Santera 2008

Del dietari d’un bon amic, un text que em ve de perles per resoldre el meme que m’ha passa en Ramon Bassas. La meva Santera, enguany, la Mariona Galindo: per la seva ajuda en el 4 de 9 de la diada castellera de Santes.

Estimada mariona,
vam caure però no vam perdre. Ho havíem aconseguit, junts com sempre, i el pom de dalt era amb tu vela bonica, flama de vida inapagable.

Dos anys de ferida oberta, hi ha victòries massa salades. Però de bell nou, avui, el primer diumenge de Santes tornem a ser a plaça per aixecar-te. I amb els ulls tancats sentim la identitat més autèntica tot fent pinya per celebrar-te: 4 de 9 descarregat amb tota la força de la terra i la gràcia del cel, amb la suor del poble i el teu somriure bonic, anell d’una plaça que torna a ser puny.

Estimada mariona,
vas caure però no vam perdre. El destí sol ser impotent quan tants sentiments volen trobar-se. Avui hem fet història, que no és passat sinó present ple de vida. Va per tu, "princesa dels dosos", xin-xin! i gràcies per ser-hi.

http://es.youtube.com/watch?v=RteVAiS393I&feature=related

vladimir

Farewell

La Doctora Marols m'ha donat l'alta.
Han estat dos anys intensos, de divan, d'indagacions.

Ara vull surfejar una mica, per sobre les pàgines blaves esquitxades d'escuma i d'imatges.

Ella m'ha dit que li han encarregat un llibre per al qual requerirà el poc temps lliure de què disposa, així que m'ha demanat que també l'acomiadi. M'ho ha dit amb el seu somriure d'ulls, el posat inalterable.

Jo tinc l'alta i faig saltirons, agafo la màquina de retratar, el barret de palla i m'embarco a les quimbambes, que fa temps que ho desitjo, que ja no tinc por, que la Dra. Marols m'ha ajudat a superar el mareig.

Vladimir, continua surant a les onades, on pots fer-ho fàcil, espero que per molt temps.

Marxo, Vladi, no insisteixis.
Et deixo el mar.


Lu

El conte del pobre ocellet

Vet aquí un ocell a la recerca del forat més dolç. Oh, vida! pobre ocellet. Caput.

La clau és comptar amb un bon contrapès per no haver de renunciar ni a la dolçor del forat ni a la perdurabilitat vital. Glòria!

vladimir

En mirada tendre

"Inexplicable, però la vaca més bonica se’m va apropar amb un ramet de farigola als llavis. No era una vaca precisament impetuosa, però el meu posat de bou concentrat la va posar com una loca."

Viure tranquil és difícil per al bou mirada tendre.

vladimir

Estiueig

Sempre he enyorat ser de la classe social "temps lliure".

I us dic per què voldria tenir-ne, de temps, aquestes vacances: no pas per omplir-lo de més coses, sinó per buidar-me completament.

Llegeixo als blocs que alguns marxen a Corea, després al Kilimanjaro i tot seguit a Cadaqués; altres, faran un trèquing pel Karakòrum i n'hi ha que recorreran en bici la costa Dàlmata o atacaran l'Aconcagua per la seva cara sud. Els menys agosarats, repartiran les vacances entre Menorca i la Vall d'Aran, amb força excursions i esports d'aventura.

I jo només desitjo jaure i dedicar-me a contemplar.

Com a molt, ser la digna model d'una Berthe Morisot més inspirada per les formes de la llum que pel gest ben estudiat d'una aprenent de badoca.

Lu

Immersió II

De tant en tant, la Dra. Marols ens deixa veure l'interior de les sessions. Fa poc més d'un any, vam publicar-ne un tast.

Quins somnis es repeteixen?
Conservar l'equilibri damunt de l'aigua; itineraris misteriosos...

Què pot dir de vostè que fa un any no sabia?
Que he tingut una gran capacitat d'autoengany. Encara...

Què l'incomoda?

Que em jutgin lleugerament. Que creïn mites de les meves petites idiosincràsies.

Què ha deixat d'incomodar-li?

No ser el centre d'atenció.

Què no suporta?
La tanorèxia.

(la doctora somriu)

Què no suporta, a part de la tanorèxia?
Dels homes, el bloqueig emocional. Quan no saben respondre, quan es tanquen en banda. De les dones, la capacitat il·limitada de fer el que sigui per agradar: de seguir les modes més infames, de no cultivar el seu propi desig de vida.

No es deixa res?
La necessitat de domini. Intento descobrir fórmules per combatre-la sense usar la lògica del domini.

Quina descoberta ha fet darrerament?

Que en una conversa, si algú m'afronta amb bel·ligerància, puc callar per evitar el conflicte i no sentir-me vapulejada. Ja no ho visc com a submissió. Hi ha un acord tàcit a ignorar aquests que necessiten imposar la seva paraula. Creuen que els escolten, però estan isolats. Això m'ha costat molt, d'entendre. Necessitava combatre. Ara sé que cauen sols.

Algun canvi recent?
En sortir de la caverna, hi ha coses que no resisteixen el nou enfocament. Hi ha relacions que es desintegren amb la llum.

Cap a on es dirigeix?

Cap a on, no ho puc dir amb exactitud, però sí puc dir com: a peu, al meu ritme.
Ja no faig dit, m'he endut uns quants ensurts...

Entrevistes amb la Dra. Marols
Il·lustració de Xavier Salomó

"De profundis"

L’altre dia, amb motiu de la presentació del número 50 de la revista Valors (http://compagina.powweb.com/valors/), en Pujolet ens feia una reflexió sobre la crisis dels grans valors en el nostre país. El que fa uns anys eren “valors sòlids” sembla ser que ara tendien a estovar-se i a fer-se “valors líquids”. Sobre aquest tema volia fer quatre ratlles. Impossible.

La pèrdua de la batalla de l’aire condicionat ha coincidit amb l’evaporació dels meus pensaments més brillants en la calda de musclo passat que fa tan modern i ecologista el despatx. Perquè sí, entenc que cal estalviar energia i vetllar per la capa d’ozó, però això va associat a dutxar-se més sovint i fer anar el vano no només de cintura cap amunt. Per Déu.

Ni assegut a la tassa de la cagadora, lloc de sagrada intimitat on normalment surt el més autèntic de la meva persona he aconseguit el mínim grau de concentració necessària per a fer fluir res d’interès. “Valors sòlids”, “valors líquids”, “valors gasosos”... i jo que sé. En el reducte atòmic només em passa pel cap una qüestió important: quina és la millor ubicació on hauria de penjar el rotllo de paper de water.

vladimir

Horari d'estiu

Estimats clients,

a partir del 15 de juliol, l'horari de les sessions serà el següent:

Dilluns i dimecres de 15:30 a 20:30
dimarts i dijous de 16 a 21
Divendres de 9:30 a 14

Qualsevol urgència, us atendré al mòbil, com sempre.

Benvolguda Lu,

Als darrers minuts de l'última sessió em va fer una pregunta que va quedar a l'aire, i que m'agradaria contestar-li ara.

Ens hem d'ocupar o no dels problemes dels altres?

En vostè és acusat l'automatisme messiànic. És un automatisme, sí, vostè no es demana racionalment pels costos i beneficis de les seves "bones accions". Ni tan sols en valora la necessitat i els resultats. Senzillament actua empesa per una programació que li diu "sigues bona nena".

Vostè ara ja sap que sovint, sota l'executable, hi ha ira, malestar, necessitats pròpies insatisfetes i, sobretot, ineficàcia.

Quan li dic "tingui cura de vostè" em mira amb aquell posat excèptic, arrufa el nas i les celles, es rebel·la. Ja sé que pensa que aquesta és una afirmació egoista. No ho és. O en tot cas, reformulem què és l'egoisme. Potser, ben entès, no és tan demoníac com ens han fet creure.

Faci la prova. Miri de satisfer les seves necessitats durant un temps. No parlo d'anar de compres i cremar la visa, ni de lliurar-se a l'hedonisme edulcorat dels balnearis urbans. Parlo de les seves profundes necessitats. Què vol vostè?, què li cal?, ja s'ho permet?

Un cop tot allò que necessita de debò estigui satisfet, la ira i el malestar s'esvairan i vostè serà molt més positiva en les seves relacions amb els altres sense haver de fer res d'especial, per pura osmosi.

Espero haver contestat la seva pregunta.

Dra. Marols

Ales

M'identifico amb aquesta imatge, no tant amb la Keira (que n'és, de maca) sinó amb l'Austen (que n'escrivia, de bé). De petita, em sentia reclosa en un món massa correcte, normatiu en excés.

Seure sota el cirerer, a les escales del jardí, llegint qualsevol cosa que trobés mínimament evasiva, desdibuixava la meva realitat fins al punt que em va costar molt de temps i llargues sessions amb la Dra. Marols tornar-la a bastir.

Un dels efectes de, anomenem-la així, la fugida exhaustiva va ser l'addicció a les alçàries. Sentia que arrossegava unes enormes ales internes, com aquell pobre albatros de qui se'n fomia el personal.

Vaig començar a sospitar de la insostenibilitat d'aquella forma de vida —que m'abocà a un irremissible atzucac— gràcies a l'oximoron: jo sempre volia estar allà. Mirava lluny i em deia: "allà". Però si per ventura aconseguia arribar allà, aleshores tornava a mirar lluny i em deia: "allà".

Al final vaig provar de fer el salt i va ser el dia que es va trencar el mirall i vaig alliberar-me. A l'altra banda, lluïa un sol vespral i algú a qui no coneixia va reconèixer-me.

Ara, com Hermes, compto amb unes petites ales als turmells. I amb ell, comparteixo també l'anhel viatger de les paraules.

Lu