Vladimir al mar

Amistat home-dona

2009-01-10T21:53:00.004Z

La meva opinió és que la relació d'amistad entre un home i una dona és sempre complicada. La cosa és més fàcil en els casos següents:

Que tant l'home com la dona sexualment no s'atreguin gens ni mica.

Que tant l'home com la dona s'atreguin mútuament. En aquests casos, si les condicions són favorables poden acabar convertint-se en parella, i si les condicions no ho són tant, en amants.

Quan la relació d'atracció entre un home i una dona és desigual, ja us dic jo que malo per l'amistad. En el fons sempre hi haurà aquella pulsió bàsica de l'un respecte de l'altre, aquella mena de mar de fons que te per objectiu la satisfacció eròtica. I per molt que es vulgui disimular aquesta tensió, per molt que la vulguem ignorar, a la llarga petarà en els típics problemes d'inferioritat i manca d'estiman de la part més vulnerable, la part incapaç d'atreure l'altre.

Ei! hi ha excepcions, gràcies a Déu. Les persones que de tant madures han sabut domesticar el cuquet (i en el pitjor dels casos, matat de gana).

vladimir

Bons Reis

2009-01-04T22:36:00.003Z

“Qui t'ho impedeix? Ven la casa, els teus són lluny i ja no t'hi queda res aquí. Fes-ho, has de volar i marxar d'aquest niu de records. Vola! deixa el passat enrera, vine amb mi, per casa aquesta nit passaran uns Reis nous per a tu.

Somrius perquè tinc raó, ja no ets un nen i saps que els Reis no passaran. Aquesta nit aquells Reis no passaran per més cartes que hagis escrit.”

El deixo sol al seu sillon llegint Babette, diu que li encanta i m'agraeix que li hagi regalat. Em comenta que anirà a dormir d'hora, l'endemà cal estar ben despert per desenbolicar tots els somnis d'un Reis que mai li han fallat, molt especials.

2009

2008-12-30T23:36:00.005Z

I a les dotze, com cada any, com qualsevol mussol, desitjaré i desitjaré. I tot i no creure ni en fades ni follets, demanaré amb tota la il·lusió del món les més grans bestieeeeeeeeeses. I després, quan l'any ja haurà començat, miraré de trobar explicacions a totes aquestes coses tan estranyes, i entre copa i copa, potser fins i tot, uns llavis prims i vermells vindran a ajudar-me a no trobar cap resposta.

Bon any nou, amics! m'agradaria que algun dels molts somnis que teniu, si no tots, se us fessin realitat.

********* SORT************

vladimir

Bon Nadal!

2008-12-24T11:16:00.002Z

Per alguns, el miracle va ser veure un home barbut caminant damunt l’aigua salada.
Per d’altres, el miracle és seguir admirant-nos de la dolçor del primer plor.

Bon Nadal!

Gent

2008-12-17T14:28:00.010Z

Perquè a l’àvia li agradava molt i l’havíem llegit moltes vegades a prop de la finestra. D’Evgeni Evtushenko, GENT

No existeixen homes poc interessants.

Els seus destins són com històries de planetes.

Cada un és únic, sol, ell sol,

no hi ha cap altre que s’hi assembli.

I si algú ha viscut en silenci,

feliç en el seu racó,

la seva mateixa insignificança

l’ha fet interessant.

Cadascú te un món secret, ben seu,

on s’amaga el millor instant,

on s’amaga l’hora més terrible.

Però nosaltres no en sabem res.

I si un home mor,

mor també la seva primera nevada,

i el primer petó, i el primer combat…

Tot s’ho emporta.

Sí, queden llibres i ponts,

màquines i teles de pintors,

sí, moltes coses ha de restar,

però alguna cosa fuig!...

Se’n va la gent, no la podem retornar.

No podem fer renàixer els seus móns secrets.

I així ha de ser, i així és, i tota la impotència davant la mort ha de ser dolça.

No ens deixarem mai

2008-12-10T13:53:00.002Z

Perdona, pensava que ploraves...
La pluja no és salada, no ploris més, ja no cal...
M’agraden els teus llavis mullats, tenen gust de mar. No em cansaria de llepar-te’ls.
Prova d’empassar-te el plor i somriu, una mica...
Guaita quina ganyota @¿@ ...

Tranquil·la, ara estem junts i no ens deixarem mai...
No ens deixarem...
No...
Mai.

vladimir

Madama Butterfly respon

2008-11-27T15:19:00.002Z

Benvolguda Marols,
entenc que s’esveri davant del pistil vistós, ostensible i exuberant d’aquesta flor. S’esvera perquè en les profunditats de les seves reflexions difícilment hi tenen cabuda les coses purament lúdiques com un penis. I perdoni la cruesa de la meva llengua, però per a mi, un bon pollot només és un company de joc, només això, res més, una joguina que ha de ser gran quan necessito volar de pressa, què vol que li digui, de francesa només en tinc el nom.

Benvolguda Marols,
gratant, gratant, podria arribar a confessar-li que de vegades reconec en una titola ben enlairada el complement idoni del meu propi òrgan petit i amagat. Sóc massa senzilla, potser sí, massa superficial, també, però li ben asseguro que pixar-se de riure de la mida i la poca metxa d’un sant baró és un arma carregada de futur.

Benvolguda Marols,
gràcies al complex de la mida l’home s’ha d’esmerçar. Posar-hi la llengua i la imaginació, la por a no poder fer volar una senzilla papallona com jo els aterra, no li càpiga cap dubte. Ji, ji, ji... homes.

Madama Butterfly

Madama Butterfly

2008-11-24T15:16:00.003Z

Amic vladi,
gronxa'm la flor. El que les altres troben massa salvatge o gran, a mi em sembla perfecte. Allò que espanta les ànimes dèbils i covards que tant t’agraden, a mi m’atrau màgicament.

Amic vladi,
gronxa'm la flor.

"putu" gos

2008-11-17T16:35:00.004Z

No m’agraden els animals domèstics, s’han de cuidar. Però plovia i em mirava d'aquella manera... m’hi vaig identificar i vaig sortir a salvar-lo.

Ara ja som dos,
jo i el “putu” gos.

Sort que a l’entresol hi ha una velleta que s'ha quedat vídua fa poc. Sembla bona dona i se me’l quedarà, ja trigo a fer-li un llacet a la cua.

"putu" gos! que no em tornis a mirar.

vladimir

Miriam Makeba

2008-11-12T14:21:00.003Z

Torna a ploure. Menjo raïm tot escoltant el soroll de la pluja. El carrer és buit i el mar molt gris (el cel també és gris). En B. Un company de despatx que encara no em coneix em mira de reüll, tant me fa. Hi ha moments que em sento com si fos la única persona que hi hagués al món, per sort no duren gaire.

La Miriam se n’ha anat, m’agradava la Miriam. Aquesta nit ha estat fosca com la seva pell, com el brandi que he estrenat per mirar de passar-la. L’alcohol, en dosis moderades és un amic que mai falla. A poc a poc la son a tornat i el so del Pata Pata, des de qui sap on, m’ha acabat embolcallant suaument.

Per sempre, Miriam.

vladimir

No donis el cor

2008-11-07T09:18:00.006Z

No m’agrada l’expressió «donar el cor». Dona’m la mà, el braç i l’abraçada, paraules... i si cal, el cul. Però no em donis mai el cor.

Tic-tac, tic-tac, feia el petit rellotge mal greixat quan passava el meu braç per la teva esquena, recolzava el cap a la teva espatlla i posava la cara a tocar del teu coll.

No, no vull el cor. Aquest múscul miserable perd valor quan s’entrega. El cor és sagrat només quan té un sol propietari, quan és únic i sap acollir l’amic obrint-se de bat a bat com un paraigua contra la pluja (i tancar-se també, per gaudir del sol quan la tempesta ha passat).

No donis el cor a ningú, cap mà com la teva sabrà cuidar-lo com cal. La vida s’ha de viure com un solo de violí sense flauta. En mans estranyes, el cor tard o d’hora s’asseca, ja ho saps, i no serveix ni per llançar-lo al llac i veure com salta.

Per a la meva amiga Cherry, amb afecte.

vladimir

El meu amic, el cavaller castanya

2008-11-03T14:22:00.013Z

No hi ha res més pesat
que un amic enamorat.

Però que no sap que sóc un cínic? Però que no sap que me’n fotaré? Ho he escrit mil vegades: l’amor és una pedra lligada al coll que ens enfonsa i ens mata. Però per què? Per què em desperta a punta de sol amb aquell cony d’SMS?

“amic necessito dir-t’ho,
he tingut un somni bonic: li he fet un petó (i no era guarru). Feia temps que no somiava... La pluja m’estova”

I mira que li vaig dir: Quedat a casa Ra, que no t’agraden les castanyes. Queda’t a casa, que això de fer de comte a la recerca de princesa no et va. Queda’t a casa, que la única cosa que trobaràs és un bon constipat.

vladimir

Riquesa-Pobresa

2008-10-31T16:57:00.004Z

Amigues i amics,

enhorabona perquè penso que la majoria esteu inclosos al club del 5% de les persones més riques del món. Jo, tot i els problemes que sovint comentem també hi pertanyo. Sí, sí, ja sé que em direu que fixar-se en el 95% de la humanitat que està més malament que nosaltres és fer demagògia, però ser d’esquerres ja deu ser una mica això. Res, que per molts anys i perdoneu la impertinència.

Us adjunto un senzill sistema de càlcul que us dirà quin lloc ocupeu en el ranking riquesa/pobresa mundial. Poseu un matalàs al darrera no fos cas que caiguéssiu d'esquena i us tranquéssiu el clatell (això seria fatal per superar la “crisi” i celebrar la castanyada).

http://www.globalrichlist.com/

vladimir

La perla i l'onada

2008-10-27T15:05:00.003Z

Una imatge temptadora. L’Elisabet ajaguda a la platja, entre la sorra i les roques, mirant-me seductorament per damunt de l’espatlla. No és una postura còmoda, però no li importa. La sirena entremaliada sap del valor d’un pit bonic, difícil resistir-se a la perla grossa i dolça d’aquell cim.

La meva llengua és aigua, una gran onada atreta pel cigró més dur.

PD. La perla i l’onada de Paul Braudy

vladimir

Llegir

2008-10-23T16:08:00.003Z

Llegir per conèixer mons imaginaris (Mai mai més, el País de les Meravelles...)
Llegir per trobar amistats fantàstiques (el Dr Pereira, oh! Campaneta, Dràaacula...)
Llegir per distreure’s (que bé em llisca la mà benvolgut marquès de Sade, l’Sport...)
Llegir per aprendre (divertim-nos amb la papiroflèxia, manual de les bones maneres...)
Llegir per alimentar el cervell de paraules, signes, idees... per a no tenir el cap esbarriat i els pensaments confosos.
Llegir per...

I sí, es pot viure sense haver llegit res de res. I ser molt feliç: el meu cavall no ha llegit mai i el veiéssiu com salta quan li porto la pastanaga; o el gat Sifa, veiéssiu com s’eixoriveix només de sentir que li graten el ventre (quina enveja)... Sí, sí, es pot ser feliç sense haver llegit mai. Per tant, tots els meus respectes per tots els homes anomenats cavall o les dones pantera.

vladimir

Cap (o caps?)

2008-10-20T16:13:00.002Z

Dos ulls, dos braços i dues mans, dos cames i dos peus, dos orelles i un nas amb dos forats, dos pits i mugrons, dos collons de rovell, dos ulls (blau mar), dos galtes a la cara i dos galtes al cul... i només un cap entre molts cacauets, el de la polla d’on ha sortit aquest post .I.

vladimir

Me l'han pelat

2008-10-14T13:55:00.004Z

A veure, ja sé que es du la cabellera, que una tofa potent és marca de bon mascle, i que la mata de pèl és sinònim d’alegria i festa. Però que hi farem, me la va pelar. I per més que digueu trobo que ho va fer amb traça.

Ara, pelat com un cargol, no he de perdre el temps amb pintes i potingues... Ara, ja no m’he de preocupar de pentinar-me. Ara, quan em rento tot s’eixuga de seguida i a la piscina puc nedar sense gorreta. I el més important de tot, quan amb el palpís dels vostres dits noto que em fregueu la closca el meu plaer es dispara com la més viva de les molles.

vladimir

L'autora ou ferrat

2008-10-10T14:11:00.004Z

N’estic fins els… és bufada i espessa com un ou ferrat. La tia escriu bé, però tampoc és el trampolí de la humanitat.

Ras i clar, avui, definitivament, he acabat la paciència: “Mira, et sóc franc, que ningú t’entengui no és sinònim de gran artista, ni de bona poetessa.”

vladimir

La noia de la fàbrica

2008-10-07T13:45:00.008Z

A la noia de la fàbrica l’amor li fa mal. No va aprofitar el temps d’escola, aviat es va tancar a treballar, necessitats de la família. A la noia, ara, l’amor li fa mal. Espera trucada d’ell. Per què no ve, ell? Fa tant de mal esperar. Fa mal perquè la noia es deleix per ell. La noia diu que per ella aquell noi és el món sencer. El món de la noia és petit. Sense ell, la vida li sembla mancada de sentit, amb ell, la vida tampoc li sembla gaire plena de sentit, només sembla més plena de sentit, en tot cas més plena de sentit que no pas treballar a la fàbrica.

Et necessito, diu la noia de la fàbrica. Ell no havia de tornar. La fulla d’afaitar llisca suau pel seu braç tendre. Un tall net, un so imperceptible, un fil vermell no triga a tenyir el lavabo massa blanc, polit.

Versió del capítol «Què és això que brilla tant?» ELS AMANTS, Elfriede Jelinek

vladimir

Mn. Joan Carrera

2008-10-03T16:03:00.005Z

Recordo bé el dia que me’l van presentar i les seves paraules: «Bé jove, molt de gust. Però a més de parlar que fa de bo» Em va deixar clavat, evidentment era un noi ple d’intencions i iniciatives però que no havia fet res de res, ni de bo ni de dolent.

En un altre moment de la meva vida, recordo que no va trigar a citar-me al seu despatx: “Noi, el felicito, certament te bon gust i molta sort. No li puc dir que està bé anar a viure amb una noia sense casar-se com Déu mana, ja, ja, ja... però ja se sap, les coses a vegades també van com Déu vol. Deixi’s estar dels comentaris de quatre rates de sagristia, la gent quan s’avorreix parla.”

Darrerament parlàvem sovint. Em demanava l’opinió de certes coses, i tot i discrepar molt sempre solíem trobar punts d’acord que ens enriquien: “Noi, no perdi el temps amb pilotes i aduladors. Valori els enemics intel·ligents, són pocs i el faran avançar.”

Al seu Cel sigui, bisbe Carrera. Gràcies.

vladimir

Vergonya

2008-09-30T16:24:00.005Z

VERGONYA, i no pas perquè uns tarats llancin quatre bengales enceses al damunt d’una pobre gent. Què es pot esperar d’un tarat?

VERGONYA d’una policia pròpia, comandada per un incompetent Joan Saura “àlies capità enciam”. Em nego a acceptar que aquell centenar d’agents que vigilaven la colleta de fills de papà que llançaven les bengales deixessin d’actuar per iniciativa pròpia. Suposo que hi havia instruccions des de dalt, com així ha de ser, prohibint l’actuació per alguna collonada que fa de mal explicar. Saura! Menys càmeres als quarters, menys verdura i més eficàcia, cony!

VERGONYA, i no tant perquè quatre analfabets que juguen a futbol identifiquin l’afició del Barça amb el grapat de cabrons que els aplaudien. I si entre aquella massa tancada a la gossera hi havia bona gent, que no ho dubto, que posin denúncies a qui calgui, perquè és inadmissible que pagant una entrada i comportant-se correctament rebin un tracte de delinqüents.

Per Déu!, que també sóc d’això que abans en dèiem “més que un club” i que actualment és una gran merda. Davant de fets tan denigrants, propis de feixistes de la pitjor mena, el resultat és el que menys m’importa. Molt bé, Puyal!, per la teva independència denunciant els fets dels bàrbars i l’actitud de gran part dels jugadors. Molt bé, Puyol!, per estar a l’alçada d’un capità admirat. Molt bé, Pep! (i mira que t’he criticat per llepa).

VERGONYA, i ara ja me’ls ha acabat senyor Laporta. VERGONYA d’un president xulo, prepotent, fastigós... ninot antinuñista de quatre mediocres burgesets (els de la calça i la corbata de llacet)... Ecs! VERGONYA d’un esclau de Cruyff que no té el senderi de demanar als jugadors, quan sortien del camp, una actitud adequada a la situació tan vergonyant per la que havíem passat molts barcelonistes de cor (però a què va al vestidor després dels partits el nostre JAN? A xuclar-li la polla al negre?... no ho entenc).

MOLTA VERGONYA pel fet que el president del Barça no condemni taxativament els aplaudiments de molts dels nostres jugadors el dia següent a TV3, això és el que tocava i no pas la verborrea xusquera que li va endossar al llepa d’en Xavier Torres. VERGONYA ABSOLUTA... i pensar que aquest modèlic personatge ara fa uns quants anys era el convidat en la inauguració de la Universitat Catalana d’Estiu... Quin ridícul, quina pena.

vladimir

Vi

2008-09-26T16:14:00.007Z

Per celebrar l’amistat.
Per calmar la set del moment. I la futura.
Per fer més confortable la solitud, la foscor, la nit.
Pel seu bon gust. I la bellesa dels colors.
Per l’aroma i el cos.

I sí! pels nassets vermells que tant m’agraden... i tot allò que no he sabut dir.

Xin!

vladimir

Per sempre duri

2008-09-23T17:07:00.004Z

No creguis que no us envejo una mica, els enamorats teniu sort; sou feliços, esteu junts, us feu petons...

«Tonto, vell, trist» tens raó. No em facis cas, un cuquet m’ha rosegat el cor quan us he vist passejar sota la pluja embolicats dins el mateix abric, riallers, tendres, cap al tard.

vladimir

Hores per "avorrir-se"

2008-09-19T13:39:00.005Z

Una carta d’un professor de Sant Pol de Mar, en Lluís Civit, que ahir vaig trobar per casa i em ve molt de gust editar al blog:

Mira, nuestros hijos no necesitan más horas de escuela. Al contrario. Mejor sería recuperar una vida familiar que se les niega, disponer de espacio privado (¿cómo van a leer si no les damos las condiciones?) y tiempo libre para desarrollarse, para dirigir su propia vida, incluso para aburrirse (sin aburrimiento no surge la creatividad). Cuando llegan al instituto no saben organizarse el tiempo de estudio porque todas las horas de su vida las hemos ocupado con jornadas que empiezan en el servei d’acollida de las ocho y terminan después de la última extraescolar, a punto ya para meterlos en la cama. No. La calidad en la educación no está en la extensión del horario lectivo.

Los niños de los países que sacan mejores resultados en el estudio Pisa no tienen tantas horas de escuela. Muchos van a comer a casa y ya no vuelven, pero en el hogar se les apoya y se les exige. Me gustaría que mis hijas fueran a la escuela sólo por la mañana. Así tendrían las tardes para desarrollar sus inquietudes personales, y tiempo para disfrutar de la vida familiar, eso que parece en vías de extinción.

Sense cap mena de dubte, aquest professor posa el dit a la llaga. Jo també crec que d’entre els molts motius del “fracàs” en l’educació, el més important de tots és la mala qualitat educativa que els “papas” donen als seus fills.

vladimir

Llibres de text

2008-09-17T14:07:00.004Z

Cada setembre, coincidint amb la tornada a l’escola, em ve a la memòria quan era nen, anys on la il·lusió d’estrenar llibres per al nou curs escolar era una de les poques coses extraordinàries de les que gaudia. Recordo perfectament com els folrava amb els pares perquè no es fessin malbé, recordo com els fullejava i em neguitejava només de pensar en les noves coses que hauria d’aprendre.

A casa érem molts germans, i tot i no haver passat mai gana, els pares no anaven sobrats. Eren anys difícils, finals dels 70, i els nens de famílies de classe mitjana no teníem gaire més regals que els que ens portaven els Reis i, potser, els de l’aniversari o el sant. I amb tot, mai vaig sentir els pares queixar-se del cost d’aquells llibres que recomanava el mestre o la senyoreta.

Ara, en un temps on els nens viuen en la superabundància, se m’inflamen els collons cada vegada que sento els papes i les mames queixar-se com lloques del cost dels llibres. Llibres de text que seran els únics llibres que tindran en propietat molts d’aquests vailets. I se m’inflamen els collons perquè el perfil d’aquests pares sempre sol ser el mateix, papes i mames hipotecats per un 4 x 4 de luxe, vacances a les Bananes o vés a saber quin estrany amant. Nous rics amb un sentit molt particular del ridícul, pels quals 150 o 200 euros en llibres de text no es poden pagar.

vladimir

El iaio i la negra

2008-09-12T14:08:00.007Z

Tot just el va veure a la barra que es va enamorar d’aquell vell tan net i planxat, encara prou atractiu i ben adinerat. Ella tenia uns vint-i-cinc anys i es feia dir xocolata; ell vuitanta llargs.

Per voluntat de l’avi que era de missa, es van casar en secret al poc temps de conèixer-se. Tot i l’amor, que n’hi va haver, per a la negra era una manera ràpida d’obtenir diners i pel vell, la darrera oportunitat d’estar amb una Venus del Nil. La darrera florida de l’amor, el darrer somni, per aquell bon home no tenia preu.

No jutjo, tot estava clar des del principi, tots dos sabien bé on anaven. Ella posava la seva bellesa i una mica de comèdia, i el vell els diners i quatre gotes de iogurt. Tots dos sabien que la cosa duraria poc “mi amor le va a ayudar a morir sin dolor”. I exactament així va ser, amb quatre cops de cul plens de passió el vell va acabar la corda i va fer cucut.

Em diuen que els fills de l’ancià han omplert de pestes la dona que els ha ventilat l’herència del pare. No em puc estar de pensar que potser hagués calgut bon pany i clau a la residència on van abandonar el iaio.

vladimir

Verset i dedicatòria

2008-09-10T13:09:00.005Z

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor
per vos sovint trempo
i n’omplo un bon pot.

Dedicat a tots el amics nacionalistes, en l’atzucac de la seva Diada que també és meva per imperatiu legal. I que per molts anys ho puguem celebrar TOTS junts.

Bona Diada

vladimir

Berta i la calor

2008-09-05T13:40:00.008Z

M’explica la Berta, l’ovella més llegida de Ginestarre, que el sol és una cosa esplèndida. Que fregir-s’hi durant tot el dia li dona força i ànim, que les suors són sals hidratants i que el fred no és propi de l’espècie humana. La Berta em recorda que precisament vam néixer a l’escalf del sol, en un indret càlid de l’Àfrica, i que la Bíblia també ho diu: “ A veure, quin clima hi havia al Paradís? Hi regnava una calor d’amor encès. Adam i Eva anaven despullats tot el dia i no sentien fred ni tan sols a l’ombra d’un arbre. Vale! Vale! potser eren més peluts que un ós; però tampoc és probable sinó, quan Déu els va castigar, no s’haurien vist les vergonyes”.

Al principi, la reflexió de la Berta em sembla una animalada. Però després, rumiant, rumiant, i just en el moment en que la branca de fonoll em cau dels llavis, trobo que potser té més raó que una santa.

vladimir

"Post" vacances

2008-09-03T06:51:00.005Z

Les vaig començar de nit i direcció muntanya. Molta tranquil·litat, passejades, riu i boscos. Com sempre, al restaurant Els Puis em guarden una sorpresa, un excel·lent palpís de cabrit amb bolets. La resta de dies entre Esterri de Cardós i Esterri d’Aneu llegint Moby Dick i respirant aire insípid (i sa).

Un avió m’arrenca amb violència de la fresca dels Pirineus, i el mateix dia m’estimba dins la xafogor i claror immensa d’un llogarret africà. Llum pertot. Constantment m’he de fregar els ulls. El nou paisatge se m’ofereix amb la inexperiència d’una amant jove i plena de desig. Contrast. Olors exòtiques de cossos calents, negres com la regalèssia, de peix posat a assecar, de cloïsses, de tetilla gallega (no, tetilla no deu ser, diguem vainilla rància).

De tornada, l’ombra de la figuera del jardí de casa i el rajolí de la font. Passejades a pet d’ona i quatre nedades fins la boia. La Sal del Varador, amb l’ocellet i alguns amics retrobats... Ah! silvie, quina tarda més bonica, suau és la dolçor persistent del Fra Angelico als llavis.

I avui sant tornem-hi. La puta feina se m’obre de cames i em xucla com un pop en zel. “Calma, a poc a poc, que tot just estem començant”. Res, ni cas, tot braó... i primeres patacades a la taula, i primers “collons”... i primeres hòsties al company nou, un culturetes amb cara de mico... Agh!!!

vladimir

Riure

2008-08-06T12:49:00.013Z

La vida és plena de tants moments diferents... que quan ens arriba el moment de riure, així, de cop i volta, com un esternut, no ens hi hem de resistir. Tant se val que no hi hagi motiu, a vegades no calen els motius. I si ens prenen per sonats, ja s’ho faran.

http://es.youtube.com/watch?v=c1dkTrNH92Y

vladimir

Dibuixets de la Montse Adell

Riu

2008-08-04T15:56:00.006Z

Quan s’està molt trist, deprimit, cal trobar forces d’on sigui per reaccionar, ràpid; sinó, no hi ha res a fer, estàs perdut.

Mira, et proposo de riure una estona. Plorar, es pot plorar sol, fins i tot diria que és bo plorar sol; però riure, no: per riure millor dos, o tres, tota una colla per a contagiar-se. Riem, va, tots dos junts a la una, a las dues i...

http://es.youtube.com/watch?v=c1dkTrNH92Y

vladimir

Dibuix de Susanna Campillo

Santera 2008

2008-07-31T14:37:00.004Z

Del dietari d’un bon amic, un text que em ve de perles per resoldre el meme que m’ha passa en Ramon Bassas. La meva Santera, enguany, la Mariona Galindo: per la seva ajuda en el 4 de 9 de la diada castellera de Santes.

Estimada mariona,
vam caure però no vam perdre. Ho havíem aconseguit, junts com sempre, i el pom de dalt era amb tu vela bonica, flama de vida inapagable.

Dos anys de ferida oberta, hi ha victòries massa salades. Però de bell nou, avui, el primer diumenge de Santes tornem a ser a plaça per aixecar-te. I amb els ulls tancats sentim la identitat més autèntica tot fent pinya per celebrar-te: 4 de 9 descarregat amb tota la força de la terra i la gràcia del cel, amb la suor del poble i el teu somriure bonic, anell d’una plaça que torna a ser puny.

Estimada mariona,
vas caure però no vam perdre. El destí sol ser impotent quan tants sentiments volen trobar-se. Avui hem fet història, que no és passat sinó present ple de vida. Va per tu, "princesa dels dosos", xin-xin! i gràcies per ser-hi.

http://es.youtube.com/watch?v=RteVAiS393I&feature=related

vladimir

Farewell

2008-07-27T16:31:00.009Z

La Doctora Marols m'ha donat l'alta.
Han estat dos anys intensos, de divan, d'indagacions.

Ara vull surfejar una mica, per sobre les pàgines blaves esquitxades d'escuma i d'imatges.

Ella m'ha dit que li han encarregat un llibre per al qual requerirà el poc temps lliure de què disposa, així que m'ha demanat que també l'acomiadi. M'ho ha dit amb el seu somriure d'ulls, el posat inalterable.

Jo tinc l'alta i faig saltirons, agafo la màquina de retratar, el barret de palla i m'embarco a les quimbambes, que fa temps que ho desitjo, que ja no tinc por, que la Dra. Marols m'ha ajudat a superar el mareig.

Vladimir, continua surant a les onades, on pots fer-ho fàcil, espero que per molt temps.

Marxo, Vladi, no insisteixis.
Et deixo el mar.

Lu

El conte del pobre ocellet

2008-07-25T15:04:00.002Z

Vet aquí un ocell a la recerca del forat més dolç. Oh, vida! pobre ocellet. Caput.

La clau és comptar amb un bon contrapès per no haver de renunciar ni a la dolçor del forat ni a la perdurabilitat vital. Glòria!

vladimir

En mirada tendre

2008-07-21T13:00:00.004Z

"Inexplicable, però la vaca més bonica se’m va apropar amb un ramet de farigola als llavis. No era una vaca precisament impetuosa, però el meu posat de bou concentrat la va posar com una loca."

Viure tranquil és difícil per al bou mirada tendre.

vladimir

Estiueig

2008-07-18T11:32:00.009Z

Sempre he enyorat ser de la classe social "temps lliure".

I us dic per què voldria tenir-ne, de temps, aquestes vacances: no pas per omplir-lo de més coses, sinó per buidar-me completament.

Llegeixo als blocs que alguns marxen a Corea, després al Kilimanjaro i tot seguit a Cadaqués; altres, faran un trèquing pel Karakòrum i n'hi ha que recorreran en bici la costa Dàlmata o atacaran l'Aconcagua per la seva cara sud. Els menys agosarats, repartiran les vacances entre Menorca i la Vall d'Aran, amb força excursions i esports d'aventura.

I jo només desitjo jaure i dedicar-me a contemplar.

Com a molt, ser la digna model d'una Berthe Morisot més inspirada per les formes de la llum que pel gest ben estudiat d'una aprenent de badoca.

Lu

Immersió II

2008-07-12T19:03:00.020Z

De tant en tant, la Dra. Marols ens deixa veure l'interior de les sessions. Fa poc més d'un any, vam publicar-ne un tast.

Quins somnis es repeteixen?
Conservar l'equilibri damunt de l'aigua; itineraris misteriosos...

Què pot dir de vostè que fa un any no sabia?
Que he tingut una gran capacitat d'autoengany. Encara...

Què l'incomoda?

Que em jutgin lleugerament. Que creïn mites de les meves petites idiosincràsies.

Què ha deixat d'incomodar-li?

No ser el centre d'atenció.

Què no suporta?
La tanorèxia.

(la doctora somriu)

Què no suporta, a part de la tanorèxia?
Dels homes, el bloqueig emocional. Quan no saben respondre, quan es tanquen en banda. De les dones, la capacitat il·limitada de fer el que sigui per agradar: de seguir les modes més infames, de no cultivar el seu propi desig de vida.

No es deixa res?
La necessitat de domini. Intento descobrir fórmules per combatre-la sense usar la lògica del domini.

Quina descoberta ha fet darrerament?

Que en una conversa, si algú m'afronta amb bel·ligerància, puc callar per evitar el conflicte i no sentir-me vapulejada. Ja no ho visc com a submissió. Hi ha un acord tàcit a ignorar aquests que necessiten imposar la seva paraula. Creuen que els escolten, però estan isolats. Això m'ha costat molt, d'entendre. Necessitava combatre. Ara sé que cauen sols.

Algun canvi recent?
En sortir de la caverna, hi ha coses que no resisteixen el nou enfocament. Hi ha relacions que es desintegren amb la llum.

Cap a on es dirigeix?

Cap a on, no ho puc dir amb exactitud, però sí puc dir com: a peu, al meu ritme.
Ja no faig dit, m'he endut uns quants ensurts...

Entrevistes amb la Dra. Marols
Il·lustració de Xavier Salomó

"De profundis"

2008-07-10T13:40:00.006Z

L’altre dia, amb motiu de la presentació del número 50 de la revista Valors (http://compagina.powweb.com/valors/), en Pujolet ens feia una reflexió sobre la crisis dels grans valors en el nostre país. El que fa uns anys eren “valors sòlids” sembla ser que ara tendien a estovar-se i a fer-se “valors líquids”. Sobre aquest tema volia fer quatre ratlles. Impossible.

La pèrdua de la batalla de l’aire condicionat ha coincidit amb l’evaporació dels meus pensaments més brillants en la calda de musclo passat que fa tan modern i ecologista el despatx. Perquè sí, entenc que cal estalviar energia i vetllar per la capa d’ozó, però això va associat a dutxar-se més sovint i fer anar el vano no només de cintura cap amunt. Per Déu.

Ni assegut a la tassa de la cagadora, lloc de sagrada intimitat on normalment surt el més autèntic de la meva persona he aconseguit el mínim grau de concentració necessària per a fer fluir res d’interès. “Valors sòlids”, “valors líquids”, “valors gasosos”... i jo que sé. En el reducte atòmic només em passa pel cap una qüestió important: quina és la millor ubicació on hauria de penjar el rotllo de paper de water.

vladimir

Horari d'estiu

2008-07-06T19:01:00.006Z

Estimats clients,

a partir del 15 de juliol, l'horari de les sessions serà el següent:

Dilluns i dimecres de 15:30 a 20:30
dimarts i dijous de 16 a 21
Divendres de 9:30 a 14

Qualsevol urgència, us atendré al mòbil, com sempre.

Benvolguda Lu,

Als darrers minuts de l'última sessió em va fer una pregunta que va quedar a l'aire, i que m'agradaria contestar-li ara.

Ens hem d'ocupar o no dels problemes dels altres?

En vostè és acusat l'automatisme messiànic. És un automatisme, sí, vostè no es demana racionalment pels costos i beneficis de les seves "bones accions". Ni tan sols en valora la necessitat i els resultats. Senzillament actua empesa per una programació que li diu "sigues bona nena".

Vostè ara ja sap que sovint, sota l'executable, hi ha ira, malestar, necessitats pròpies insatisfetes i, sobretot, ineficàcia.

Quan li dic "tingui cura de vostè" em mira amb aquell posat excèptic, arrufa el nas i les celles, es rebel·la. Ja sé que pensa que aquesta és una afirmació egoista. No ho és. O en tot cas, reformulem què és l'egoisme. Potser, ben entès, no és tan demoníac com ens han fet creure.

Faci la prova. Miri de satisfer les seves necessitats durant un temps. No parlo d'anar de compres i cremar la visa, ni de lliurar-se a l'hedonisme edulcorat dels balnearis urbans. Parlo de les seves profundes necessitats. Què vol vostè?, què li cal?, ja s'ho permet?

Un cop tot allò que necessita de debò estigui satisfet, la ira i el malestar s'esvairan i vostè serà molt més positiva en les seves relacions amb els altres sense haver de fer res d'especial, per pura osmosi.

Espero haver contestat la seva pregunta.

Dra. Marols

Ales

2008-07-02T13:26:00.019Z

M'identifico amb aquesta imatge, no tant amb la Keira (que n'és, de maca) sinó amb l'Austen (que n'escrivia, de bé). De petita, em sentia reclosa en un món massa correcte, normatiu en excés.

Seure sota el cirerer, a les escales del jardí, llegint qualsevol cosa que trobés mínimament evasiva, desdibuixava la meva realitat fins al punt que em va costar molt de temps i llargues sessions amb la Dra. Marols tornar-la a bastir.

Un dels efectes de, anomenem-la així, la fugida exhaustiva va ser l'addicció a les alçàries. Sentia que arrossegava unes enormes ales internes, com aquell pobre albatros de qui se'n fomia el personal.

Vaig començar a sospitar de la insostenibilitat d'aquella forma de vida —que m'abocà a un irremissible atzucac— gràcies a l'oximoron: jo sempre volia estar allà. Mirava lluny i em deia: "allà". Però si per ventura aconseguia arribar allà, aleshores tornava a mirar lluny i em deia: "allà".

Al final vaig provar de fer el salt i va ser el dia que es va trencar el mirall i vaig alliberar-me. A l'altra banda, lluïa un sol vespral i algú a qui no coneixia va reconèixer-me.

Ara, com Hermes, compto amb unes petites ales als turmells. I amb ell, comparteixo també l'anhel viatger de les paraules.

Lu

Gols letals

2008-06-29T23:56:00.022Z

Avís: aquest post pot ferir la sensibilitat d'alguns lectors.
A Vladimir no ens fem responsables de les aportacions dels col·laboradors esporàdics.

No ho he pogut evitar. Ni ho volia. Sé que aquesta vella escrupolosa de la Jeckyll s'horroritzarà i tindrà motius per seguir anant a sessions psicoanalítiques, perquè aquell divan és l'únic lloc on gosa admetre el lligam que la uneix amb mi.

Però no vull estalviar-li a la moralista, estreta i rígida Dra. Jeckyll la notícia dels meus crims. Sense més dil·lació diré que, aprofitant la solitud dels carrers, he sortit a airejar el rau-rau que mai no m'abandona, coberta amb una capa verda que mig es confonia amb la massa arbòria del Parc dels Til·lers. No hi havia ningú. Tots seguien el partit a les tavernes mentre buidaven gerres i gerres de cervesa. A fora, la llum del vespre dibuixava veladures en un cel destenyit i l'aire serpentejava com un corriol, després d'un dia calorós. La bellesa del moment encara feia més sagnant el contrast amb aquell desert humà.

Tot d'una s'ha sentit una cridòria eixordadora acompanyada de sons similars a la parla que no acabaven de reixir. El món podia acabar-se perquè la pilota havia travessat la porteria... La sang em bullia i aquella veu més forta que cap raó em deia: fes-ho.

M'he amagat rere uns contenidors esperant que el partit acabés i se'm presentés una oportunitat. No ha fet falta esperar-la gaire estona. Dos humanoides han emergit d'un portal articulant alguna cosa semblant al llenguatge humà: "tio, jjjaa, sssseaaa, quekabron, pppptaaa, ffjjjjjo, qqffort, ssstttia", en un to de veu prou alt perquè, és clar, se sentien amos de la selva. Ah, quina repulsió em provocaven! Txac, txac, fora.

No he sentit cap remordiment, car allò que arrossegaven no es podia dir vida. Sé que el que faig està malament segons les normes socials, però no m'afecta. Segueixo els dictàmens de l'instint.

La frígida de la Jeckyll diu a les seves reunions d'intel·lectuals que els canvis són lents, que cal col·laborar en la transformació de la societat, que està emergint una nova consciència i blablablà.

Però en el fons sap que hi ha algú que fa el que ella voldria fer si no fos que està lligada per una educació repressora.

Apa, respectable doctora, ja pot anar a una altra sessió de teràpia. Al seu Londres hi ha un parell d'energúmens menys. No faci veure que ho lamenta, a mi no em pot enganyar. Tants com vostè fan fer la feina bruta... I demà posi's elegant, pentini's, els guants ben nets, el vestit emmidonat... Només recordi's de fer netejar la capa abans de sortir de casa. Sé que ho farà.

Mrs. Jaid

Nit de sant Joan

2008-06-23T13:08:00.005Z

Ancestral. Transmès de generació en generació durant segles, viu com el foc vermell dels millors llavis (aquesta nit, qui sap si meus). Simbòlic com la foguera que cremarà la barca del vell pescador en un petita plaça que estimo, càlida nostàlgia.

La nit més curta de l’any, la més romàntica. Nit de pràctiques i creences màgiques, de cremar calces estimades i guardar-se’n les cendres a la butxaca (sempre foradada). Nit de salts de cabró damunt les flames. Nit de suor, desig, música i aigua de rosada. Vi i licors, risses i llàgrimes, sorra i cossos en pilotes desinflades.

Follets i fades, bruixes i bocs a petardades. Superstició a la vena calenta i salada. Herbes, cacauets, petició de tantes coses amagades.

Sí, sí, també cebetes i xinus, barrenus i bengales, abelles, granotes i dinosaures per la canalla. I coca, molta coca de pinyons, llardons i fruita confitada. I un coet ben gran i bonic entre les cames que se’ns endugui cel enllà i ens faci esclatar com la rialla.

Bona revetlla, família. Xin-xin!

vladimir

PS: la cançó que tant m'agrada: http://es.youtube.com/watch?v=n7BUtnQO-n0

Acabada!

2008-06-19T17:59:00.035Z

He acabat. Sí, ja està. Els darrers metres no sé si els he fet jo o m'ha dut el meu alter ego a coll i be. He viscut aquests dies finals com una zombie.

He acabat la tesina.

Un any de cursos de doctorat rematat amb un intens treball per fer l'article del Quixot i l'economia. Tot seguit, un altre any de recerca, de treball de camp, de teoria, de gratar-te els axons a veure si pareixes alguna cosa original o almenys una mica fina. Dies, dies. Endarrerir la feina, acumular-ne. Sacrificar caps de setmana, vespres. Insomni, neguit, el camí abruptament fa pujada i es fa fosc. I si ho deixo?, total, qui ho notarà... Anèmia mental.

Però en els últims metres... unes quantes mirades de suport, alè dels que t'estimen de veritat i que són més dels que pensaves, i potser no tots els que et pensaves, i sí alguns que no et pensaves.

Això sí, anar a córrer una mica pels boscos de fades amb les fades, sinó, ni de conya. I gràcies també al ioga, i a la quínoa, i al XS, i a la lluna amb majúscules, al perdedoret, a la mestra bufaruda, a l'Oracle de Delfos CG, al dire incombustible, a aquell senyor que tant li costa dir-me "que bé, filla", però que em porta els macarrons, al gat divertit, a la veïna perruquera, a l'impressor rus, al Senyor dels Bits, al coach que em mostra els bidons tòxics, a la dona que mai no l'encerta amb els regals excepte amb el que em va fer un Nadal llunyà, a les editores/ors del Casal de xocolata, a tot d'ulls que sorgeixen en la fosca, dels troncs dels arbres, dels nenúfars, en l'aire que respires i que fan amb tu el tram final.

Un super gràcies ple a vessar de cava fresc.

Ja està, companys, ja deixaré de dir que estic liada amb la tesina.

Sí!!!!!! SSSSÍÍÍÍÍÍ!!!!!!!!!!!!!

O és un somni?
(Em pessigo la cuixa.)

Epíleg: com aixafar la guitarra i acabar-me de rematar amb alevosia. Imagino que ve el meu dire i diu:

--I ara, a per la tesi!

Lu amb el cos jacent i l'ànima flotant.

(Iuhu!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)

Jo, miembra

2008-06-17T17:24:00.016Z

Hi havia de dir la meva, scusa.

L'Espanya carpetovetònica està nerviosíssima i ho demostra la quantitat de fulles (de bits) que ha generat el lapsus d'Aído.

Jo, la veritat, els entenc:

Primer, els casquen una Ministra de Defensa (i embarassada).
Segon, creen un Ministeri d'Igualtat.
Tercer, es troben que una Ministra jove fa un ús excessiu del llenguatge no sexista.
Quart, la familia se desmiembra.
Cinquè, la penya surt dels armaris diversos.
Sisè, el Losantos a pagar.

Estan molt neguitejats i necessiten desfogar-se. Ho comprenc. El seu és un model de societat que ja ha caducat i del qual veiem desfilar les fileres del cotxe-escombra, rabiüts per no poder mantenir gaire més els seus privilegis basats en el por mis cojones o perquè és així, per natura, per la ciència, per... eh, no sé, mira, perquè déu m'ho ha dit, a mi, que sóc el seu elegit, i tu, tu no ets jo, tu fes el que et toca fer, que per això has vingut al món, per servir-me a mi i als que són com jo, que som els guais.

Mireu, no es tracta de la RAE (que, que voleu que us digui: una institució on només hi ha un migrat 6% de dones, no em suscita cap confiança quant a les decisions que pren respecte al que cal i el que no cal considerar normatiu); no es tracta dels lapus linguae (el Clos en feia a cabassos i màxim rèiem); no es tracta del encara no estrenat i ja famós telèfon ni d'un Ministeri que abans de néixer ja tenia detractors... Es tracta de resistència al canvi, de cangueli, de caverna.

Però la gent està sortint d'aquesta caverna. I tot i que no hem d’engrescar-nos gaire (la majoria ha sortit d’una per entrar en una altra: la dels DIR i la Dermoestètica –ara toca depilar-se el perineu- la dels concessionaris, la pantalla i els viatges exòtics), s’està sortint d’aquella foscúria. Alguns per convicció i amb ganes, altres empesos i a contracor, passen de creure en els gurús de les representacions. I, clar, aquests gurús i els seus acòlits han de ploriquejar una mica, fer el burleta, en fi, què els queda, sinó?

Els que no hem tingut mai gaire privilegis, ens costa de posar-nos en la pell d'unes cúpules que senten com els trontolla el suport del faristol. La visió hegemònica del món s'està difuminant. I això comporta reaccions viscerals.

Encara hi haurà molts bits de ceguesa irada, de posts sorneguers, de ridículs intents de tirar per terra la feina dificultosa de les dones i d'un govern que no vaig votar, però que té el meu suport en alguns àmbits.

Ara toca veure'ls extingir-se, ja han caducat i no ho saben.
O sí ho saben. Per això borden d'aquesta manera.

Lu, miembra de ple dret

Romeu i Julieta

2008-06-16T13:15:00.003Z

Assajaven Romeu i Julieta, ella setze i ell dinou, massa joves. Era la seva primera obra important i se la van creure. Dia sí, dia també, aquelles paraules es van convertir en les seves paraules; el públic vibrava veient-los actuar... I junts van experimentar l’adrenalina de l’èxit, el teatre, l’amor sense xarxa...

Quan s’arriba a dalt de cop i volta cal mantenir la sang ben freda, però a ells els cremava. I un dia, sense més, van adonar-se que amb el pas del temps les coses només podien anar cap avall. L’èxit perfecte, l’amor perfecte, l’orgasme perfecte... I així van decidir morir junts en el seu esplendor, ben abraçats com diuen que moren els amants perfectes, per sempre eterns.

La moto va volar més enllà del precipici com un coet de Les Santes. Els cosso de Romeu i Julieta es van trencar contra les roques. La mar es va tenyir de vermell salat i era bonica, autèntica, salvatge.

Ah! però res és perfecte, Déu sempre espia i enveja els que volen imitar-lo. Julieta va sobreviure com per art d’un miracle. En la seva cadira de rodes, es pregunta perquè.

vladimir

Metabloc

2008-06-11T17:37:00.002Z

Porto tres setmanes que no aixeco cap de la tesina sobre els blocs. I tot un any d'anar-hi donant tombs: bibliografia, treball de camp, reunions amb el meu director (has de centrar més el tema; lliga bé el marc teòric; l'estat de la qüestió és collonut, mira de mantenir aquest nivell; això queda una mica deslligat; que bona, aquesta interpretació, és teva?, sinó, cita-la; no, no,és meva...).

El cos ha quedat desfasat davant la tecnologia o bé s’ha vist transformat per les màquines. El cyborg és la nostra ontologia (Haraway, 1991), és la unió entre organisme i tecnologia, entre cultura i natura i entre realitat social i ciència ficció. Aleshores, quan entrem en l'espai virtual, on el cos s'atura, el que pren el relleu és la identitat, que es basa o se situa en un jo fins ara inexistent. Al ciberespai, les faccions es transformen en bits, deixem de ser visibles per ser perceptibles.

Jo ara faria una tombarella a qualsevol pam de gespa.
O un pastís de xocolata negra, i li n'empastifaria els llavis al Vladi, que s'emprenyaria com un mico. Sí, s'alçaria esperitat, renyant-me, per la proximitat del cos "Lu, que sóc un home", diria indignat per la meva insolència.

Com venim demostrant, els blocs estan contribuint al creixement progressiu de l’esfera pública. Un cop més, parlem de democratització, de major diversitat i d’àgora electrònica. A tot això, ens demanem si efectivament, els blocs constitueixen una nova forma de periodisme. (...) Quin és el lloc de la blocosfera en la dinàmica del camp informatiu?

Jo ara faria pam-i-pipa al llibre The rise of the blogosphere.
El meu regne per un massatge cervical!

El “nick”, pseudònim amb què una persona accedeix a la xarxa quan crea un bloc o entra en ell, és una mena de doble seu. Algú que parla i s'expressa en el medi electrònic i que, com les imatges oníriques de les pintures de Magritte, no és aquella persona. En realitat, no és una persona la que escriu un post o qui el comenta. És una identitat, un ésser percebut. Aquestes transformacions psicològiques passen de l'esfera de l'individual a la social, generant nous tipus de relació intra i interpersonals. Tal com explica MacLuhan, “'l'extensió d'un sol òrgan dels sentits, altera la manera com pensem, com ens comportem. Quan aquests paràmetres canvien, l'home canvia” (McLuhan, 1988). Així, doncs, en un context tecnològic recolzat per una iconització de la persona a través de la publicitat omnipresent, cada cop sembla més plausible el fet de reinventar-se un mateix.

Per cert, Vladi, ja tinc títol:

Vladimir ha dit... Identitat, xarxes socials i ciberperdiodisme en els blocs. Una construcció de la intersubjectivitat dins la nova Internet

No només t'he obert un bloc sinó que t'immortalitzo en la meva tesina... després diràs que...

No em miris així

2008-06-08T17:35:00.006Z

No hi ha res que pugui atabalar-me tant que la teva mirada no sigui capaç d'esvair.

Em dono permís un moment per deixar de ser una esclava de les meves ànsies i et miro fer el trapezista per l'ametller, a punt de vinclar-se; pujar fins la branca del capdamunt del cirerer.

Ets el rei dels registres! De dolç i falaguer a perdut qui sap on; manyac, esquerp, esverat, zzzzziuuuu, vist i no vist.

Em relaxes.

Ara ja puc tornar al neguit de les obligacions que m'autoimposo i que em roben tants diumenges.

Mirar-te, i mai sé si et trobaré amb les pupil·les com un esglai o com un eclipsi, em retorna l'equilibri entre vida i ambició.

Lu

De copes al Molly's

2008-06-03T18:00:00.003Z

La pluja, la pluja, la puta pluja. Entro al Molly’s a fer una copa, a vegades m’ajuda a relaxar-me, que voleu que us digui.

En una tauleta rodona una parella parla del congrés d’ERC. El tiu sembla un frare i ella és Déu amb mamelles, guapa de veritat. Mengen cacauets i beuen unes pintes. Em distreu escoltar-los i mirar la pluja, perdre el temps.

El xaval de la barra, el millor barman de la ciutat, deixa caure dos glaçons al meu whisky, quin so més bonic. Em diu amb accent d’Irlanda: “company, he tingut molts amics i una vida intensa, però mai he tingut un amic com aquest (m’ensenya l’ampolla mig buida). No m’ha fallat mai, ni quan me l’he hagut de ruixar: es diu Jameson. Et convido, guaita com raja”.

La parella segueixen discutint... A ella no li sembla bé que la senyera que han posat a la Plaça Santa Anna sigui tan petita, diu que desmereix. En culpa els botiflers de l’Ajuntament i s’excita de bona manera, els mugrons se li han posat com olives. El tiu, el frare, preocupat amb el cony de bandera, ni cas dels pitons que l'apunten.

No ho entenc: miro, escolto, bec i callo. Aggghhh! quin fàstic la política quan ens allunya de la Vida, paraula de rus i irlandès borratxos.

vladimir

Parla'm de la teva vida

2008-05-29T18:35:00.024Z

No deurien ser més de les set. Corria com una bèstia. No sé si algú em perseguia, només havia sentit una mena de soroll... m'acolloneix notar algú al meu darrere. Em va entrenar un quillo del barri quan va passar allò. Em va dir: defiéndete. Li vaig enfonsar els dos dits a la caròtida. Va tossir. Ahora ya sabes. Però vaig preferir aprendre a córrer. Panteixar d'aquella manera que tota tu ets fibra, rauxa.
--Atura't, no hi ha perill.
És clar que no. Quina paranoia!

Jo crec que eren quarts de deu, sol ponent d'estiu, al balcó. Ell feia dits per a la gravació de l'endemà, al Pipa. Havíem fet un quatre mans, versió cervesa, del You go to my head, i ara divagava entre el meu horitzó i les seves semicorxeres. No funcionarà. Però que bé que sona...

Em sembla que eren les quatre i ja feia estona que volava. No havia resultat tan difícil. Agafar impuls, batre els braços, surar. Mirar-s'ho amb perspectiva. Què fàcil, maltractar. Té, medalla. Ui, si no et queda lloc al pit... Vaja carrerón.

Les onze. No farem el cim! No em queda oxigen! Lipolímia. Merde! Pensava que estava ben entrenada, buààà. Acceptem-ho, no sóc una heroïna. Buààà. Joder, nena, estem a quatre mil vuit-cents metres. Em pots dir, em vols fer el favor de dir... és igual, no ho pots evitar, és el problema de tenir les cames llargues. I els que et seguim, asfixiant-nos vius, que maco. Sort que em fas riure. Sort d'aquest punt pocasolta. T'ho perdono perquè no hi toques del tot, cometa meva.

La una i deu al rellotge de la sala. Morena, nascuda amb lluna minvant una mica abans d'hora. Ja amb presses, és clar. Vinga, vinga, que hi ha feina. I això per què?, i allò?, papi, què és prostituir-se?, Xavi, on neix el Volga?, c'est quoi, l'amour? Me'n vaig a l'Aconcagua. Jazz, poesia, drets humans. Te diluyes. No entens que no dono abast? Més, més, tot.
Fundido en negro.

No en tinc ni punyetera, de l'hora que era. Vaig obrir els ulls. Estava viva o era una nova reencarnació. Com sigui, ara hi ha un sistema d'alarma que salta just abans que... (hohoho!!)
Val, encara vaig massa de pressa.
--I encara tens com una por difusa... com la teva cua.

Halley

Heràclit digital o Els bits flueixen

2008-05-27T15:57:00.010Z

Jo, que mai vaig ser nerd -ho va deixar clar en Bill McHenry l'any 97 en una jam session al pis del Ben- ara resulta que m'estic tornant geek, i és en bona part culpa de n'Elrohir.

Sí, la senyoreta que fins l'any 2000 no va tenir ordinador, fins al 2005 no va tenir mòbil, que se'n fomia de l'astròloga que li va dir que amb Urà a la casa I seria una tecnòloga de nassos, ara resulta que aquesta senyoreta està sindicada a tot, que podcasteja, que s'ha fet el seu propi programa de comptabilitat, que fa la tesina sobre els blocs i que maqueja el Firefox.

Ep, però el que li va és la cosa software, eh, les maquinetes re de re. Perquè el plaer prové de no relliscar pel sistema. O també perquè quan va penjar l'hàbit de pianista, els dits es tornaven bojos per teclejar i els ulls per decodificar símbols estranys, com el legato, el staccato, la clau de do o el doble sostingut.

Ara que quan l'Elro es posa en marxa, comença a tocar codi i fa el seu desplegament de geek de debò, et compraries un Casio i te n'aniries a tocar al metro, les coses com són.

Lu

Aprenent de sinistre

2008-05-25T12:38:00.007Z

Divendres va venir en Vladimir a la consulta. Rarament es decideix a capbussar-se. Ell, tot i no ser superficial, opta pel surf. I és perquè coneix el fons marí i li fa mandra o por l'apnea.

En les seves esporàdiques visites, mira de reptar-me. Amb aquells ulls fixes, deixa anar, provocatiu:
--Doctora, vinc perquè no té seixanta anys.
O bé:
--Tots dos sabem que si no fos pel compromís professional...

Les seves teories sobre la seducció donarien per fer un llibre, i no ho descarto. Per exemple, ell sosté que cap home hauria d'anar al darrere d'una dona que li interessa.
--Per què, Vladimir?
--Perquè està en situació d'inferioritat.
--Així, doncs, per vostè la seducció és bàsicament jerarquia i poder...
--És evident. I per a vostè també, no es faci la innocent.
--... interessant...

De moment, barallo la teoria de l'escolanet que voldria ser Mefist. Com si la bellesa de la vida sense amanir amb el desori de la lluita, la submissió i el domini, l'avorrissin terriblement. Com si s'hagués identificat amb el sofriment com a mesura de la intensitat. La calma no le pone. Serà que aquesta bellesa planera no és tan senzilla de mantenir com pressuposem? No és, al capdavall, menys complicat lliscar pel pendent de l'adrenalina que mantenir la mirada atenta al menor signe de desequilibri?

Hem estat educats en l'expressionisme sentimental, que impregna els nostres somnis de clarobscurs. Ens fa basarda que els plànols s'igualin. O estic per sobre o per sota. O te la foto o me la fots.

Ja veig que tindré feina per dècades, amb en Vladi i la resta. Oh, i els que no aniran mai a una consulta, perquè s'exalten mentre pul·lulen amb la capa, pensant que han heretat l'aura de Faust...

Dra. Marols

Lu, quatre anys

2008-05-24T17:18:00.006Z

Sopo amb la Lu, m’ha convocat amb un SMS del tot curiós: «Vindré sense cinturó de castedat, sóc lliure».

Fa quatre anys que ens coneixem, ella en tenia uns vint «i a punt la joia» i durant tots aquests anys hi ha hagut de fons una certa tensió sexual no resolta: la Lu no ha tancat mai la porta a una possible relació futura, però molt decent ella, posava fins ara l’excusa de la fidelitat al manso, un tipus afeccionat al sac i una cicatriu a la cella.

De sobte ens hem trobat sopant i sense excusa: ha estat una mica incòmode. Quan venia amb el cinturo de castedat sabíem quin era el rol de cadascú i quines les normes del joc, els límits. Aquesta nit, però, sopant com hem sopat tantes altres vegades quan només érem amiguets, hi ha hagut moments en què no sabia que fer: si aprofitar l’oportunitat i ajupir-me per dessota la taula a gratar-li la pelussa o ser delicat i fer justament el contrari. Em temo que ella, tot i la declaració de guerra del SMS, també anava una mica taponada.

Ens queixem sempre dels límits i és molt romàntic cagar-se en les normes: «I que bona que està la tia, si el marit no fos un amic me la follava.» Però en el fons no hi ha res més pertorbador, ni res que exciti més el caos, que et canviïn les normes.

No me l'he follat, quedi clar! A la Lu li agrada posar-me a prova, diu que així em va conèixent més, i aquella nit duia el cinturo amb tres claus de volta de la clau que mai m'ha donat.

vladimir

Lladres!

2008-05-23T15:16:00.005Z

La montse, una mossa de la secreta, m’envia un missatge perquè pari alerta.

Vladi, oju! llegeix això i envia-ho a qui creguis convenient: Imagina que vas a buscar el teu cotxe que has deixat aparcat; obres la porta, entres, poses el seguro a les portes, encens el motor i poses la marxa enrere. ¿No ho fas sempre així? Mires a la finestra de darrera pel mirall retrovisor i veus una fulla de paper gran enganxada al vidre posterior. Llavors poses la palanca en punt mort, obres la porta i baixes del cotxe per treure el paper (o el que sigui) que t'obstrueix la visió. Quan arribes a la part posterior, apareix el lladre de sobte, entra i s'envà amb el teu automòbil -el motor estava encès, el teu maletí, bossa o cartera estaven a dins- i pràcticament t'atropella en la fugida. L'assegurança no en vol saber res.

Resum: si veus un paper pel retrovisor, o altra cosa, ¡NO BAIXIS! MARXA! pots treure el paper de la lluneta més endavant.

Gràcies montsita.

vladimir

PD. El fill de puta es va disfressar d’elefant.

Conscients?

2008-05-20T08:40:00.007Z

Jo al·lucino que estiguem tan tranquil·ls.

Ens diuen que estem per sota dels mínims als pantans.
Tan amples.
Ens diuen que no es podran regar jardins.
I què.
Ens diuen que cal fer enginyeries faraòniques per dur aigua d'on sigui.
Val.
I finalment ens diuen que porten aigua d'un altre riu, però que és tòxica i pot provocar càncer.
Ahà.

Què més ha de passar perquè col·lectivament reaccionem? Que ens llevem un matí i no ens trobem el cap? Que sortim al carrer i estigui ple de sargantanes? Que hagin tancat les botigues, els puticlubs i els camps de futbol? Que no funcioni la tele?

Ahir escoltava l'Eudald Carbonell a la ràdio, parlant de La consciència que crema (Ara llibres), el seu darrer llibre, on exposa que una nova generació més potent a nivell mental i ètic està forjant-se, i jo pensava: si tu saps on és aquesta gent amb la consciència avançada, m'ho chives, Carbo?

De debò que agafaria el primer tren al segle XXII i ja m'hauríeu vist prou!
Alarmista, catastrofista, exagerada, idealista... ok, ok, ja m'ho direu.

Lu

Terribas power

2008-05-12T17:17:00.008Z

Segur que humana com deu ser, no caga marbre.

Segur que en alguns aspectes, com a tots, li fan figa les cames.

Segur que en alguna ocasió les deu cometre de l'alçada d'un campanar.

Però jo, què voleu que us digui, hi aposto.

Perquè tot i que no hi ha qui se'n lliuri, de fer-ne de molt grosses, no tothom és igual.

Hi ha els qui s'ensumen el tuf de la caca al propi cul i necessiten pensar i proclamar allò que "tots fem farum de quisca", però no és així. N'hi ha que es rebolquen en la merda i encara s'hi congratulen i n'hi ha que miren de minimitzar l'impacte dels seus residus i fins i tot netegen per on caguen o per on la caguen. Tothom NO és igual, per fortuna! N'hi ha de mesquins i de nobles; de mediocres i de destacats; n'hi ha que ballen al so que toca i fan de pinxo d'un sistema roí mentre que d'altres resisteixen els embats del senyor fosc (sí, aquell que fuma puros i du un maletí, i sempre està mig en penombra, on a les ninetes li titil·len dues esses trencades per una doble barra vertical).

Quan la Mònica Terribas diu que si no pot fer una gestió basada en els seus valors plegarà, que si l'exercici del càrrec la du a transgredir allò en què creu, deixarà la direcció, me la crec.

I li dedico aquest vals.

8 de maig

2008-05-10T18:50:00.008Z

«Vine»
i m’agafa de la mà i em porta a través dels passadissos formats pels carrers de la seva ciutat. Quan m’encanto davant la façana d’alguna de les cases, em pregunta amb una mirada dolenta si me la vull comprar per a viure prop seu. I amb un “va!” em desencanta i seguim la ruta pel casc antic. Em guia pel laberint que començo a conèixer i m’agrada que em guií.

«Encara no»
i evita els carrers foscos i furtius, i fa bé. La plaça Major, el camí de la Fàbrica de farina, la plaça del Malalt... El sol ho il·lumina tot i ens descobreix per tothom, la penombra només va per dins, com ha de ser. La llum cau damunt nostre com les branques florides del... ametller.

«El mercat de les flors»
i entrem en un mercat petit, a l’esquena de la Seu, que segons m’explica s’omple de flors cada dijous. Passegem entre roses, gardènies, peònies, clavells, lliris, i coliflors que sembla que hagin florit per als nostres ulls només.

«Un regal»
i em sorprèn amb un ram fet de la flor del poeta. No m’ho esperava, em descol·loca, no sé què dir, m’emociona i amago els sentiments (no em pregunteu el perquè). Mai m’havien regalat flors i m’agrada. Les flors que abraço sembla que portin foc dins els colors, foc blau, vermell, groc... m’entra calor però només porto una camisa, potser si m’ho suggerís me la trauria em tres segons, però tampoc es tracta de fer l’espectacle gratis per la multitud que ens mira.

«Gràcies per acceptar-les»
i el menjador de casa transmet felicitat. Una felicitat que serà curta com el somriure d’unes flors dins un gerro, un somriure molt bonic. Una felicitat curta però veritable com els colors d’un coet de festa major.

I t’escric agraït.

vladimir

Na minh'alma vem guardado

2008-04-28T12:31:00.012Z

No cal que vagis a Sintra. Queda't a Lisboa.

Fes sencer el recorregut del 28 i adona't que la Rua da Palma és una mena de Bronx desangelat.

Despenja't a peu pel mig de l'elevador da Gloria, de nit, per sentir nostàlgia quan el tramvia de Miyazaki passi pel teu costat com una cuca de llum.

No cal que compris res, puja i baixa, atura't i seu.

Beu porto blanc i sec, enceta conversa amb qualsevol persona, de seguida agafaràs la cantarella.

Els avis jugant a cartes al Jardim da Estrela. El "típic lisboeta" amb l'americana de tweed.
Cap dona rossa. Graça, un barri on quasi ningú no arriba i on cal arribar, deixant de banda el castell.

Acaba el teu viatge sopant davant la Pensao Londres, al carrer anglès de Dom Pedro V, brindant i comentant aspectes socioeconòmics.

Olissipona, construint-se i enderrocant-se amb vistes permanents al riu mar. I tots aquells que hi jauen, que et miren i t'interpel·len: quina ciutat interior transiten els teus ulls? Sabries, com Italo Calvino, posar nom a la teva ciutat invisible?

Lu

Enriqueta

2008-04-23T14:56:00.004Z

L’Enriqueta, el meu roser preferit, em sorprèn amb una florida excel·lent. La cuides, la cuides, i cada 23 d’abril, puntual com un rellotge, el seu bon dia vermell i silenciós omple d’alegria el jardí.

Salto del llit i m’apropo a l’Enriqueta. Només embolicat amb la capa blava dels dies de festa, li decanto les fulles, palpo les tiges i premo els seus capolls per dessota els calzes. És clar, cal posar ull en l’elecció: potser la més colradeta, potser l’oberta i olorosa, potser la fadrina i tancada...

«No dubtis tant, Vladi, que em fas pessigolles... L’essencial no és la rosa, sinó el que transporta... Qualsevol pot anar bé si no t’encalles quan la dónes. Amb decisió i mirant els ulls, sobretot mirant bé els ulls de l’afortunada... I confia en el miracle... I no faci’s el poca-solta.»

Gràcies, Enriqueta, però no... Em sembla que no serveixo per aquestes coses.

Bon sant Jordi (i Jordina).

vladimir

Sub llindar

2008-04-15T15:15:00.012Z

Ell diu: no he conegut cap dona com tu. (Va, no et facis de pregar, quan follem?)

Ella diu: ell ha millorat molt. (Ja no m'humilia en públic.)

Ell diu: has vist el meu cotxe nou? (A mi no em veu ningú.)

Ell diu: que bona estava aquella tia! (M'estic fent gran, faig panxa.)

Ella diu: com poden ser tan submises les musulmanes! (Ell no m'ajuda amb la casa i amb el nen.)

Ella diu: no sóc cap objecte perquè m'agradi seduir. (Em sento tan poca cosa quan no tinc una aventura...)

Ell diu: I tu què cony saps, de tecnologia?! (Jo tampoc en sé una merda i no puc suportar que no hi hagi algú més ignorant que jo.)

Ell diu: admiro la teva intel·ligència. (I si et puc posseir, t'hauré dominat i tindré la impressió momentània que estem equilibrats.)

Ella diu: estic cansada. (On van quedar les princeses i les fades?)

Ell diu: tinc una reunió. (No sóc res, necessito tot un muntatge per mantenir-me dempeus o em desfaria.)

Dra. Marols

Fins que arriba ella

2008-04-11T15:59:00.005Z

Acostumat a dinar amb tot de pàjarus amb corbata, avui ho he fet més sol que un mussol... Fins que ha arribat ella amb un plat ben especial. “Avui el convido” m’ha dit movent els seus cabells de princesa.

I si n’hi hauria dit de coses només d’haver tingut algun company de taula per compartir la jugada..., però no he dit pràcticament res, només “gràcies” amb la boca estreta com el cul d’un ànec. Amics, la lluminositat de l’instant m’ha fet perdre totes les paraules i els sons exactes per modular-les, la lluminositat de l’instant i el terror d’estar sol amb una mossa tan maca.

Sóc un xulo de colleta i ella arriba per recordar-m’ho, amb el seu somriure encantador i un bon plat d’espàrrecs. A recordar-me la mesura exacte de la meva poquesa.

Ah! si no fos per la tendresa.

vladimir

Un vermut d'ego - Vladimir d'après Lu

2008-04-07T20:19:00.020Z

Ell camina amb el cos recte, no pesa ni és lleuger. De sobte pot aparèixer per darrere d'un envà translúcid, amb el seu vaset de plàstic amb cafè calent.

Ell és idealització i desig mai acomplert. I conformitat, alhora, i desig renascut, després... "fem-ho fàcil!". Et mareja si intentes escatir-lo.

En Vladimir no és lògica, és més a prop i lluny del que diries. Et consola. T'abraça una mica i fuig corrents. "Vaig a buscar el tren!" i ja l'has vist prou.

Si necessites rec diari, busca'n un altre. Si ets tosca com un baobab, es farà fonedís. A ell, se li ha de fer a mida, una mida precisa de tot: de paciència, d'escolta, d'atac, de pessigolles, de broma, de versos, de copes, de passeigs...

L'engegava, ens perdonàvem, l'engegava, li tocava els pectorals d'acer.

Escriure amb ell coses verdes, llençar-li vainilla i menjar-me-li la xocolata Valor, ben atresorada al calaix de sota. Un Costers mentre es mirava la cambrera i insistia: "creus que tinc alguna possibilitat?"

Saltava sobre la meva taula, em feia matinar per comprar pèsols i maduixes o qüestionava la meva feminitat (per minuts després reforçar-la, dient-me "videta, ai, si estiguessis sola...").

Però tot això està escrit sota el prisma desaforat, incisiu -una mica tocat pel vermut- de la meva percepció.

Baci

2008-04-04T07:50:00.006Z

Com cada any, després de Bologna, la seva capseta de Baci m’obre la porta de la primavera. I que n’és de fàcil fer-me feliç. Mugronets de xocolata i ganes de corre darrera seu, sempre he estat una mica ximple... dinem?

I les cinc frases d’avui són, tataxin-tataxin:

“A ogni donna corrisponde un seduttore. La sua felicità sta nell’incontrarlo.”
“In women everything is heart, even the head.”
“Mergulhamos num mar de beijos; saímos num mar de paixão”
“Es gibt im Leben nur ein Glück: lieben und geliebt werden”
“I què és un petó? Un secret dit damunt els teus llavis.”

De res.

vladimir

Morir de suïcidi

2008-03-31T11:31:00.006Z

Ahir vaig saber de la mort del fill d'un conegut. El noi tenia quinze anys. Em va recordar l'Òscar, un company d'institut que a la mateixa edat, va posar també fi a la seva vida.

Voldria expressar la idea, parafrasejant una amiga de la família que també va perdre un fill pel mateix motiu, que aquests nois no se suïciden: moren de suïcidi.

Sí, com si es tractés d'una malaltia i no pas d'una decisió raonada. Sé que es diuen moltes coses sobre el suïcidi, però ningú que ho hagi viscut, n'ha dit res. Què en sabem, de la motivació, de l'estat vital de la persona que perd la vida en aquestes circumstàncies? Res, no en sabem ni en sabrem pas res.

Per això m'agrada usar aquest terme tan respectuós: morir de suïcidi, i deixar-me d'especulacions.

Divan oníric I

2008-03-27T23:16:00.012Z

Doctora, he tingut un somni.

Vaig a buscar paper... Digui, digui.

Hi havia un sofà en forma d'ela, amb dues dones de la meva edat i un home més gran. Una d'elles estava més lluny de l'home. Ell les mirava amb desig. De fet, era com un d'aquests sàtirs de Bouguereau o de Cabanel, sempre a l'aguait, sempre sexualment insatisfet.

Parli'm de les dues dones.

Elles saben qui és ell i tanmateix, no el defugen, sobretot la que li permet d'apropar-se. Sap que mentre la desitgi, tindrà poder. Però tot plegat és una representació i, passat el moment àlgid del desig, tots dos restaran buits (ella, a més, trencada la seva il·lusió de SER, constatarà què inútil i dolorós és transferir el propi poder al desig de l'altre), i recomençarà el cicle del sàtir amb una altra nimfa. Desgraciadament, hi haurà sàtirs mentre hi hagi nimfes.

Què li diu aquest somni? Amb què el relaciona?

Amb la contradicció... i amb la necessitat de recuperar el poder sobre una mateixa. També hi ha la intuïció. Alguna cosa et diu que te n'allunyis, que allí no hi ha el que busques ni el que necessites. Però et fas la cega, cedeixes, perquè la teva necessitat de ser vista, d'existir, és molt gran. T'ensinistren per ser percebuda, per ser mirada, i quan s'activa el circuït seducció-poder, sucumbeixes... no sé, doctora, és complicat, no sé si m'estic explicant prou bé... Hi ha dues forces que tiben en direccions diferents, ambdues molt potents. Sento ràbia per l'existència del sàtir, i més ràbia per l'enculturació que et fa posicionar-te esclava amb consentiment. Crec que les dues dones sóc jo. Potser cadascuna fa el paper d'una de les pulsions. No sé, no sé anar més enllà...

Ha anat molt enllà. La interpretació és lúcida. Estem parlant del tema Objecte versus Subjecte. Un dels punts claus per a l'emancipació personal. En les dones, aquesta pugna es dóna fonamentalment en el camp de la sexualitat, perquè la cultura ha identificat dona amb sexualitat. Tothom necessita tenir poder, però el deleguem: en l'èxit professional, en la seducció, en les conquestes de tota mena... ignorem que l'únic poder vàlid, sostenible, que no fereix ni s'esgota és el poder de la voluntat (o de la volició) i no pas del desig.

Els homes són també objectes dels seus desitjos (de dominació, de ser algú, de tenir més que el veí, en definitiva, d'estar per sobre dels altres homes i de totes les dones).

Bé, per avui ho deixarem aquí.

Dra. Marols

LLISTA POLIMÒRFICA

2008-03-25T01:01:00.002Z

Gelat de vainilla amb xocolata calenta.
Ensumar perfums.
Dinar biològic, berenar greixos industrials. Aviat ho deixaré.
Exionqui (de xutes vitals).
No me'n posis més.
Passo de modes sado: no em depilaré segons què.
Ungles curtes (sisplau) i sense pintar (de genolls t'ho demano, no et pintis les ungles dels peus).
Que no en vull més, de debò!
Ulls foscos. Sense desmerèixer els altres.
Una bona conversa (amb anàlisi psicosocial i referents culturals).
Uf!, que estic bé, que no en vull més, no em posaré arrecades, ja li trucaré...
Un gat passant per una teulada. De nit.
Plaques solars, recollir l'aigua de la pluja.
Respecte. Admiració.
Per què hi ha tant infantilisme i en canvi, tan poca innocència?
Suïssos al SABAT!
Els seus dibuixos.
Ping pong d'emails.
Mmm... oh, sí!, això.
Un restaurant sofis de tant en tant.
Mira, a mi em tracta així i li trenco les cames.
L'hort urbà que planegem plegades.
Tu volies que jo nasqués?
Psicofúting
Quan et tremola la barbeta explicant alguna cosa.

Lu

Mandra

2008-03-19T13:51:00.005Z

Ahir vaig llegir un conte que em va fer pensar, es titula “Mandra” i és del llibre d’en Jordi Cantavella “Paper higiènic”, que us recomano per passar-la bé.

Amb petites variacions meves, la cosa seria:

I quines poques ganes de treballar! Anar a la feina li fotia tanta caguera que caminava amb una mandra absoluta. Arrossegava els peus com l’avia Amparo quan es posa les plantofes de llana. Els braços li pesaven com dues barres de plom.

Es va aturar i es va negar a continuar caminant.

Després que passessin el camió de la brossa, dotze turismes, tres camions, una camioneta, sis autobusos, un autocar, set motos i un comunista amb bicicleta van recollir el seu cadàver aixafat.

Bona Setmana Santa i Pasqua.

vladimir

Ommm

2008-03-17T23:34:00.012Z

Fa temps que no parlo de ioga i de les coses que abans em feien risa. Això vol dir que ja les he interioritzades i les dono per normals? Oh, Goddess, no!

Avui he fet l’exercici d'observar amb objectivitat les coses que fem a classe i, sobretot, allò que diuen els profes, pare i fill.

Com a tast:

--No me dejo llevar por una respiración banal.
(quan fem postures compromeses i la gent comença a posar-se de tots colors)

--Quietuud, quietuud... relajaciónn, relajaciónn... bienestarr, bienestarr...
(durant la relaxació final)

--Ponemos la espalda totalmente recta en esta postura de “fuelle-muelle”...
(no tractis d’imaginar-te la postura, t’ho prego)

--¡Exhalo! ¡Exhalo! ¡Exhalo! ¡Exhalo! ¡Exhalo! ¡Exhalo!
(durant la respiració kapalabati, no tractis d’imaginar-te de què va)

--Estiramos el cuerpo, haciendo una “mandra” corporal.
(jo crec que la gent fa veure que entén "mantra", calla i no diu res)

--Inhalo, exhalo, suuuspiro...
(si em preguntes en públic si la gent sospira, faré veure que no sé de què em parles)

Ah!, però surts com nova. I pots fardar davant d'amics incrèduls: "tu no et toques el genoll amb la barbeta..."

El genoll i el que faci falta.

Avui no toca riure

2008-03-17T13:00:00.007Z

Com ho faig per no caure en el catastrofisme i constatar que la cosa és preocupant?

Dic d'entrada que la meva sensibilitat extrema cap el tema de l'aigua prové d'haver viscut un any en un país on no n'hi havia gaire i no era potable.

Anar cada matí a una font, carregar galledes, dutxar-te d'aquella manera, rentar-te les dens amb aigua embotellada, vigilar què menjaves i què bevies, agafar amebiasi... Tot això em va marcar. Tanco aixetes, renyo els que tenen piscines privades, maleeixo els golfs, m'indigno amb l'actitud de mirar cap a una altra banda. Disculpeu-me, ho trobo seriós. Això, concretament, no ho puc relativitzar.

Uns coneguts que treballen a entitats reguladores de l'aigua diuen que les reserves estan al 21%, que enguany hi haurà restriccions fortes, que no es vol causar alarma social, però que el tema de la desertització comença a ser una realitat, com ho són altres efectes del daltabaix ecològic. Riem i diem "no n'hi ha per tant", o tirem pilotes sense pensar què puc fer jo, a què puc renunciar.

Som la generació de la no renúncia i del no esforç? La frase en negreta només pot il·lustrar-se amb la imatge que encapçala aquest post.

Tanga

2008-03-15T18:07:00.002Z

La por mou muntanyes

2008-03-10T09:48:00.016Z

Sí, la por i no la fe.

Ja ho entenc que aquest és un estat molt dividit, que encara són vius els qui van patir la guerra. El meu pare recorda quan van afusellar el seu oncle de disset anys, per anar a missa; la meva mare recorda com li van tancar el negoci al seu avi, per roig.

És evident que així encara no podem votar amb el cap fred.

Estic tristoia de veure els resultats electorals, al contrari que en Vladimir, que deu estar amb un mal de cap de ca l'ample, de la ressaca d'ahir.

Vaig anar a votar, a un partit petit que encara ho ha estat més, espectacularment més petit, fins i tot amb el meu vot.

He constatat que la por, la por mou el món i no la fe. L'angoixa i no els ideals. L'obtusitat i no les certeses. La intolerància a la complexitat i no els dubtes.

Ancorem en el bipartidisme.

I què n'és de perillós fer desaparèixer els matisos! Un món en blanc i negre (com el quadre de Malèvitx), és un món que no deixa espai als amants del fauvisme...

No ens adonem que acabarem vivint en una bidimensionalitat monstruosa que anirà descolorint les veladures de la nostra consciència, de la nostra voluntat.

I tot raspant, raspant, què en quedarà?

El clarobscur barroc de la irracionalitat, poc més.

Vota

2008-03-06T17:27:00.003Z

Bé, perdoneu-me aquests post però avui em pesen els collons com un parell de boles de formigó. Aquests dies he agut de sentir tantes cabronades... Excepcionalment redactaré en castellà, sóc fill de l’escola pública i la immersió lingüística i crec que puc expressar-me perfectament en els dos idiomes. Vamos allá pues, con alguna conversación que he tenido a raíz de las elecciones:

Me cuenta Lola, una amiga lesbiana que se casó hace unos meses, que el domingo no piensa ir a votar, que para ella los del PP y los del PSOE son la misma cosa: putos políticos. Me callo, como os he dicho, es una amiga y tampoco va a querer escucharme, los histéricos suelen ser personas duras de mollera, buena gente, pero ni con cornetilla... Prefiero seguir dándole vueltas a lo que le diría: “mira tía, quizás sean la misma mierda, pero con el de la americana prieta ni te hubieras podido casar, ni tendrías la custodia de tus hijos, ni te hubiera salido gratis la operación. Sabes, yo votaré porque no me apetece volver a gritar en las manifestaciones de tus amiguitas como un perro sin amo.”

Mi sobrino de 19 años, un hijo puta la mar de simpático, me dice que los políticos se la sudan. Él es auténtico, un enamorado de la música radioactiva y follar con condón de burbujas, uno de esos que va pegándole patadas a las paredes y meándose sobre los coches de lujo los sábados de luna llena. Me confiesa que a él, el domingo, le gustaría cagarse de canto en la raja de la urna… Es mi sobrino y lo aguanto, aunque anteayer le diera unos euros para que fuera a comprarse un bote de champú Zincation Plus, no soporto ver nevar cuando me habla. ¡Ay! Supongo que el domingo debo ir a votar, aunque sólo sea para que no exploten en un chiringuito de playa a esta juventud tan entrañable, como le pasó a los camareros de antes que por cuatro chavos les hacían pelar las patatas hasta con las uñas.

Martina, una argentina que me ha descubierto la grandeza del mate, me cuenta que ya tiene un contrato de trabajo y que pronto, después de mucho sufrimiento, va a poder legalizar su situación. Me dice que le encantaría votar y que escriba en mi bloc si al yerno de Aznar, un tal Tarik Agag, árabe hasta el agujero del prepucio, también le van a hacer el famoso examen. Me dice que ese tal Mariano no tiene vergüenza, que en los buenos tiempos su patria, Argentina, puso un plato de papas a todos aquellos compadres gallegos que hasta se les caían los dientes del hambre que llevaban. Me dice que apunte porque se siente herida: casposo, purria, rencoroso, revanchista… vete a disecar a los gatos capaos antes que sus pudran.

Bien, acabo porque me saldría de madre. Creo que la gente de izquierdas el domingo debemos ir a votar. No solo tenemos la oportunidad de ganar, eso ya está hecho, sino de enterrar a esa gente rancia, mal educada, belicosa y cavernícola EJPAÑA.

Izquierdas, porqué no es lo mismo (yo PSC, pero cada uno con la suya)… todos juntos contra la derecha. Los vamos a mandar a tomar por culo, y como dijo mi querida Chacón, ¡Guapa!, quien tenga dudas que escuche la COPE.

vladimir

Gisclareny 05-03-08

2008-03-05T09:58:00.006Z

La montse i el ramon em fan arribar un bonic intent de haiku:

Hi ha aquell silenci misteriós i preciós de la neu...

que no priva a la primavera d'obrir-se dolç camí.

vladimir

Mauna Loa

2008-03-02T13:22:00.021Z

Dedicat a T.G. el dia que, com una amazona, va córrer la Marató.

A la festa de fi de curs de segon de BUP, vam fer un concurs de Miss i Misters on els delegats repartien bandes de paper de vàter amb el títol de cadascú: Miss Petazeta, Miss Privata, Mister Bomba Fètida... a mi em van batejar com a Miss Vesubi.

Han passat vint anys i una bona amiga em diu que és cert que sóc un volcà, però ja no per les erupcions, sinó i sobretot pel temps de latència, en què aquell conus és, senzillament, una muntanya amb el cim escapçat com un melic.

I penso que he trobat un altre volcà en ella, impressionant i ple de contrastos. Ho és, també, per aquella capacitat de gestar el magma en el silenci i la solitud de les alçàries.

Aliens als focs d'artifici, la major part del temps, els volcans estan, com el Mauna Loa, uteritzant la propera eclosió.

Psycho

2008-02-26T18:06:00.010Z

El psicòpata corrent no sol anar pel món trinxant extremitats amb una serra elèctrica. Més aviat és algú que coneixem i que, si no hi intimem gaire, fins i tot ens cau simpàtic/a.

Quan té poder, pren decisions amb una fredor inhumana. És megalòman per compensar mancances insondables.

Per què penseu que algunes persones volen arribar "a dalt de tot"? Per arreglar les coses? O per veure’ns a tots per sota seu? És habitual, doncs, que el poder atragui individus narcisistes i psicopàtics.

Els psicòpates són un 3% de la població (dels quals, un terç, dones). El narcisista és la versió reduïda del psycho. Si t'hi pares a pensar, a Barcelona, unes 60.000 persones podrien ser psicòpates en major o menor grau.

ioioioioioioiioiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

Els trets psicopàtics bàsics són:

manca d'empatia,
cosificació de l’altre,
seducció (sol resultar agradable, divertit, en un contacte superficial),
manipulació,
discurs tèrbol (si vas a fons, no n’acabes de treure l’aigua clara),
manca d’escrúpols,
falta d’emoció (ho pot aparentar, però aviat notaràs que “alguna cosa no quadra”).

Un exemple: el psicòpata pot tenir una forta discussió. En acabat, es fumarà una cigarreta, ben tranquil. Si li convé, dirà que està afectat. Però no li notaràs ni en la vibració de la veu ni en la subtilesa amb què es contrauen les faccions la més mínima alteració.

Però... per què ens hi aproximem?, per què ens enganxa? Perquè el cant de sirenes de la psicopatia connecta amb elements irracionals del nostre psiquisme, actua d’atractor de la pròpia foscor interna. En psicologia moderna, distingim entre víctima (existeix coacció) i complementari (hi ha voluntat). El complementari del psicòpata té trets neuròtics que ell detecta i dels quals se n’aprofita per nodrir el seu desmarxat Jo.

Un altre dels trets del psicòpata és que no posseeix Superjò. No ha interioritzat el paquet software “ètica, empatia, compassió, sentiments”, sense el qual és impossible ser, vertaderament, persona.

Viu amb les seves normes. Si està ben situat, vol dir que s'ha baixat el software i sap perfectament com servir-se’n per no acabar amb els ossos a la presó o dormint en un caixer automàtic. Però si actua segons les normes, ho fa per evitar el càstig, no pas perquè, en sentit kantià, senti que és bo fer-ho així.

Com que es belluga en l’àmbit de l’Allò, el detecta en tu, on viu reprimit. Sap on ets vulnerable, com seduir-te...
Juga amb tu. Per què? Perquè és un individu que bàsicament s’avorreix. L’avorreix tot. Se sap i se sent diferent. I no troba encaix en aquest món. Necessita sensacions fortes. Juga amb tu, sí, et xucla. Mai no t’estimarà i no per dolenteria: no té capacitat d’estimar. És un individu que viu en una altra freqüència d’ona.

Diuen que no es guareix, perquè no és cap malaltia: és una forma de “ser en el món”. Per tant, només pots allunyar-te’n i foragitar de tu el petit monstre que l’atrau. Recorda que malgrat el seu màrqueting, ve a buidar-te. Malfia’t del discurs. Observa les accions. Refia’t de la teva intuïció: sí, ell és el que sospites: un lladre de llum.

Li donaràs fins el moll de l’os si no ets a temps de descobrir la porta del sòtan de la teva psique, obrir-la i ventilar la ferum de cadàver que l'ha dut fins a tu...

Dra. Marols

Icona II

2008-02-21T20:37:00.015Z

Aquest nano, el Keanu [Kiánu], em serveix per donar un tomb més amb el tema de la iconicitat i diverses coses que em ballen pel cap en relació a la bellesa.

Aquest actor feia uns quants dies que rondava per la pantalla (Speed, Matrix) i a mi, ni fu ni fa. Fins que no el vaig veure fent un rol de metge jovencell que, atret pel seu hàlit intel·lectual, s'enamora d'una dona vint anys més gran, que no m'hi vaig fixar (Something's gotta give).

Què vull dir amb això? Que és molt probable, com apuntàvem l'altre dia, que la bellesa sigui una construcció mental i no pas un estat de la matèria.

Si el xaval aquest (de 43 anys, no et pensis) FOS guapo en si, la seva bellesa m'hauria d'haver impactat de bell principi. No essent així, és evident que altres factors deslligats de les mides i proporcions, els moviments, l'estil, el to de veu o el posat, tenen influència alhora de provocar en mi una sensació agradosa.

I és, ja us ho esperàveu, el famós ethos, que poc sovint tenim en compte. El Ser-en-el-món de cadascú, que dota de significat el conjunt d'ossos i músculs, pell i pèls que configuren una imatge externa.

En el cas dels actors i actrius, aquest ethos el transmet el seu rol: un metge jove que s'enamora d'una escriptora madura. A un que conec bé li va passar això amb la Liv Tyler; li agradà l'elfa Arwen i no pas l'actriu que, en altres pelis, diu que no li fa ni fred ni calor.

Estic fent una mica de trampa i ho sé.

Au, Vladi, matxaca'm.

Capítol VI (fi)

2008-02-19T18:20:00.007Z

M’hagués agradat dir-li que n’havia estat molt d’ella, tot i que segur ho sabia; que també havia arribat a fantasiejar amb la possibilitat d’una vida compartida. M’hagués agradat explicar que la nostra relació havia estat com una gota d’alegria dins l’esquerda deixada per un d’aquells buits que de tant en tant sobten el cor. M’hagués agradat confiar-li aquestes i d’altres coses, però les circumstàncies mai van ser favorables a les meves confidències. Ni quan compartíem feina vaig parlar, ni ara em semblava el moment oportú de fer-ho. Suposo que ja sol passar que les coses importants sovint s’han d’intuir més que no pas explicar, com la música més íntima es composen de silencis ben triats.

I només quan ella ja és a punt de pujar a l’autobús, sospesant la possibilitat que segurament tardaríem a veure’ns, li he dit amb un somriure que flotava entre les galtes: «Cuida’t molt, si us plau. No miris enrere. Sempre endavant.» I ella, ràpida i segura m’ha respost: «vlad, una mirada agraïda al passat i una altra esperançada al futur».

Els fanals de Passeig de Gràcia fa estona que projecten una llum molt freda. Camino. Alguna de les seves frases em volten pel cap: «Quina gran equivocació he tingut amb la meva vida», «No podem pas tornar enrere»... Camino i m’aturo a escoltar la música d’un orgue que s’escapa d’alguna finestra mal tancada. A Plaça Llibertat una ala molt negra fa caure definitivament la nit. Sec en un banc amb el paraigües tancat entre les cames, al diari personal escric: damunt el mar, el sol reneix cada matí per sorprendre’m amb vermells pàl·lids.

vladimir

PictoMeme

2008-02-18T19:06:00.001Z

La Matri em preguntava a quina imatge pictòrica assimilaria el seu físic, i això m'ha suggerit un meme que envio a Mery Cherry, Pardalet, Emma, Maria Escales, Ànima alada i Perdedor.

A mi, un que dibuixa molt bé i que més d'un cop m'ha dibuixat, diu que segons el dia, sóc un Modigliani o bé un Waterhouse, segons estic càlida i propera, o lànguida i distant.

Busqueu el vostre quadre, aquell que se us assembla, i poseu l'enllaç en el comentari.

Capítol V

2008-02-18T15:46:00.006Z

Arribem a la parada i esperem en silenci el seu autobús. La pluja cau fina i em decideixo a dir:
-Perdona, no contestis si no vols. Però el cas és que la carta que em vas enviar em va capficar. No ets gaire feliç veritat. Ho estàs passant malament?
-M’emociona saber que la carta et va fer pensar en això, no n’estava segura d’haver-la escrit prou bé. És cert, no era gens feliç quan te la vaig enviar.

De cop i volta calla, pensa. El paraigües negre ens protegeix del plugim i de la gent que espera a la parada. Finalment, ella reprèn el fil:
-No sé, vlad... et sóc sincera, quan et vaig enviar la carta feia poc que havia decidit separar-me del meu marit. Sabia per una amiga que tu també t’havies separat i... Però no..., després em vaig fer enrere de la meva decisió. Crec l’estimo vlad, però... Al començament, quan vam decidir d’anar a viure junts, vaig trigar molt de temps a estimar-me’l. Recordo que tu acabaves de deixar l’editorial i em va costar fer-me a la idea que no ens veuríem més, no m’ho creia. Et volia trucar a casa, però em feia massa respecte, eres casat i t’estimaves tant la teva dona... Aquell noi que ara és el meu marit em va ajudar, era tan transparent i pacient, li dec gran part del meu equilibri.
vlad, he estat infeliç molt de temps, de debò molt infeliç. Però els anys han anat passant, he tingut una filla, m’estimo la família que he creat... i un dia, sense més, em vaig adonar que estimava de veritat al meu marit. No sento per ell el que sento per tu, però me l’estimo. Quan passes molt de temps amb algú, et trobes que t’hi acostumes, t’hi fas.

A les nines dels seus ulls, d’un negre espès, hi ha una brillantor que desarma. Quina mirada més bonica.

-vlad, hi ha vegades, un moment o altre, dies molt tristos, que penso: «Quina gran equivocació que he tingut amb la meva vida.» I em poso a pensar en una altra mena de vida, una vida millor que podia haver tingut. Per exemple, jo he pensat molt en una vida que podia haver tingut amb tu. I llavors m’enrabio i faig coses que no hauria de fer, com aquesta carta que t’he escrit... Però un cop he fet aquestes beneiteries, no trigo a adonar-me que el meu lloc és a casa, amb la meva família. Al capdavall, no puc pas tornar enrere, i no puc pas viure sempre pensant què podia haver estat. Me n’adono que allò que tinc és tan bo com el que té la majoria, potser millor, i n’he d’estar agraïda...

M’acosto per besar-la, però només encerto a decantar-li un petit cabell que cau damunt aquella mirada que tan m’agrada. Una mirada que m’esmicola el cor, com les postes que tantes tardes havíem compartit.

vladimir

Capítol IV

2008-02-15T07:54:00.005Z

I bé, amb la carta rodant pel meu cap ocupem aquella tarda de records feliços, i les hores que passem junts són, diria jo, d’allò més agradables. Un munt de persones entren mentre parlem, s’asseuen un moment i tornen a sortir, però no ens distreuen de cap manera. De fet, se’m fa difícil de creure que hem passat un parell d’hores quan ella ha mirat un exquisit rellotge de diamants que li envolta el canell i em comenta que hauria de tornar cap a casa, que la petita maria la trobarà a faltar per anar a dormir, el seu marit té poca traça.

Ens aixequem, i en verificar que encara plou i que ella ha de caminar sota la pluja fins la parada d’autobús de Plaça Universitat, insisteixo a acompanyar-la sota el vell paraigües negre i allargar, així, uns minuts l’adéu.

Caminem en silenci sota la pluja cap a la parada i, de sobte, ella es gira cap a mi i em pregunta: «Què penses vlad? Diga-m’ho si us plau. No callis com la darrera vegada. No tinguis por.»
M’agafo fort al paraigües, no m’ho esperava. Vull parlar però no trobo les paraules, mai hi són quan més les necessito. Callo i miro el cel. Una llàgrima llisca galta avall, me l’eixugo ràpidament amb la punta del dit índex. Ella em mira i només sé dir-li: «La pluja.» Somriem.

vladimir

Capítol III

2008-02-13T14:28:00.004Z

Però hi ha la carta que em va enviar per citar-me: «...on sempre, m’agradaria que poguessis venir; si no, no et preocupis, t’ho dic de veritat.» Una carta que em va trasbalsar; tot i que no hi havia hagut dia que d’una manera o altre no hagués pensat en ella, el temps havia fet la seva feina i ja estava prou ben acostumat a trobar-la a faltar. La nostàlgia d’aquelles estones compartides havia esdevingut agradable i tot.

La carta era llarga i ben escrita, però poc clara en els detalls que més m’interessaven. Entre línies, hi intuïa una mena de tristor inequívoca, no sé... potser volia reprendre la nostra relació i tornar-nos a veure amb més assiduïtat... però... estava desconcertat, sorprès... Començava una frase: «Des de la darrera vegada, el temps és com una extensió buida davant meu.» I en un altre escriu: «...n’estava tant d’aquella vista, les capçades dels arbres, el cel, aquell petit turonet al fons... Els capvespres d’estiu, quan ens quedàvem més del que tocava a tancar algun llibre, hi havia una mena de màgia en aquella vista. Et confessaré que no he pogut oblidar aquelles estones precioses amb tu, al costat de la nostra finestra, mirant encantats com es dissolien tots els colors ataronjats de la tarda. Tampoc oblido que sovint comentaves: “Quina joia, són tan bonics i breus”.

vladimir

Capítol II

2008-02-12T08:01:00.001Z

El temps ens ha conservat idealitzats en la memòria, bé, no sé si això és exacte. Ella, naturalment ha envellit, set anys no passen en va, però si més no als meus ulls ho ha fet amb gràcia. La figura encara esvelta, els pits petits i ben rodons, aquella manera d’aguantar el cap que ratlla el desafiament... Alguna arruga nova aquí i allà. Els llavis prims i allargats, perfectament dibuixats... Sí, la senyora que tinc al davant s’assembla sorprenentment a la joveneta que ha viscut a la meva memòria aquests anys.

A mesura que parlem, he de dir que em fa l’efecte que veig altres canvis, més subtils però evidents per algú que l’havia observat tant. Per exemple, em sembla com més posada, més elegant, menys espontània, irresistiblement educada. Es possible que es tracti d’aquella calma que arriba amb l’edat, o d’un petit cansament de la vida; el guspireig que la feia tan vivaç sembla haver desaparegut una mica. De fet, fins i tot diria que en la seva mirada li brilla alguna cosa trista. Però també es cert que puc equivocar-me, i que tot sigui només l’efecte de cabòries i suposicions meves... Però també hi ha la seva carta.

vladimir

Capítol I

2008-02-07T18:50:00.001Z

Hem quedat al saló de te, al costat de la finestra que dóna a Diputació. Arribo una mica tard, i a recepció m’informen que ella ha arribat una estona abans. Plou. I ella bada mirant la pluja.

El luxós hotel on ens trobem havia estat l’editorial on tots dos vam aprendre a fer els nostres primers llibres. Durant cinc anys, el saló de te on passarem bona part de la tarda havia estat el despatx on ens vam conèixer i, sembla ser, també, qui ho sap del cert, enamorar.

Entro i m’apropo a ella, ens mirem. Li dic, miro de disculpar-me: «Hola, perdona. La pluja. Sento arribar tard.» Es posa dreta, somriu i m’allarga la mà tot dient «Les coses bones es fa esperar. Ho recordes, vlad?... Tarda sí, tarda també, quan arribava de dinar, una mica tard, sempre em rebies amb aquesta frase tan...» Li agafo la mà (la seva pell és agradable), li faig un petó a la mà i a la galta. Continuo la seva frase «...rància. » Se’ns escapa la risa tonta. Riem.

I així, després de set anys tornem a estar junts. En el mateix lloc i en diferents circumstàncies. Enraonem, somriem, ens mirem; intuïm coses l’un de l’altre, ens costa preguntar i esperem pacients que l’altra parli, que l’altre expliqui les coses que no ens atrevim a preguntar (i per què no ens atrevim a preguntar-les?)

El temps ens ha conservat idealitzats en la memòria, i la pluja de febrer cau continua sobre els plàtans de Rambla Catalunya.

vladimir

Caramel/Expiació

2008-02-04T16:51:00.000Z

Aquest finde dues amigues m’han dut a veure dues pel·lícules.

La primera, Caramel, amb l'Aixa; un film libanès dirigit per Nadine Labaki que fa un retrat descriptiu i gens analític (com quasi sempre: descriure és més fàcil) del que s’hi cou, a un saló de bellesa, en la vida de cinc dones. Pretendre que aquest és un repàs modern i exhaustiu del món àrab occidental és d’un naïf que esborrona. A banda de servir de desfilada de morenasses (cony, que et fan sentir malgirbada!), i que la banda sonora és realment bonica -sí, i la conversa entre mare i filla, a qui acaben de cosir l’himen perquè el seu promès no s'enteri que no és el primer- la peli és d’allò més banal. També en salvaria l’escena en què la més bella entre les belles veu a través d’una peixera la nena del seu amant i s’adona que està fent l’enze a base de bé. Però fillets de déu, quina acceptació del fat, quina plasmació més rala del que diu Touraine: les dones viviu a través de la vostra sexualitat... home, Alain, fàcil no t'ho posen, eh, per viure al marge de, com ho deia la Beauvoir?... l'exterioritat.

Amb la Matri vam veure Atonement (Expiació), la peli que s’endurà uns quants Oscars encara que ningú sabrà ben bé per què. La darrera de Joe Wright, repetint amb l'esquàlida i també enlluernadora Keyra Knightly (la quadratura mandibular de la qual és utòpica i el seu pes, una fal·làcia). El noi també està de bon veure, tot i que li permeten sortir una mica brutot, mentre que ella, fins i tot d’uniforme d'hospital, llueix uns morros com talls de síndria. La meva àvia va ser infermera a la guerra i sempre insistia en l’austeritat del cos d’infermeria. Com sigui, la primera meitat del film és un muntatge esnob, absurdament llarg, amb personatges insidiosos de cartolina, pura fotografia de magazín. La segona part és encara més pretensiosa, amb una insuportable seqüència de deu minuts a la platja de Dunkerque (de fons, una nòria i uns militars cantant a cor com escolanets de Montserrat), la cosa més carregosa i kitsch mai vista. Bé, sí, el final és émouvant, amb els penya-segats de Dover al fons, d’acord. I hi ha alguna escena que és prou bella, val. I que quan veig hospitals de campanya i aquelles dones valentes que recollien trossets de soldats, doncs penso en la meva àvia, i em toca la fibra. Però no en tinc prou.

Com a conclusió de la doble jornada diria que es fa un cinema molt facilot, que s’apel·la al lloc comú més baix, excolent l’esforç per part de l'espectador, no fos cas que engegués connexions neuronals i acabés pensant o sentint coses noves. Xatis per babejar, xatos durs amb barba de tres dies, històries sobades, el cottage de sempre, primers plans innecessaris, el típic polvo a la biblioteca, la típica dona esperant una trucada al mòbil, violins i lalalà.

Per compensar, vaig tornar a veure Caché, del Haneke, una meravellosa filmació fictícia sobre la culpa i la veritat. Com diria el Capri: "sto cine".

Icona

2008-01-29T11:25:00.000Z

Et consideres guapo/guapa?.......els dimecres de set a nou, sí.

Ser-ho o no ser-ho, sentir-te'n, que t'ho hagin dit molts cops o cap, com ha esculpit la teva vida?........em miro al mirall abans de sortir, per si he dissimulat bé les escates.

De fet, què ès per a tu "ser guapo/guapa"?.......a nivell social, tenir capacitat d'esdevenir icona. A nivell personal, tenir una bona col·lecció (com vostè, però diferent) de fotos de divan.

Trobes que la gent és cos per una banda i ment per una altra?......jo crec que tot és ment. El cos deu ser un holograma; un miratge de la ment. Ara que, com a miratge, ja fa el fet.

Es pot ser guapo d'entrada i anar perdent? I no ser-ho i a poc a poc anar guanyant?.......absolutament. De fet, com més guapo d'entrada, menys dura l'efecte. Les guapures que van entrant progressivament pillen més.

Lligues molt? A què ho atribueixes?......a un bon màrqueting i quatre eslògans ben treballats. Les Vialis i el Rive Gauche "algu" deuen fer.

Dra. Marols i Lu

Foto: Christian Bale. No tant perquè sigui guapo, sinó per la cosa de la iconicitat...

Santi

2008-01-24T16:12:00.000Z

Santi,

Com ho fas per fer-me sentir tan bé?

Cada cop que t'escolto, gastant sabates, m'adono que just abans, estava en la inòpia. I això em passa Cada Cop que t'escolto.

Saps veure en el fons de les coses, rere les coses. Tens metàfores per fer-me-les entendre, totes aquestes coses, a més. I jo voldria preguntar-te: com? I també: per què no hi ha més gent com tu? Tot i que ja no em quedarien sabates.

Però la cosa no acaba aquí, perquè no només ets un llest amb imaginació. Tens el do de desvetllar sense ferir. Em fas veure que al costat de la magnífica torre esmolada i lluent, feta d'un cristall que vibra amb el frec de l'aire, hi ha un femer on es rebolquen semi orgasmades les meves contradiccions. Però, al tanto, m'ho fas veure amb un to zen, de vell que ha pujat i baixat muntanyes amb sandàlies, i un mins esmorzar paït fa hores. Tu t'involucres amb aquells qui estimes. I, ja em diràs com t'ho fas, estimes pràcticament tothom.

Santi, va, posa't vermell. Empipa't, això no es fa, Lu!, impúdica exhibicionista!

I somriu: va, que aviat celebrarem com veu la llum el teu primer llibre, de títol Heideggerià. I ara digues-me quan i per què la intel·ligència i la bondat es van fer amigues? Tu que ets tan llest, segur que ho saps...

Rau-rau

2008-01-19T19:17:00.000Z

“Vladimir, ull!, guaita que faig ara”

I no li va faltar temps per estirar-se cap avall l’escot i ensenyar-me el seu pit perfecte. En un segon, potser dos, aquell do de Déu va caure al precipici i com endut per una molla va tornar a endreçar-se. Vist i no vist. Alegria massa sobtada. Me cago en la vida que no s’atura quan més ho vull.

“Què t’ha semblat, Vladimir? No t’ho esperaves, eh? Ho torno a fer? No, no, no”

No, no, no... No! doncs no m’ho esperava, no. Semblava tan posada, tan educada en el Sagrat Cor o la Salle, que no m’esperava pas que fes saltar la petxuga. Després em va comentar que aquests tics eren una moda, una cosa divertida, un regalet per segons qui. I sí, ho vaig trobar divertit, però es podia haver esperat a que li hagués acabat d’explicar l’arribada d’Ulisses a Ítaca.

“Vladimir, quan estàs amb una noia has d’aprendre a prestar-li més atenció. Mai saps quan botarà la llebre. Bé, el meu pit no és rosat com l’aurora de la teva illa grega, però el record que en crearàs també et farà rau-rau uns quants dies”

Al cap de tres dies, al frankfurt de la Riera del meu poble, amb la salsitxa calenta a la mà, envoltat de fosca i gent petulant que passa, sento el rau-rau del regalet de la mossa. Sort que un ja ha lliurat mil batalles i sap enfocar els seus temes de reflexió cap a llocs que el satisfan més humilment (la fórmula que explica l’Univers cap en una sola ratlla).

vladimir

El meu divan

2008-01-15T18:24:00.001Z

Pel meu divan han passat molts pacients.

De totes les edats, nacionalitats, professions, temperaments i temperatures emocionals.

Cada cop que en ve un de nou, la meva feina consisteix a escoltar-lo i provocar en ell la necessitat, primer, i les ganes, tot seguit, d'esdevenir bucejador, espeleòleg, miner, del passatge obscur que li barra el pas a l'espectacle commovedor del seu jo profund.

No sóc de pedra, ni maquinal. De vegades m'hi involucro. Ell és allí ajagut, lliurat a mi, a qui transfereix la seva por d'abocar-se a ell mateix. Primer, vestit. Però arriba un dia que deixa la camisa a l'entrada ... a cada sessió es despulla una mica més, fins que queda, miracle, nu del tot. M'emociono, m'hi implico, no ho puc/no ho vull evitar.

I en acabat, poso bé els coixins, apago la cinta de relaxació, torno a casa, i a poc a poc, prenc consciència, jo també, de la meva hidra personal. Sí, la doctora té tants monstres i fantasmes com tots els seus pacients. Amb un avantatge: conec l'hidra, tinc esmolada l'espasa i les nits de lluna plena surto a tallar caps.

Però ell, ell encara està palpant-se amb les mans l'avenc que li escindeix els dos hemisferis.

Dra. Marols

On tens el cap, Vladimir?

2008-01-13T01:56:00.001Z

Jo t'anava avisant, t'ho anava dient, que estaves massa encaparrat. Amb els llibres, amb la bona literatura, amb que tu no tens temps per escriure, o que l'amor no existeix. Mira que vam gastar cadira, a l'Oriol, al Galleg, al Tapilla... i no me'n vaig sortir. Admeto el meu fracàs: has perdut el cap, Vladimir.

I ara, què? Hauràs de sostenir teories centrípetes que cada cop més t'allunyen de l'exterior? Quan et miri, en comptes de veure el mar, veuré fondàries on fan cau els raps? Vladi, Vladi, emergeix! Encara és temps. Dirigeix-te a l'amazona rossa que espera les teves paraules. Només espera això i no pas que li facis la carretilla mentre li demostres que el principi d'Arquímedes és un eufemisme quan són dos a la banyera.

En fi, Vladimir, ja saps que aquí estaré, com sempre, trucant-te quan em penso que estàs fomut i tu em desplantes amb un "però si estic bé!"; abraçant-te quan et crec dolç i tu m'ofereixes tensió infranquejable; insistint "i que escriu bé, aquest talòs, aquest gamberràs entranyable!".

Avui no et faria una surra al cul, sinó un petó a cada galta.

Casualment, el Destí, clau

2008-01-10T19:24:00.000Z

Casualment el seu book va caure damunt la meva taula. Em va cridar l’atenció el dibuix d’una noia dormint dalt d’una branca, i casualment vaig començar a imaginar com despertar-la: que si estirant-li un pèl (del cap), que si envoltant-la amb els meus braços virils, que si bufant-li suaument el borrissol del clatell... Casualment (t’ho juro Lu) vaig trobar-me amb el telèfon a la mà quedant amb ella perquè m’ensenyés més dibuixos “a dos quarts de set t’espero a l’editorial”. I la noia del dibuix, casualment, va resultar ser la noia que dibuixava; la qual s’havia perdut i arribava a l’editorial mitja hora tard, just en el moment que jo plegava. Si no m’hagués agradat us asseguro que li hagués donat llargues, però era la noia del dibuix i quant algú ens agrada l'eròtica sol vencer els principis (això no és sempre així, però vaja, a vegades som flams amb cirera). I casualment vam acabar a la taula del Tapilla Sixtina fent birres i copes en una taula de fusta amb una lampareta vermella... Tot el que va passar després va ser, ben casualment culpa de l’alcohol més amic.

He reflexionat en el fet i he arribat a conclusions. La natura i el Destí ens governen inevitablement. Tot és natura, i sobre tot destí. Ens precipitem els uns vers els altres si el destí ho vol, ens separem si el destí ho mana... precipitats, separats, com un parell de fulles seques arrossegades pel vent, com un parell de cossos a temperatura d’amor, ara entrant, ara sortint, ràpid, lent, endavant, marxa enrere, quatre copets, un, dos, i fins i tot, de tant en tant i si el destí vol, casualment tres.

vladimir

PS. Sí, sí, dieu-me superficial; que mai us passi.

Bons Reis!

2008-01-04T15:49:00.001Z

Ni tres, ni reis, ni blanc, ni ros, ni negre. La veritat, el que va passar realment ningú ho sap. I què? Generacions i generacions al llarg del temps han creat la llegenda, el mite, un dels contes més bonics de la història, farcint amb una mica de pa el formatge.

"Uns mags arribaren a Bet-Lèhem seguint l’estrella que havien vist a l’orient els anava al davant fins que s’aturà al damunt d’on era l’infant. Prosternant-se, li van fer homenatge; després obriren els seus tresors i li van oferir presents: or, encens i mirra" (Adaptació de l'evangeli de Mateu, 2)

“Or, encens i mirra” diu Mateu, i d’aquí que alguns suposessin que eren tres, tot i que d’altres, com els primers cristians, en pintessin quatre, sis o més a les parets de les catacumbes. “No ve d’un, com més serem més riurem” devien pensar. “mags” diu l’evangelista, però algun lletrat hi vol veure astrònoms, filòsofs, savis... A mi, ja us ho diré, m’està bé que el Rei del món que neix entre la púrria el vagin a adorar tres reis del terròs. Blanc, ros i negre, tothom s’hi volia veure pintat, en aquests tres paios; potser avui dia, superat el tema dels colors, seria prou galdós imaginar-los com un nan pàl·lid, un morenet espatllat i un negre amb pits per bufanda.

En tot cas, només volia deixar constància del meu gust per la tradició, la imaginació popular i la cosa onírica; també volia avisar que, si a alguna de les lectores d’aquest bloc la segresten duran la nit de Reis, no s’espanti. La cosa és que l’he demanada a la meva carta (i em sembla que m’he portat prou bé).

Bons Reis a tots! que la màgia hi faci més que nosaltres.

Vladimir

Un passeig pel laberint

2007-12-30T12:54:00.000Z

Potser és que no pots acabar l’any sense intentar explicar-te allò que no entenies. Allò que encara no entens. I allò que t’esforces per entendre.

O seguiràs tirant d’anys sense intentar-ho? Vivint per sota de la tela prima que cobreix el llenç de la teva psique?

Fa poc, Diana va dur el seu bessó Apol·lo a voltar pel Parc del Laberint. Volia parlar amb ell dels racons indesxifrables i d’emocions que no solen emergir del llindar preconscient i que tan costa de verbalitzar.

Cal inventar-se les paraules, imprecises primer, abans no en sona l'accent des del fons d'aquell magma o d'aquell llim. Balbucejar, si cal. És el signe de la potència de l'intel·lecte en plena acció constructiva.

Tant Diana com Apol·lo són déus que es mouen amb comoditat pels espais de la ment. Diana és també una deessa d’acció, impulsiva i passional. A diferència d'Apol·lo, que veu les coses amb distància, Diana es confon amb l’objecte d’anàlisi, i per això balbuceja mentre cerca la paraula precisa per al color emocional concret. El seu bessó és una mica més tebi. Viu ancorat en la pròpia idea, com si s’ho mirés des de la barrera, comprenent sense estar del tot implicat. Però... es pot comprehendere, sense estar del tot implicat?

Els bessons fan passes, evitant el llot, entre les parets de xiprer que fan ziga-zaga, i topen amb carrerons sense sortida. Avancen, reculen, tornen a passar pel mateix lloc, que sempre és diferent perquè conforma petits itineraris desiguals. Curiosament, i dins d’un laberint no hi ha forma de preveure-ho si no ets filla de Minos, no en surten fins que les paraules han construït un cert discurs intel·ligible.

He pensat força en aquest vagareig. No va ser claustrofòbic. Més aviat rèiem. Vam parlar del pathos, gràcies al qual, alguns senten intensament. D’altres, més apol·linis, s’ho van mirant i amb fredor sensitiva, donen les gràcies. Què fa que uns tinguin la sang calenta, sentin necessitat, enyor, impuls... i d’altres experimentin un natural distanciament?

Voldria haver acabat l’any tenint-ne una resposta. Avui, 31 de desembre, tinc aquesta:

L’absència d’una figura femenina significativa ha generat buidor en la meitat del ser i allí on s’havia d’haver instal·lat el software Ànima hi ha un enorme esvoranc... Apol·los que viuen en la meitat del que són. I per eludir la vacuïtat, hipertrofien l’altra meitat, la del pare Zeus, que els impulsa en una cursa faustiana: “Et prometo tot allò que llueix, mentre tu deixis, progressivament i quasi imperceptible, de sentir”.

S’acaba l’any i us dono les gràcies a totes, a tots, sense vosaltres no podria entendre el món ni a mi. Continuarem traient capes, essent laberints i eixides, i fent emergir allò que ens farà ser una nova espècie. Aportant Ànima al planeta.

Prometo que la meva us besi a mitjanit.

Lu

Conte de Nadal

2007-12-20T14:05:00.000Z

El cosí Boris sempre havia lluitat contra els mals pensaments, els seus pares li havien procurat una ensenyança ultracatòlica, ultraprivada i ultracara. Li encantava el Nadal, per aquest motiu tots els de la família l’anomenàvem Boris-Nöel. Ell volia que Nadal fos tot l’any; recordo el crit que va clavar quan la tia Guillermina li va dir que era estiu i encara faltaven sis mesos per celebrar el naixement del bon Jesús.

Després va venir la història dels nanets... En Boris-Nöel es va obsessionar perquè uns homes petits i repugnants el perseguien pertot arreu amb uns guants de làtex negre; deia que la confiança i l’esperit nadalenc havien estat destruïts, i els pensaments controlats, per aquests paios amb guants de làtex negre.

I aquests éssers, que en Boris-Nöel pensava que eren extraterrestres, van fer que el meu cosí fes les coses més absurdes: serrar l’avet del jardí perquè les llumetes amb què el guarníem durant l’Advent servien de far a d’altres extraterrestres que sobrevolaven la ciutat; escriure pamflets explicant com els extraterrestres assecaven núvols i controlaven la pluja (i tots aquests fets els lligava amb la pèrdua del perfum d’api de l’escudella de Nadal); preparar centenars d’entrepans de botifarra per a tots els pobres escanyolits de l’Àfrica (amb els quals feien experiments els extraterrestres)... Ai, Déu meu! La tia Guillermina no parava de dir al pobre Boris-Nöel que un dia s’adonaria que l’extraterrestre dels guants negres era ell mateix, i ningú més. Però aquesta dura lliçó, no la va arribar a aprendre mai el cosí.

La gota que va fer vessar el vas, però, va ser quan la tia Guillermina va trobar escarabats dins els calçotets del cosinet. Amb tot, la cosa no hagués passat d’aquí a no ser que, per pura casualitat, un dia la tia va enxampar en Boris tractant d’entaforar-se un escarabat, un de ben magre, pel forat del cul (anus endins i potes movent).

Sí, tal qual. Fa deu anys van ingressar el bonàs del Boris al psiquiàtric de Cabrils. Però aquí no acaba la cosa, la primera nit de Nadal que va passar ingressat al centre va desaparèixer, i ningú no l’ha vist mai més. Es va esfumar. Potser el bon Crist el va baixar a buscar a lloms de l’Estel que porta els pastorets a Betlem (el Punt, aquell dia, havia publicat la notícia que una cosa brillant molt estranya voleiava sobre la platja de Mataró, direcció orient).

vladimir

* Conte inspirat en la història del cosí Dell, que la Laura Dern (guapa-guapa) explica al Nicolas Cage a la pel·lícula Wild at Heart (1990), de David Linch.

La plaça del Diamant

2007-12-15T18:03:00.000Z

El primer impuls era fer una crítica comentant com l’adaptació teatral és o no fidel a l’esperit de Rodoreda, si el treball actoral era excel·lent o només notable, que l'escenografia no era prou contemporània o bé que era impressionant, i acabar amb un estirabot sobre la música i el seu encaix dins de la dramatúrgia.

... I jo què coi en sé, de tot això?! Ni jo, ni la majoria dels espectadors n’entenem un borrall, de dramatúrgia, actuació, escenografia, música... però tots gosem dir que si perquí que si perllà. Som la generació dels consumidors de la cultura, on el client cultural creu que sempre té raó, s’atreveix a fúmer-la pel broc gros i es queda tan ample.

Res, doncs, no em faré l’entesa, que no en sóc. Parlaré des del gust i la pròpia experiència de receptora d’un text commovedor, d’una autora universal. I diré que l’obra de teatre La plaça del Diamant em va colpir. A poc a poc, entretenint-me en el primer acte, portant-me cap al plor contingut al final del segon, commovent-me plenament durant el tercer.

La Colometa és una dona feble que viu una vida tan trista que fa venir fred. I quan al final sembla que tot li comença a anar una mica bé, t’amorraries al terra, com feia el papa, besant-lo i donant gràcies. La Colometa se salva perquè hi ha una persona que li dóna la mà, i perquè ella s’hi agafa.

Ahir, per la guerra, avui, per altres històries, hi ha persones que les passen magres al nostre costat o un xic més lluny. A banda d’estrènyer-me l’estómac i fer-me tremolar la mandíbula, em demano què hi puc fer jo, per facilitar una mica les coses. Si ja estic prou a l’aguait. Si ofereixo la mà perquè s'hi posi algun colom ferit.

L'holandesa

2007-12-13T07:54:00.000Z

Fa uns dies, el meu veí podòleg em va convidar a sopar a l’àtic. L’excusa, la visita d’una cosina holandesa a la que volia presentar la seva nova parella, un negre bantú que de tant en tant crida a mitja nit i toca la flauta dolça. Em va explicar que jo havia de ser el contrapunt assenyat de la vetllada, que m’agradaria la mossa i que no hi feia res que no dominés l’anglès, que riuríem i ens ho passaríem bé, i que si li venia una urgència podia deixar la xicota ben acompanyada. I sí, sí, tot molt formal fins que l’holandesa va treure els bolets: tres plat i postres, vi del bo, licors selectes, uns “porrets” de colors i... el potet de rossinyols. Per favor Déu meu, ni que volgués us podria explicar el viatge; quines pessigolles, quina olor de peix, quins cops de somier...

Em llevo a mig matí, he quedat per dinar amb la Lu. Alço la finestra, sobre el llimoner del jardí el cel és clar i ple de llum, centenars de nuvolets prometen un dia d’hivern esmicolat en trossos... Damunt la tauleta de nit, les restes de la batalla: uns vasos de whisky, el cor d’una poma i una nota amb una flor a tocar de la Verge de Vladimir.

Vlad, when you’re making love, you just take me right over that rainbow. You’re so aware of what goes on with me, I mean, you pay attention. And I swear, baby, you got the sweetest cock I’ve ever tasted. It’s like it’s talking to me when you’re inside. Like it’s got this voice all its own. You got right on me.

Santes Pasqües!

No sé pas què em demana la tia, algú m’ho podria explicar.

Gràcies.

vladimir

Un regal molt especial

2007-12-05T16:59:00.000Z

Aquest és un post que invita a l'acció. (No faltarà qui el critiqui, que si això perpetua el sistema, que si fem cosetes així per estar tranquils amb la consciència... sí, és veritat en part, però entre no fotre re i fer alguna cosa, trio la segona... o és que els crítics teniu una idea millor, una idea que penseu dur a terme avui o demà? Us escolto...)

L'altre dia vaig comprar un regal a una botiga d'Intermon Oxfam i vaig agafar un fulletó que es diu: Més que un regal.

Consisteix a comprar alguna cosa que en un altre cap del món pot transformar una realitat difícil. Una cabra, gallines, un kit de primers auxilis, el sou d'un professor/a, etc. Cada regal té un preu que, segur que un de nosaltres o en grup, podem assumir.

Us convido enguany a fer l'amic invisible a uns quants quilòmetres de distància.

Aquesta és la minuta:

Material didàctic.........................................12 €
Vuit gallines...............................................16 €
Una cabra..................................................21 €
Tres garrins................................................30 €
Una bicicleta...............................................36 €
Treure un arma del carrer............................60 €
Un ase.......................................................72 €
Microcrèdit per a 15 dones...........................93 €
Llavors i fertilitzants orgànics família/any.......150 €
Sou d'un/a professor/a................................273 €
Una vaca...................................................452 €

I per acabar-ho d'adobar, uns consells per consumir responsablement.

Feliç desembre.

Lu

Si'ra, la dona sense falta

2007-11-30T13:45:00.000Z

He vist com aixecava el cap i es quedava com aturada mirant un núvol passar. Els seus ulls foscos s'han desfet en una mena de líquid brillant i una barca de tristesa els ha travessat. El rastre de la tristesa ha durat una estona i s'ha dissolt, s'ha evaporat com el rastre del cigne quan deixa el llac. Cap llàgrima ha lliscat galta avall.

Ara, resignada i segura, torna a baixar la mirada i segueix corregint la maleïda galerada. Tot i la gràcia que li fan certes errades ha de ser inflexible, el text ha de quedar perfecte, impecable, ni una coma curta de cama ni un punt estràbic. El cel dels correctors és sec i pur com una hòstia de paper. L’editor rus que la vol perdre ho té fotut, ella arribarà a la glòria sense cap falta... Brossa l’espera amb el cacauet a la mà i un ou ferrat incorregible.

vladimir

Persèpolis

2007-11-24T23:35:00.000Z

Tornem de veure la pel·lícula d’animació escrita i dirigida per la iraniana Marjane Satrapi, segons el seu còmic homònim.

N'hem sortit contents i hem coincidit prou en les nostres apreciacions.

Ell ha comentat tots els aspectes tècnics de l’animació: la barreja de 2D i 3D, la simulació ben aconseguida del grafisme del còmic (traç negre gruixut), el fet que al llarg de la pel·lícula el dibuix dels fons està treballat amb degradats de grafit o carbó, generant una atmosfera densa...

Jo he parlat dels aspectes socioculturals. A Persèpolis, la mirada és femenina. Com a dona, et sents protagonista de la història i de la Història, i no una simple comparsa, fent de contrapunt al protagonista masculí. Sabeu que mai em cansaré de dir-les, aquestes coses, i que gràcies a la insistència, les coses canvien per a tots per a millor. Hi ha qui pensa "que pesada", com ho pensaven de les sufragistes. Però mireu, avui no dubtem del dret de vot de ningú. I això no va venir tot sol...

També hem vist què fàcil és que una societat on no estan consolidats els valors democràtics i on no hi ha una profunda alfabetització (que inclou el sentit crític, la ironia, la independència dels media, la diversificació dels instruments de presa de decisions, etc.) pugui passar d'un dia per l'altre a ser pastura de les ombres (ombres que solen respondre a interessos corporatius on potser nosaltres hi estem invertint, sense saber-ho, alguns diners, donant-los poder. Aprofito per fer esment d’aquest punt: mireu on poseu els vostres diners, seguiu la cadena, potser esteu invertint algun cèntim d’euro en un tanc que aixafarà persones i cases a Israel, a l'Irak, a Angola o a Colòmbia).

Recordo una conversa amb el meu amic Isaac, sociòleg lúcid, arran de la peli El pianista. Jo li deia: "com pot ser que d’un dia per a l’altre et casquin una estrella al braç i la duguis com si res?!". Ell contestava que el que sembla intolerable avui, per obra de la coacció i del vistiplau col·lectiu, passa a ser la cosa més normal del món demà; i que els límits del que és admissible es van rebaixant fins que no queda traça d’humanitat... Per tant, hem de fer l’esforç de descodificar el context per entendre els mecanismes que poden manipular la ment fins dur-la a la deshumanització. Així, podrem desarticular aquests mecanismes tan bon punt els detectem abans que actuïn sobre nosaltres.

Això em suggeria Persèpolis.

1. Les dones i els homes hem d’entendre que no hi ha una sola mirada sobre el món: la masculina, i hem de fer l’esforç de: unes, desenvolupar la mirada pròpia; altres, no ocupar l’espai visual per sistema.
2. Ser conscients de què fem amb els nostres diners, investigar les entitats on els dipositem, cada cèntim compta.
3. Estar atents als missatges que ens arriben, al que volen que pensem, a desmuntar qualsevol intent de dinamitar les bases de la convivència (no consumir certs mitjans, escoltar els altres i no deslegitimar les opinions alienes, evitar conductes defensives i victimistes, etc.).

Persèpolis és un gest de transformació. Si els anem sumant...

Lu

Encís

2007-11-22T13:52:00.001Z

Tot va començar un dia qualsevol... en un lloc qualsevol... Estava fent una tapeta de rovellons i un vinet al bar Encís, faltaven deu minuts per una reunió de feina amb una editora que aspirava a ser el trampolí de la humanitat. Una campaneta va anunciar la seva entrada, vaig aixecar la vista i una joveneta em va fer trontollar la mirada. Portava una gavardina i un paraigua vermell. Plovia, és clar. Al principi no li vaig veure la cara, ni els ulls, evidentment tampoc el nas. Va demanar una Schweppes de llimona i es va girar. I llavors vaig veure la seva cara. Una cara agradable. Va passar per al costat de la meva taula camí de la seva i quan anava a seure, o miracle, li va caure el paraigua a terra i li vaig recollir. Va somriure i em va donar les gràcies...

I així és com va començar tot. Amb un fet senzill, quotidià, un paraigua que va caure a prop meu i vaig recollir. Un incident sense importància que no vaig tardar en oblidar (o almenys això vaig creure). Després, força anys de felicitat i un final feliç que vam decidir plegats abans que la mort ho fes per nosaltres.

En definitiva, una cosa ben fàcil, natural, espontània... amb certa dosi de llàgrimes i rialles... de benestar i mundanitat... extraordinàriament normal i minúscula com la vida a la que aspiro. No m’ho curraré, si l’Anna Karenina s’enamora de mi que vingui a casa i s’instal·li (la cuidaré bé).

vladimir

Mestre Llovet

2007-11-16T14:22:00.001Z

Els que em coneixeu en cos i ànima sabeu de la meva admiració per un professor i crític literari batejat com a Jordi Llovet. Els que només em coneixeu en ànima o, en ànima i certes parts del cos, avui és bon moment per compartir aquesta petita confidència mal dissimulada. En Llovet escriu una columna cada dijous al suplement cultural del diari El País (Quadern), l’escriu de fa anys i panys sota la capçalera Els vostres clàssics, títol ampul·lós que amaga petites filigranes de cultura, divulgació, sentit de l’humor i canya (de cervesa, probablement).

Potser un dels temes redundants en aquest bloc poca solta sigui la dicotomia Masculí / Femení i el DESIG com a gran argument de compenetració o disputa. En aquests sentit, un fragment de l’article que el Llovet va publicar ahir i que m’ha fet treure la sabata i picar sobre la barra del bar on cada divendres faig el cafè i l’ou dur matutins. Diu el mestre:

La frontera entre allò masculí i allò femení és enormement làbil; és tan atzarosa la manera com els homes acaben desitjant els homes o les dones, i les dones el mateix, que no es pot dir de cap manera que el desig –aquell que belluga Amor amb l’arc i la sageta- es trobi prefixat per la condició sexual amb què els homes o les dones hem vingut en aquest món. El desig és poderosíssim i es troba situat en un espai eteri en què acaben fonent-se les determinacions que imposa la societat, el costum, la realitat i fins i tot la fantasmagoria.

Amén!

Vladimir

Fal·làcia I: No ho faig pels altres, ho faig per mi

2007-11-13T08:31:00.001Z

Com a observadora del comportament humà, ara em dedico a recollir fal·làcies. Avui exposo aquesta expressió que tan sovint haureu sentit o pronunciat:

No ho faig pels altres, ho faig per mi.

Contextos: anar al gimnàs a hipertrofiar-se, aprimar-se, depilar-se, comprar-se un cotxàs que no hi ha qui l'aparqui, viatjar a les quimbambes i agafar disenteria, posar-se silicona a qualsevol cavitat, tenyir-se...

Ho faig per mi.

Per desmuntar aquesta fal·làcia, el primer que cal considerar és que SOM ÉSSERS SOCIALS. Ja n'hi hauria prou, amb això, però seguiré. Ésser social implica que la nostra autoimatge ve condicionada pel reflex que ens retorna el grup. El reconeixement o rebuig del grup a què pertanyem provoca en nosaltres reaccions adaptatives:

el que faig em reporta premi: ho segueixo fent (encara que faci mal i vagi en contra de la meva natura); el que faig és castigat (simbòlicament o explícitament): ho deixo de fer (encara que fos bo per a mi i sortís dels meus instints).

Amb el temps, i per supervivència, hom mira d'adaptar els seus gustos a les seves accions. Fóra ben bestiota seguir-se depilant i hipertrofiant i creure que no t'agrada fer-ho. Així, ens convencem que allò que fem ens agrada i s'ha acabat el patiment de la contradicció.

I sí, finalment pot ser que un/a hagi après a veure's amb els ulls del grup i realment ja no li agradi ser o fer allò que no és ben acceptat. Al final, no et saps veure sense muscular, sense depilar, sense tenyir, sense aprimar, sense operar, sense cotxàs, sense Vietnam. El preu... tant és. Tot, menys l'ostracisme simbòlic.

Dra. Marols