Potser és que no pots acabar l’any sense intentar explicar-te allò que no entenies. Allò que encara no entens. I allò que t’esforces per entendre.
O seguiràs tirant d’anys sense intentar-ho? Vivint per sota de la tela prima que cobreix el llenç de la teva psique?
Fa poc, Diana va dur el seu bessó Apol·lo a voltar pel Parc del Laberint. Volia parlar amb ell dels racons indesxifrables i d’emocions que no solen emergir del llindar preconscient i que tan costa de verbalitzar.
Cal inventar-se les paraules, imprecises primer, abans no en sona l'accent des del fons d'aquell magma o d'aquell llim. Balbucejar, si cal. És el signe de la potència de l'intel·lecte en plena acció constructiva.
Tant Diana com Apol·lo són déus que es mouen amb comoditat pels espais de la ment. Diana és també una deessa d’acció, impulsiva i passional. A diferència d'Apol·lo, que veu les coses amb distància, Diana es confon amb l’objecte d’anàlisi, i per això balbuceja mentre cerca la paraula precisa per al color emocional concret. El seu bessó és una mica més tebi. Viu ancorat en la pròpia idea, com si s’ho mirés des de la barrera, comprenent sense estar del tot implicat. Però... es pot comprehendere, sense estar del tot implicat?
Els bessons fan passes, evitant el llot, entre les parets de xiprer que fan ziga-zaga, i topen amb carrerons sense sortida. Avancen, reculen, tornen a passar pel mateix lloc, que sempre és diferent perquè conforma petits itineraris desiguals. Curiosament, i dins d’un laberint no hi ha forma de preveure-ho si no ets filla de Minos, no en surten fins que les paraules han construït un cert discurs intel·ligible.
He pensat força en aquest vagareig. No va ser claustrofòbic. Més aviat rèiem. Vam parlar del pathos, gràcies al qual, alguns senten intensament. D’altres, més apol·linis, s’ho van mirant i amb fredor sensitiva, donen les gràcies. Què fa que uns tinguin la sang calenta, sentin necessitat, enyor, impuls... i d’altres experimentin un natural distanciament?
Voldria haver acabat l’any tenint-ne una resposta. Avui, 31 de desembre, tinc aquesta:
L’absència d’una figura femenina significativa ha generat buidor en la meitat del ser i allí on s’havia d’haver instal·lat el software Ànima hi ha un enorme esvoranc... Apol·los que viuen en la meitat del que són. I per eludir la vacuïtat, hipertrofien l’altra meitat, la del pare Zeus, que els impulsa en una cursa faustiana: “Et prometo tot allò que llueix, mentre tu deixis, progressivament i quasi imperceptible, de sentir”.
S’acaba l’any i us dono les gràcies a totes, a tots, sense vosaltres no podria entendre el món ni a mi. Continuarem traient capes, essent laberints i eixides, i fent emergir allò que ens farà ser una nova espècie. Aportant Ànima al planeta.
Prometo que la meva us besi a mitjanit.
Lu
diumenge, de desembre 30, 2007
Un passeig pel laberint
dijous, de desembre 20, 2007
Conte de Nadal
El cosí Boris sempre havia lluitat contra els mals pensaments, els seus pares li havien procurat una ensenyança ultracatòlica, ultraprivada i ultracara. Li encantava el Nadal, per aquest motiu tots els de la família l’anomenàvem Boris-Nöel. Ell volia que Nadal fos tot l’any; recordo el crit que va clavar quan la tia Guillermina li va dir que era estiu i encara faltaven sis mesos per celebrar el naixement del bon Jesús.
Després va venir la història dels nanets... En Boris-Nöel es va obsessionar perquè uns homes petits i repugnants el perseguien pertot arreu amb uns guants de làtex negre; deia que la confiança i l’esperit nadalenc havien estat destruïts, i els pensaments controlats, per aquests paios amb guants de làtex negre.
I aquests éssers, que en Boris-Nöel pensava que eren extraterrestres, van fer que el meu cosí fes les coses més absurdes: serrar l’avet del jardí perquè les llumetes amb què el guarníem durant l’Advent servien de far a d’altres extraterrestres que sobrevolaven la ciutat; escriure pamflets explicant com els extraterrestres assecaven núvols i controlaven la pluja (i tots aquests fets els lligava amb la pèrdua del perfum d’api de l’escudella de Nadal); preparar centenars d’entrepans de botifarra per a tots els pobres escanyolits de l’Àfrica (amb els quals feien experiments els extraterrestres)... Ai, Déu meu! La tia Guillermina no parava de dir al pobre Boris-Nöel que un dia s’adonaria que l’extraterrestre dels guants negres era ell mateix, i ningú més. Però aquesta dura lliçó, no la va arribar a aprendre mai el cosí.
La gota que va fer vessar el vas, però, va ser quan la tia Guillermina va trobar escarabats dins els calçotets del cosinet. Amb tot, la cosa no hagués passat d’aquí a no ser que, per pura casualitat, un dia la tia va enxampar en Boris tractant d’entaforar-se un escarabat, un de ben magre, pel forat del cul (anus endins i potes movent).
Sí, tal qual. Fa deu anys van ingressar el bonàs del Boris al psiquiàtric de Cabrils. Però aquí no acaba la cosa, la primera nit de Nadal que va passar ingressat al centre va desaparèixer, i ningú no l’ha vist mai més. Es va esfumar. Potser el bon Crist el va baixar a buscar a lloms de l’Estel que porta els pastorets a Betlem (el Punt, aquell dia, havia publicat la notícia que una cosa brillant molt estranya voleiava sobre la platja de Mataró, direcció orient).
vladimir
* Conte inspirat en la història del cosí Dell, que la Laura Dern (guapa-guapa) explica al Nicolas Cage a la pel·lícula Wild at Heart (1990), de David Linch.
Després va venir la història dels nanets... En Boris-Nöel es va obsessionar perquè uns homes petits i repugnants el perseguien pertot arreu amb uns guants de làtex negre; deia que la confiança i l’esperit nadalenc havien estat destruïts, i els pensaments controlats, per aquests paios amb guants de làtex negre.
I aquests éssers, que en Boris-Nöel pensava que eren extraterrestres, van fer que el meu cosí fes les coses més absurdes: serrar l’avet del jardí perquè les llumetes amb què el guarníem durant l’Advent servien de far a d’altres extraterrestres que sobrevolaven la ciutat; escriure pamflets explicant com els extraterrestres assecaven núvols i controlaven la pluja (i tots aquests fets els lligava amb la pèrdua del perfum d’api de l’escudella de Nadal); preparar centenars d’entrepans de botifarra per a tots els pobres escanyolits de l’Àfrica (amb els quals feien experiments els extraterrestres)... Ai, Déu meu! La tia Guillermina no parava de dir al pobre Boris-Nöel que un dia s’adonaria que l’extraterrestre dels guants negres era ell mateix, i ningú més. Però aquesta dura lliçó, no la va arribar a aprendre mai el cosí.
La gota que va fer vessar el vas, però, va ser quan la tia Guillermina va trobar escarabats dins els calçotets del cosinet. Amb tot, la cosa no hagués passat d’aquí a no ser que, per pura casualitat, un dia la tia va enxampar en Boris tractant d’entaforar-se un escarabat, un de ben magre, pel forat del cul (anus endins i potes movent).
Sí, tal qual. Fa deu anys van ingressar el bonàs del Boris al psiquiàtric de Cabrils. Però aquí no acaba la cosa, la primera nit de Nadal que va passar ingressat al centre va desaparèixer, i ningú no l’ha vist mai més. Es va esfumar. Potser el bon Crist el va baixar a buscar a lloms de l’Estel que porta els pastorets a Betlem (el Punt, aquell dia, havia publicat la notícia que una cosa brillant molt estranya voleiava sobre la platja de Mataró, direcció orient).
vladimir
* Conte inspirat en la història del cosí Dell, que la Laura Dern (guapa-guapa) explica al Nicolas Cage a la pel·lícula Wild at Heart (1990), de David Linch.
dissabte, de desembre 15, 2007
La plaça del Diamant
El primer impuls era fer una crítica comentant com l’adaptació teatral és o no fidel a l’esperit de Rodoreda, si el treball actoral era excel·lent o només notable, que l'escenografia no era prou contemporània o bé que era impressionant, i acabar amb un estirabot sobre la música i el seu encaix dins de la dramatúrgia.
... I jo què coi en sé, de tot això?! Ni jo, ni la majoria dels espectadors n’entenem un borrall, de dramatúrgia, actuació, escenografia, música... però tots gosem dir que si perquí que si perllà. Som la generació dels consumidors de la cultura, on el client cultural creu que sempre té raó, s’atreveix a fúmer-la pel broc gros i es queda tan ample.
Res, doncs, no em faré l’entesa, que no en sóc. Parlaré des del gust i la pròpia experiència de receptora d’un text commovedor, d’una autora universal. I diré que l’obra de teatre La plaça del Diamant em va colpir. A poc a poc, entretenint-me en el primer acte, portant-me cap al plor contingut al final del segon, commovent-me plenament durant el tercer.
La Colometa és una dona feble que viu una vida tan trista que fa venir fred. I quan al final sembla que tot li comença a anar una mica bé, t’amorraries al terra, com feia el papa, besant-lo i donant gràcies. La Colometa se salva perquè hi ha una persona que li dóna la mà, i perquè ella s’hi agafa.
Ahir, per la guerra, avui, per altres històries, hi ha persones que les passen magres al nostre costat o un xic més lluny. A banda d’estrènyer-me l’estómac i fer-me tremolar la mandíbula, em demano què hi puc fer jo, per facilitar una mica les coses. Si ja estic prou a l’aguait. Si ofereixo la mà perquè s'hi posi algun colom ferit.
... I jo què coi en sé, de tot això?! Ni jo, ni la majoria dels espectadors n’entenem un borrall, de dramatúrgia, actuació, escenografia, música... però tots gosem dir que si perquí que si perllà. Som la generació dels consumidors de la cultura, on el client cultural creu que sempre té raó, s’atreveix a fúmer-la pel broc gros i es queda tan ample.
Res, doncs, no em faré l’entesa, que no en sóc. Parlaré des del gust i la pròpia experiència de receptora d’un text commovedor, d’una autora universal. I diré que l’obra de teatre La plaça del Diamant em va colpir. A poc a poc, entretenint-me en el primer acte, portant-me cap al plor contingut al final del segon, commovent-me plenament durant el tercer.
La Colometa és una dona feble que viu una vida tan trista que fa venir fred. I quan al final sembla que tot li comença a anar una mica bé, t’amorraries al terra, com feia el papa, besant-lo i donant gràcies. La Colometa se salva perquè hi ha una persona que li dóna la mà, i perquè ella s’hi agafa.
Ahir, per la guerra, avui, per altres històries, hi ha persones que les passen magres al nostre costat o un xic més lluny. A banda d’estrènyer-me l’estómac i fer-me tremolar la mandíbula, em demano què hi puc fer jo, per facilitar una mica les coses. Si ja estic prou a l’aguait. Si ofereixo la mà perquè s'hi posi algun colom ferit.
Lu
dijous, de desembre 13, 2007
L'holandesa
Fa uns dies, el meu veí podòleg em va convidar a sopar a l’àtic. L’excusa, la visita d’una cosina holandesa a la que volia presentar la seva nova parella, un negre bantú que de tant en tant crida a mitja nit i toca la flauta dolça. Em va explicar que jo havia de ser el contrapunt assenyat de la vetllada, que m’agradaria la mossa i que no hi feia res que no dominés l’anglès, que riuríem i ens ho passaríem bé, i que si li venia una urgència podia deixar la xicota ben acompanyada. I sí, sí, tot molt formal fins que l’holandesa va treure els bolets: tres plat i postres, vi del bo, licors selectes, uns “porrets” de colors i... el potet de rossinyols. Per favor Déu meu, ni que volgués us podria explicar el viatge; quines pessigolles, quina olor de peix, quins cops de somier...
Em llevo a mig matí, he quedat per dinar amb la Lu. Alço la finestra, sobre el llimoner del jardí el cel és clar i ple de llum, centenars de nuvolets prometen un dia d’hivern esmicolat en trossos... Damunt la tauleta de nit, les restes de la batalla: uns vasos de whisky, el cor d’una poma i una nota amb una flor a tocar de la Verge de Vladimir.
Vlad, when you’re making love, you just take me right over that rainbow. You’re so aware of what goes on with me, I mean, you pay attention. And I swear, baby, you got the sweetest cock I’ve ever tasted. It’s like it’s talking to me when you’re inside. Like it’s got this voice all its own. You got right on me.
Santes Pasqües!
No sé pas què em demana la tia, algú m’ho podria explicar.
Gràcies.
Em llevo a mig matí, he quedat per dinar amb la Lu. Alço la finestra, sobre el llimoner del jardí el cel és clar i ple de llum, centenars de nuvolets prometen un dia d’hivern esmicolat en trossos... Damunt la tauleta de nit, les restes de la batalla: uns vasos de whisky, el cor d’una poma i una nota amb una flor a tocar de la Verge de Vladimir.
Vlad, when you’re making love, you just take me right over that rainbow. You’re so aware of what goes on with me, I mean, you pay attention. And I swear, baby, you got the sweetest cock I’ve ever tasted. It’s like it’s talking to me when you’re inside. Like it’s got this voice all its own. You got right on me.
Santes Pasqües!
No sé pas què em demana la tia, algú m’ho podria explicar.
Gràcies.
vladimir
dimecres, de desembre 05, 2007
Un regal molt especial
Aquest és un post que invita a l'acció. (No faltarà qui el critiqui, que si això perpetua el sistema, que si fem cosetes així per estar tranquils amb la consciència... sí, és veritat en part, però entre no fotre re i fer alguna cosa, trio la segona... o és que els crítics teniu una idea millor, una idea que penseu dur a terme avui o demà? Us escolto...)
L'altre dia vaig comprar un regal a una botiga d'Intermon Oxfam i vaig agafar un fulletó que es diu: Més que un regal.
Consisteix a comprar alguna cosa que en un altre cap del món pot transformar una realitat difícil. Una cabra, gallines, un kit de primers auxilis, el sou d'un professor/a, etc. Cada regal té un preu que, segur que un de nosaltres o en grup, podem assumir.
Us convido enguany a fer l'amic invisible a uns quants quilòmetres de distància.
Aquesta és la minuta:
- Material didàctic.........................................12 €
- Vuit gallines...............................................16 €
- Una cabra..................................................21 €
- Tres garrins................................................30 €
- Una bicicleta...............................................36 €
- Treure un arma del carrer............................60 €
- Un ase.......................................................72 €
- Microcrèdit per a 15 dones...........................93 €
- Llavors i fertilitzants orgànics família/any.......150 €
- Sou d'un/a professor/a................................273 €
- Una vaca...................................................452 €
Feliç desembre.
Lu
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
