el profe em faria un massatge o era una forma metafòrica de parlar?, fem la classe com sempre, amb els estiraments que em salven d'evolucionar cap a geperut de Notredame. A la mitja hora, abaixa els llums, creant una atmosfera tènue i posa una música suau.

Em diu:
--I ara el massatge. Posa't bocaterrosa i separa les cames mig metre. T'han fet mai un massatge amb pilotes?

Amb la galta aixafada al terre penso: "colló, si que anem forts!", però balbucejo:
--Eh... doncs..., vaja vull dir...
I ell:
--Mira, ho proves i ja em diràs.

Ho proves i ja em diràs!... Jo esperava, tensa, que em digués: au, ja et pots treure la roba! Però afortunadament, el meu pudor no es va veure compromès. En comptes d'això, va començar a passar-me unes boles per l'esquena i la resta del cos durant deu o dotze minuts. Tot seguit, em va dir que passés a la postura de savasana, i vam acabar la sessió.

Per sort, encara no hem arribat a "aquest" nivell de desinhibició. Jo, la veritat, certa inhibició ja m'agrada. El massatge "amb pilotes", que no "en pilotes" va estar d'allò més bé i no cal dir que avui he dormit com un angelet.

Res, coses de la nova era.

Tempête de sable

Totes les coses tenen almenys dues versions. Us explico la meva:

Amb son, a causa del sopar escolar, vaig fer cap al poble del Vladimir. Havíem quedat per anar a comprar els famosos pèsols i les famoses maduixes.

El va sorprendre gratament la meva puntualitat. Què et pensaves Vladi? M'ajuda a trobar aparcament en un poble més farcit de cotxes que uns autos de xoc! Fa entre gràcia i ràbia que em critiqui la forma de conduir quan és ell qui -com que va xerrant- em crida: "per aquí!" quan ja hem sobrepassat el carrer; o davant una cruïlla diu "amunt!" i no pas a "a l'esquerra" o "recte", obligant-me a fer cops de volant.

Em vol dur a un tuguri fosc, però trio pastisseria. Riu quan demano:

--Un got de llet.

Comprem pèsols i maduixes amb un esperit científic remarcable i em demana que pugem a deixar-ho a ca seva. Ara sé que m'ho va demanar per poder dir: "vam pujar a casa...".

I anem cap al mar, on en Vladimir es manifesta tal com és. Constato que el bloc va ser batejat amb el millor dels noms possibles. Madur i profund (cosa rara en ell), em dóna lliçons que apunto i matiso: entre tots dos construïm la realitat. Al far, de cara al vent, és bonic, festiu, serè, càlid i maragda.

Parlo del mar.

En desfer el camí de l'escullera, la tormenta de sorra ens faria caure, si no fos la risa que ho fa.

--Un aperitiu, si us plau.

Entre nosaltres i el mar hi ha una arbreda i bancs pintats de blanc, però cal lluitar amb l'huracà. Em sorprèn -no sé per què, és àries- quan acabats els xips, m'hi du. Obre la capa per tapar-me del vent furibund. T'imagines...? Jo no, però deixa'l somniar.

Va ser ben bonic, segur que ho recordaré d'aquí a molts anys. De tant lleuger, i alhora fons, calent i àrid, ferèstec al mateix temps que delicat.

ioioioi

Parlo del vent.

Lu

Dissabte de sorra

És dissabte i tot ha de ser natural, la Lu em vol acompanyar a plaça i la cosa ha de ser fàcil, sense compliments, aquesta és la condició. Una trucada puntual al portàtil m’indica que m’està esperant i que té gana, són les vuit tocades. Em calço els calçotets, tanco de cop la porta i arrenco a córrer. Ens trobem, un petonàs (no precisament al nas) i primera parada, la pastisseria Horta (tallat i croissant per a mi, conde de maduixa i tassa de llet per a ella). Conversa: el tarannà sado-massoquista d’alguns “jefes”.

Com els protagonistes de “9 setmanes i 1/2” ens passegem per la Plaça de Cuba tot menjant ambrosia. Ni que ens haguéssim encarregat a la bruixa de Vallgorguina no hauríem sortit, ni de llarg, tan encantadors. Maduixes de Sant Iscle, cap al cistell, són pájaro; pèsols de Sant Vicenç, quatre grapats; mandarines, plàtans, tomàquets de penjar ben arrugats, els ous... unes ampolles de vi i la faldilla platejada d’ella volant com una nit boja. Conversa: la rapidesa amb què crema el foc...

Per motius que ara no vénen al cas acabem a casa. Endreço la fruita i la verdura mentre ella fa una pixadeta. Tot i el vent de mil dimonis que ens la bufa, decidim arribar-nos a l’escullera: “fins al far verd, Vladi”. Ens fiquem a l’ull de l’huracà com una parella d’ocellets de paper; la protegeixo amb la capa de l’alegria; la maleïda sorra de la platja se’ns fica per tot arreu: les orelles, els ulls, les dents... Ens apropem i ens protegim dins un parèntesi equivocat (la fantasia masculina és indomable...). Conversa: la dificultat d’endreçar els sentiments i donar el nom exacte a cadascun.

A quarts d’una ens acomiadem amb un somriure. Ella marxa cap a al Vallès, l’ix essa la reclama amb un missatge encantador; jo, amb els llavis tallats de tant de vent, començo a caminar cap a la tarda. Qui no demana gaire a la vida, li és senzill trobar bons moments de felicitat.

Vladimir

Promoció del 86

El sopar era a les 21:30, a l'Hotel Urpí. Vaig vestir-me elegant mais pas trop chic. Anava a trobar-me amb gent amb qui havia compartit 40 hores setmanals durant 10 anys.

La distància entre el cotxe i la porta de l'hotel la vaig fer amb el cor bategant. Feia 20 anys que no havia vist molts d'ells.

A recepció em van indicar la sala, i uns metres més enllà, amb copes de cava de peu llarg, unes quaranta cinc persones van rebre'm amb un pràcticament unànime: no has canviat gens! Notava, comfortada, la seva alegria perquè reconeixien la que vaig ser:

--Home, una mica sí he canviat, no?
--¡Que va!, el mismo pelo, la misma expresión, ¡estás igual!
--Però de bé o de malament?
--¡Ha, ha!

Em va recórrer l'espinada un lleu calfred en veure que alguns dels nois semblaven tan grans... moltes noies duien maquillatge i metxes. La Montse D. era una altra. L'M.R. havia guanyat molt de pes per l'hipertiroidisme. La Maricarmen P. n'havia perdut molt. Dos companys s'havien suïcidat anys enrere. Al Bonet el van atropellar mentre entrenava. L'N., es medicava per alguna estranya malaltia i estava al marge del món, com quan era petita. La majoria eren mares i pares d'un o dos fills, i en duien fotos a la cartera.

La Marisa, soltera, estupenda i fashion, ens explicà els llocs on havia viscut fent de representant de vins. El J.R. havia patit molt per amor. A la Montse M. el seu ex la va deixar amb una criatura de mesos. El Torres i la Sílvia M. es conservaven intactes, igual que en Samuel i la Teva. El seu físic era un xic més accentuat, però mantenien el to, perquè, a ells, la vida els havia bressolat i no pas dut a can pistraus.

Em va costar molt dormir (i l'endemà, a les vuit, en Vladimir m'esperaria per comprar pèsols). Tenia el cos ple d'emocions. Del record de la innocència, de l'estat de possibilitat on tot cabia i tot podia esdevenir-se.
Ara ja no. Per a alguns, hi ha somnis perduts per sempre.

El B. va dir-me que tornava a estudiar per tenir un ofici. L'E. Rivera duia una xapa al coll, per si trobessin el seu cadàver en una missió. Duia 290 salts en el cos de l'aire de l'Exèrcit Espanyol. Ell i el J.R. van ser els meus primers mites eròtics. Els ho vaig dir i vaig notar la nostàlgia en els seus ulls...

Tothom va captenir-se, ningú no va beure més del compte, érem els qui 20 anys enrere cantàvem "Don Inocencio tiene seis dedooooos... en cada manooooo". Amb ells vaig créixer sense gaire prejudicis, aprenent a relacionar-me amb els dos sexes per igual, sense pijeries, lliures, malgrat tots els condicionaments.

Encara que ens trobem d'aquí a vint anys més, aquesta emoció no tornarà a repetir-se.

L'endemà, pensant en els capricis de la fortuna i en què només l'amor et salva de segons quins mals tràngols, se'm van negar els ulls, entre els braços del meu redemptor. Vaig donar gràcies alhora que preguntava al cel, als salzes del parc, a l'aigua que el vent feia tremolar, per què alguns companys van ser menys afortunats.


Lu

Essència de vainilla

Mentre en Vladimir es recupera del tancament de terceres o quartes maquetes (editar free-lance és més relaxat; et pots quedar a "l'empresa" fins les 20:53, tancant "Unitat 9. Les músiques urbanes"), he decidit explicar com ell i jo ens vam fer amics.

Va ser culpa de la vainilla.

Veureu, m'agraden les aromes. Ho ensumo tot, sobretot si és flaire i no farum. El perfum em va marcar, com a tots vosaltres.

Vaig entrar a l'editorial sense saber-ne un borrall (sabia un xic de digital, però en suport paper... ni guineu -traducció literal de ni zorra.)

En Vladi compartia despatx amb una noia rossa molt simpàtica, amable i cordial que, no entenc per què, en Vla no suportava.

:-) ;-) :-p

La meva rebuda no va ser espectacular: l'editorial, aleshores, estava dividida en dos bàndols: els excèntrics i el lado oscuro, també anomenades "Les bruixes d'Eastwick". Em va ser fàcil triar.

Les tres persones que em van acollir com déu mana van ser l'oncle Tonny, la meva Fains i en Vladimir. I jo, que sóc hipersensible als bons tractes, m'hi vaig llençar als braços. Em van ensenyar tot el que sé, amb generositat sense límits.

Cul inquiet, treia el nas pels despatxos quatre i cinc vegades al dia, però excepte l'oncle, la resta el compartien amb algun membre o altre del Costat Fosc.
Així que, per animar la cosa, i (acceptem-ho) per fer-me notar, vaig aprofitar un dia que el Vladi no hi era i que hi havia una capsa de bombons per allí, de l'aniversari del Jefe Suprem, per deixar caure unes gotes d'essència de vainilla (sempre duc xominades d'aquestes a sobre) a la cadira del Vladi, a sota mateix del ventilador.

Cada cop que ell anava al lavabo o a per un cafè, n'hi deixava caure unes gotes més.

Durant dos o tres dies, en Vlad anava dient: "no sé què coi... aquesta olor tan dolça...!", i jo amb la meva cara d'innocència en estat pur m'hi acostava, ensumava i deia: "Mmm... és clar, deuen ser els bombons". I va colar mentre els bombons van durar.

La vainilla, però, persistia, i en Vla, que prefereix passar desapercebut, s'anguniejava cada cop que algú entrava al seu despatx i se li'n reia: "collons, nano, quin perfum portes?".

La cosa es va complicar la tarda que el Jefe Suprem va entrar i va mirar amunt i avall, les aletes del nas batent-li suaument, com ales de papallona: "No noteu com una mena d'olor?".

I en Vlad tot verrrmeeell, com una gamba. Aquella tarda vaig saber que s'havia acabat la broma, i vaig confessar, tot treient el flasconet que duia a la butxaca, tancant els ulls i arronsant el clatell, esperant la plantofada...

Però en Vlad va decidir estimar-me, donat que deuria concloure (intel·ligent com és) que als que te la bufen, ni essència de llimac.

Lu

P.S. I no sé si per l'efecte vainilla o pel canvi climàtic, el Costat Fosc s'ha esvaït de l'editorial, tot són xerinoles. Serà que aquella rosseta tan simpàtica ja no hi és i ara n'hi ha una altra, de rosseta, súper antipàtica? :-)

FÒBIES I MANIES (i III)

Vendria el meu regne per un bon massatge.

Tinc complexe de Heidi, de Ventafocs i de Joana d'Arc.
Em faig cruixir l'esquena, inclinant-la cap enrere.

Des de fa molts anys dibuixo palmeres als marges dels fulls.
M'encanta l'enciam de fulla de roure.
Si no trobo la paraula exacta, em neguitejo.

En una altra època, m'hauria batut en duel.

Odio a mort a dos homes que m'han menyspreat per despit.
Pateixo d'un excés analític.

Ploro amb les mostres d'humanitat.

Li dic Joana a la meva mare, en comptes de "mare".

Sempre he volgut ser d'un país nòrdic.

Ric de la gent que adora l'ideal Bradpitt-Angelinajolie.
És habitual sentir-me dir: "Tinc una teoria..."
Afirmo que és l'última vegada, cada cop que pujo a un avió.
No entenc els qui es deprimeixen el dia del seu aniversari.
Penso noms originals per a fills imaginaris: Koré, Aram, Anouk...

Lu

FÒBIES I RARESES (II)

• No coincideixo plenament amb ningú en gustos cinèfils.
• No m’agraden els sostenidors amb aros.
• M’encanta posar-me una fulla de menta a la llengua.
• Imagino quin signe és la gent quan començo a tractar-la.
• M'agrada menjar a l’aire lliure.
• Sóc fan dels còmics francesos Monsieur Jean i Henriette.
• Em treuen de polleguera la mandra i la barra.
• M’agrada expolsar-me els cabells molls.
• Em perden els dònuts, els suïssos i els xurros.
• M’encanta que em treguin a ballar.
• Adoro els homes tot terreny.
• No tinc un color preferit.
• Em fixo en les mandíbules dels nois, i en els seus bessons.
• No m'agrada que les noies ens obsedim amb el pes.
• Odio Corporación Dermoestética. És el feixisme del cos.
• M’agrada que la meva mare m’acaroni el cap.
• M'enorgulleix ser murcianeta en la meitat de la meva sang.
• Xalo nedant mar endins si algú m’hi acompanya.
• Quan camino sola i és fosc, miro enrere.
• Esporàdicament, tinc fases d’hipocòndria.
• M’aprenc el mapa de metro de tota ciutat on vaig.
• Em surt al·lèrgia quan escolto gent amb estudis dir tòpics.
• L’al·lèrgia augmenta si els tòpics van de “la prehistòria”.

Lu

Les meves obsessions

Hi ha qui diu que amb el temps minven i hi ha qui diu el contrari.

ALGUNES FÒBIES I RARESES MEVES (I)

Odio que em posin més menjar al plat quan dic prou.
M’agrada anar descalça.
M’enrabio davant la submissió.
M’agrada tocar la panxeta de la gent.
Em crispa el soroll agut.
M’encanta llegir quan tothom dorm.
Sovint em continc per no semblar una “saberuda”.
Sóc addicta al menjar ecològic.
Tinc un sentit de l’humor que no tothom comprèn.
Em torno salvatge quan em menyspreen, ni que sigui amb subtilesa.
M’encanta picar el cul, però odio que m’ho facin.
Xalo olorant perfums que mai no compro al Corte Inglés mentre l'XS es desespera.

Lu

Oda a Matrioixka i Deltaica

Les amigues.

Berenar.

Parlar d'aquells temes imminents fins que sembla que somniïs...

Deltaica aporta un toc de realisme màgic, de sentit comú juvenil que les thirties anem perdent, en pro d'una màgia realista. És ben maca, la Delta, més assoleiada del que creu i amb un potencial que la durà on ella vulgui.

Matrioixka és la meva Zape. Ahir ens va cantar el cuplé una morena y una rubia un paio passat de voltes al bell mig del Passeig de Gràcia. La Matri és incapaç de dir d'algú que és "lleig" i per això l'estimo tant. En un món occidental malalt de pòsters, una persona que sent la bellesa és un doll d'aigua fresca.

Vitalisme i generositat. Amb elles sents que formes part d'una elit humana i que el futur olora a mar.

Lulú

Deures kàrmics

Petjada, Mery Cherry, Emma, Pardalet, Vladimir, Matrioixka, Deltaica, Elrohir, Nao Sampac, etc.


Us convido a fer aquest meme:

1. Tens per davant 2 reencarnacions. Pots triar entre qualsevol forma de vida, humana, animal, vegetal, mineral i mítica.

2. Intenta recrear l'espai de les teves futures vides. On (d'aquest món i més enllà), quan (pots anar endavant i endarrere), amb qui, què...

Osiris

Per a la "e"

M’agraden els posts breus. Poques coses i al gra. El text eròtic requereix un temps lent, espai generós per a fer córrer la llengua amb gràcia i malícia. Un servidor se’n declara incapaç, no hi té la neurona trencada en aquestes subtileses. Esbosso per a la e, que m’ho va demanar, unes fantasies mal lligades però sentides. I si aconsegueixo que l’all us piqui una mica, no us preocupeu: ben cuit el seu suc és dolç.

...Enfilo el carreró de l’escullera amb la intenció de retrobar-la... El meu cos reclama els petons de la darrera vegada, un darrera l’altre passen com en aquella cinta del Cinema Paradisso: els petits i tímids que transmeten bon rotllo i en produeixen més, els lents i humits que s’encanten als indrets tous, els que amb la llengua busquen fer-se un lloc, molt a poc a poc, en la carn més deliciosa... els inesperats al coll, els sensuals als mugrons o els profunds a les cuixes i engonals... els que fan pessigolles, els que mosseguen sense fer mal...

...El vent és suau i la llum de la lluna cau com les branques del ploraner... Sento com m’acaricia els cabells, la panxa, la ratlla del culet amb el dit del cor... Calor... Em treu la samarreta i em demana que l’ajudi a treure’s els pirates; li descordo els sostenidors i li deixo ben endreçats damunt les altres peces de roba... M’agrada admirar la seva bellesa, la taca fosca amagada sota les calcetes de punta i fil blanc (la toco per davant i crema, per darrera també crema)... Reggg... Em descorda la bragueta i amb la mà fa córrer delicadament la pelleta del penis amunt i avall a ritme de jazz... El meu cap reposa en els seus pits, en respiro el perfum i tanco els ulls... M’agradaria adormir-me enmig d’aquella aroma tan bonica i aquelles formes i aquella pell agradable... La seva boca i una denteta esmolada juguen amb el moixó que massa aviat plorarà d’alegria...

...El cel és una vànova d’estels, però jo no veig res més que la seva panxeta de nacre; recordo la felicitat de sentir la seva respiració entretallada quan jugo amb el seu melic...Riem... Abans de baixar més avall i obrir-li les cames, pujo al cau de la seva orella per xiuxillejar-li un desig: “m’agradaria entapissar-te el ventre amb flors: peònies, roses, clavells, campanetes... tot de pètals multicolors al voltant del turonet de rínxols negres”... Fem l’amor amb llengua boja... Ens prenem amb les boques i ens bevem fins a l’última gota... Vodka... Potser acabarem follant (i si no follem, tant se val)...

Vladimir

Cuchíviri, cuchíviri

Gaixample, 00:30 de la nit.

La Matrioixka i jo, ben acompanyades, aparquem al xamfrà i entrem al Karaoke.

Mai hi he cantat. Però la nit presagia canvis. Els nostres amics estan disposats a tot per tal que pugem a l'escenari.

Sento un pavor escènic i una excitació inusuals. No em fa res parlar en públic, però cantar són figues d'un altre paner.

Els Matri, de seguida i sense recança, agafen el micro i enceten la d'Alaska: dónde está nuestro error sin solución, fuiste tú el culpable o lo fui yo, sembla que hagin nascut per a l'estrellat. Van desfilant cantants de dutxa, que desafinen o se'n surten, amb temes de gasolinera. El de la Lolita: Cuchíviri, cuchíviri, el taral·laregem tots en bloc.

Mentretant, el meu acompanyant i jo suem. Com ens hem deixat arrossegar fins a aquest punt?

--Tu ets músic, com et pot fer por?

--Justament per això...

Va! Li poso vaselina i m'apunto a un duet amb la Matri: es por ti que veo ríos donde sólo hay asfalto. Mare de Déu santíssima, quins sants collons que tinc! I ballo i tot!!

Els dos acompanyants, com que ja no ve d'aquí, fan una interpretació paroxística del Perales: es un cabrón que me ha robado toooodo.

I per arribar al clímax ens apuntem tots quatre a fer un "Help", vinga!, ja no ve d'aquí!

Vam sortir a la pista com Els Greps (perquè acabàvem de fer unes crêpes, però el disck-jockey no va entendre la C).

El millor de la nit, a part de l'efervescent sensació d'autosuperació, doncs el japo, que va fer dues actuacions quasi perfectes.

Una escena de Lost in translation passada per la caspa barcelonina d'un dissabte nit de febrer.

Lulú

Tan guapos no m'agraden

No sé a "cuento" de què m'ha vingut aquesta idea de post al cap:

A l'esquerra, Aragorn, hereu d'Isildur, el desterrat que viu com un bandoler, mentre el món s'esmicola sota el poder del mal. A la dreta, Boromir, fill del regent de Gondor, el brau que s'enfronta a una força contra la qual no hi té res a pelar.

Ara us diré què signifiquen per a mi aquestes dues imatges.

Aragorn mai em va dir res. És "massa maco", i tots sabem que acabarà vencent, proclamant-se rei i casant-se amb la dolça i desocupada elfa. El seu mèrit no és gran cosa: fer anar l'espasa a tort i a dret, mentre els de la seva colla s'hi deixen veritablement la pell. I a canvi de què?:

el nan sempre serà un paio contrafet de qui hom podrà riure

l'elf és massa sublim per buscar protagonisme, el seu paper es limita a crear un clarobscur amb la figura del nan

els pobriçons hòbits pringuen a base de bé, arrossegant-se per les cantonades de la Terra Mitja, total, per acabar de nou al poble afartant-se de vi

L'elfa renuncia a la immortalitat per unir-se a un home que no arribarà als 50

Eowin, la guerrera de Rohan, almenys, troba un bon partit: el germà petit de Boromir

I Boromir... senzillament la palma. Va caure en temptació, i només pot ser perdonat lliurant la vida pel seu rei, el fleuma de l'Aragorn.

Doncs bé, jo em quedo amb en Boromir. A part que el xicot està de bon veure, em cau simpàtic per allò que té d'imperfecte. L'altre és, senzillament, un sòmines que fa de modelet. En Boromir té pes, com a home, la seva feblesa el fa real. Te l'imagines plorant-te a l'espatlla mentre li acarones els cabells i li dius que la vida és injusta, que si depengués de tu, el rei seria ell, o millor, que tu abolirires la monarquia.

O què us penseu que farà n'Aragorn, un cop coronat? Viure a les costelles dels pagesos, muntar farres decadents i enrotllar-se amb les donzelles d'Arwen quan hagi esgotat amb la legítima la passió inicial.

lulú

Pobre Panda

El Panda està malaltó.

No sabem què té: va coix, no menja, somica... Demà té hora amb la vet, veja'm què li ha agafat.

Quan veig com patim per aquest petit quadrúpede de cinc mesos, és quan més m'adono que sóc mala candidata a ser mare.

És difícil no estimar els éssers menuts, els desprotegits, els fràgils. Fins i tot gent del morro fort perd l'oremus davant d'un cadell de qualsevol espècie.

Quan abraço els meus nebots i els organitzo partides de cuit i amagar per tot el veïnat, o quan ens fabriquem tatuatges casolans solubles en alcohol, sé que s'ho passarien bé amb mi, tothom m'ho diu: hi tens la mà trencada, amb la canalla. M'inventaria un conte diari, que en Sal els explicaria amb aquell talent increïble que té.

Però quan penso que els passés res, el que fos, que jo no pogués controlar... Com quan va morir la Sofia, amb quinze mesos... vaig estar tant trista que pensava que era impossible deixar d'estar-ne algun dia.

No vull tornar a patir.

Panda, posa't bonet.

Loulou

Merci pour le chocolat

La nata era boníssima,

la banya del crusant, torrada,

la xocolata sense llet,

la coca, ben ensucrada.

El Robafaves li va robar el cor a un d'ells,

el voltet va ser agradable,

uns van beure cava i altres, granini,

en acabat, es va perdre per la güisqueria...

Relaxat, sense estridències.

Gràcies.

Flordelotus

Home-làmpara

M’arriben uns mails demanant-me que apagui durant cinc minuts les llums de casa per la Terra. Aprofito la penombra i la minsa claror d’una candela per explicar un conte al meu estimat web-master: www.totcontes.com.

Fa molts i molts anys, en una caseta perduda al costat d’un rierol, hi va viure un home penjat del sostre. Era un home ben normal, però es pensava que era una làmpara i la seva família el feia servir sobretot al vespre. Llavors, l’home es concentrava i, de mica en mica, el seu cap pelat es feia brillant i després lluent, fins que era impossible mirar-lo de la claror que feia. Així, cada vespre, la família sopava amb llum natural… I quan tothom anava a dormir l’home-làmpara s’apagava, es despenjava del sostre i menjava a les fosques tot sol. Ben mirat, la vida del home-làmpara era trista, però ell se sentia útil. I, de fet, no trobeu que tots i totes som homes-làmpara? De cent vint watts, de quaranta watts, de watt i mig; tots i totes tenim un temps per brillar intensament, justament abans d’apagar-nos i…

Aquest conte em sembla entranyable, fa temps que el tinc fotocopiat a sobre la meva taula. La gent de l’ofici em comenta que és una poco-soltada, però a mi m’agrada i el vespre era oportú per compartir-lo.

Vladimir